EDUCAR EN LA FE EN ELS NOSTRES DIES

Sagrada Família– B (Lc 2,22-40)

Evangeli: 

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d'oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l'hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l'Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d'això que es deia d'ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

Comentari:

El passatge de Lluc acaba dient: «L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.»

Quan parlem avui d’«educar en la fe», què volem dir? En concret, l’objectiu és que els fills entenguin i visquin de manera responsable i coherent la seva adhesió a Jesucrist, aprenent a viure de manera sana i positiva des de l’Evangeli.

Però avui dia la fe no es pot viure de qualsevol manera. Els fills necessiten aprendre a ser creients enmig d’una societat descristianitzada. Això exigeix viure una fe personalitzada, no per tradició, sinó fruit d’una decisió personal; una fe viscuda i experimentada, és a dir, una fe que s’alimenta no d’idees i doctrines, sinó d’una experiència gratificant; una fe no individualista, sinó compartida d’alguna manera en una comunitat creient; una fe centrada en l’essencial, que pot coexistir amb dubtes i interrogants; una fe no vergonyant, sinó compromesa i testimoniada enmig d’una societat indiferent.

Això exigeix tot un estil d’educar avui en la fe on l’important és transmetre una experiència més que idees i doctrines; ensenyar a viure valors cristians més que la submissió a unes normes; desenvolupar la responsabilitat personal més que imposar costums; introduir en la comunitat cristiana més que desenvolupar l’individualisme religiós; conrear l’adhesió confiada a Jesús més que resoldre de manera abstracta problemes de fe.

En l’educació de la fe, allò decisiu és l’exemple. Que els fills puguin trobar a casa seva «models d’identificació», que no els sigui difícil saber com qui haurien de comportar-se per viure la seva fe de manera sana, joiosa i responsable.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 31 de desembre 5è. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Educar en la fe en els nostres dies”, té com a fonament els fragments (22-40) del capítol 2 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia quan parla d’educar, ens ho està volent dir des de el contingut evangèlic, un contingut que cal llegir-lo no de manera literal, com se’ns havia ensenyat quan érem “infants” en tots els sentits. Ho dic perquè, per més inri, se’ns adoctrinava segons el nacionalcatolicisme, donada la claudicant actitud de l’episcopat espanyol en front del regim franquista. Un episcopat espanyol que a dia d’avui, encara és més fidel al Règim del 78 (o sigui la pseudo democràcia encara vigent), que al papa Francesc. Una trista realitat que ha comportat un allunyament molt alarmant del cristianisme, per -en segons quins indrets peninsulars- la pseudo religiositat, no la fe cristiana, ni l’esperit evangèlic, ja quasi han deixat d’existir. És per aquesta raó que l’homilia insisteix: Quan parlem avui «d’educar en la fe», què volem dir? En concret, l’objectiu és que els fills entenguin i visquin de manera responsable i coherent la seva adhesió a Jesucrist, aprenent a viure de manera sana i positiva des de l’Evangeli. 

Però avui dia la fe no es pot viure de qualsevol manera. Els fills necessiten aprendre a ser creients enmig d’una societat des cristianitzada. Això exigeix viure una fe personalitzada, no per tradició, sinó fruit d’una decisió personal; una fe viscuda i experimentada, és a dir, una fe que s’alimenta no d’idees i doctrines, sinó d’una experiència gratificant; una fe no individualista, sinó compartida d’alguna manera en una comunitat creient; una fe centrada en l’essencial, que pot coexistir amb dubtes i interrogants; una fe no vergonyant, sinó compromesa i testimoniada enmig d’una societat indiferent.

Això exigeix tot un estil d’educar avui en la fe on l’important és transmetre una experiència més que idees i doctrines; ensenyar a viure valors cristians més que la submissió a unes normes; desenvolupar la responsabilitat personal més que imposar costums; introduir en la comunitat cristiana més que desenvolupar l’individualisme religiós; conrear l’adhesió confiada a Jesús més que resoldre de manera abstracta problemes de fe.

Una vegada, aquesta homilia ens ha deixat diàfanament nítida la veritable manera de seguir el missatge de Jesús de Natzaret, o sigui de ser cristians (les diferents religions, per més properes que ens semblin, són institucions humanes i segueixen fonamentalment les directrius de la seva estructura jeràrquica. La història ens descriu molts i diferents episodis, alguns malauradament molt negatius, d’altres més esperançadors, però aquesta gran estructura humana, té vicis i virtuts, els quals –justament- identifiquen la seva precarietat com a religió. Avui, ja no tenen cap sentit ni els adoctrinaments, ni determinades practiques. Cal només, una fe en el Jesús que neix a Betlem, però molt especialment en el Jesús que des de Galilea ens ensenya el seu missatge de vida fins a la seva donació total a Jerusalem. L’homilia conclou de manera concisa com cal què ens eduquem per a ser cristians i seguidors de Jesús.

En l’educació de la fe, allò decisiu és l’exemple. Que els fills puguin trobar a casa seva «models d’identificació», que no els sigui difícil saber com qui haurien de comportar-se per viure la seva fe de manera sana, joiosa i responsable.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes,

però ara ens ha parlat a nosaltres

en la persona del Fill.

Si quelcom hem de tenir molt clar, l’homilia ens ho està confirmant, ens cal auto-educar per guanyar-nos la possibilitat de viure amb dignitat la nostra fe. Si així ho fem, haurem aconseguit viure amb tranquil·litat la nostra vida terrenal, sense preocupar-nos ni poc ni massa pel després de la mort, car ho deixarem tot a les mans de Déu. Sovint, per un adoctrinament erràtic, se’ns ha apoderat una por de Déu, que el que aconsegueix és allunyar-nos de qui més ens estima. 

 NO QUEDAR-SE FORA

Festivitat de Nadal– B (Jn 1,1-8)

Evange Festivitat de Nadal– 

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l'existència, però el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d'un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d'ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari:

Hi ha qui viu la religió com «des de fora». Pronuncien pregàries, assisteixen a celebracions religioses, senten parlar de Déu, però es limiten a ser «espectadors». Com diu el pensador francès Marcel Légaut, ho viuen tot des d’una «representació extrínseca» de Déu. No «entren» a l’aventura de trobar-se amb Déu. Es queden sempre a certa distància.

No obstant això, Déu és en el més íntim de cada ésser humà. No és una cosa separada de la nostra vida. No és una fabricació de la nostra ment, una representació mig intel·lectual o mig afectiva, un joc de la nostra imaginació que ens serveix per viure «il·lusionats». Déu és una presència real que és a l’arrel mateixa del nostre ésser.

Aquesta presència no és evident. No es capta com es capten altres coses més superficials. Es percep en la mesura que hom es percep a si mateix fins al fons. El seu misteri és tan inabastable com ho és el misteri de cada ésser humà. Déu se’m fa present quan em faig present a mi mateix amb veritat i sinceritat. No és possible entrar en l’experiència de Déu si hom viu permanentment fora de si mateix.

Sense aquesta obertura interior a Déu no hi ha fe viva. La veu de Déu comencem a sentir-la quan escoltem fins al fons la nostra veritat. Déu actua en nosaltres quan el deixem activar el millor que hi ha al nostre ésser. Pren cos a la nostra existència en la mesura que l’acollim. La seva presència es va configurant en cadascú de nosaltres adaptant-se a allò que el deixem ser.

El que és humà i el que és diví no són realitats que s’exclouen mútuament. No hem de deixar de ser humans per ser de Déu. Allò humà és «la porta» que ens permet «entrar» en allò diví. De fet, les experiències més intenses de comunicació, d’amor humà, de dolor purificador, de bellesa o de veritat són la via que ens obre millor a l’experiència de Déu.

No és estrany que l’evangeli de Joan presenti Crist, Déu fet home, com la “porta” per la qual el creient pot entrar i caminar cap a Déu. En Crist podem aprendre a viure una vida tan humana, tan veritable, tan fins al fons, que malgrat els nostres errors i mediocritat, ens pot portar cap a Déu. Però cal escoltar bé l’advertiment de l’evangelista. La Paraula de Déu «era present en el món», i el món «no l’ha reconegut»; «ha vingut a casa seva», i «els seus no l’han acollit».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 ALEGRA’T

Diumenge 4 d’Advent – B (Lc 1,26-38)

Evangeli: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L'àngel entrà a casa d'ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l'àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t'ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill-de-l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d'Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l'anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

I l'àngel es va retirar

Comentari:

El relat de l´anunciació a Maria és una invitació a despertar en nosaltres algunes actituds bàsiques que hem de cuidar per viure la nostra fe de manera joiosa i confiada. Només cal que recorreguem el missatge que es posa a la boca de l’àngel.

«Alegra’t». És la primera cosa que Maria sent de Déu, i la primera cosa que hem de sentir també nosaltres. «Alegra’t»: aquesta és la primera paraula de Déu a tota criatura. En aquests temps, que a nosaltres ens semblen d’incertesa i de foscor, plens de problemes i de dificultats, el primer que se’ns demana és no perdre l’alegria. Sense joia, la vida es fa més difícil i dura.

«El Senyor és amb tu». L’alegria a què se’ns convida no és un optimisme forçat ni un autoengany fàcil. És la joia interior que neix en qui s’enfronta a la vida amb la convicció que no està sol. Una alegria que neix de la fe. Déu ens acompanya, ens defensa i cerca sempre el nostre bé. Podem queixar-nos de moltes coses, però mai no podrem dir que estem sols, ja que no és veritat. Dins de cadascú, en el més profund del nostre ésser, hi ha Déu, el nostre Salvador.

«No tinguis por». Són moltes les pors que es poden despertar en nosaltres. Por al futur, a la malaltia, a la mort. Ens fa por patir, sentir-nos sols, no ser estimats. Podem sentir por de les nostres contradiccions i incoherències. La por és dolenta, fa mal. La por ofega la vida, paralitza les forces, ens impedeix caminar. El que necessitem és confiança, seguretat i llum.

«Has trobat gràcia davant de Déu». No només Maria, també nosaltres hem de sentir aquestes paraules, ja que tots vivim i morim sostinguts per la gràcia i l’amor de Déu. La vida continua, amb les seves dificultats i preocupacions. La fe en Déu no és una recepta per resoldre els problemes diaris. Però tot és diferent quan vivim buscant en Déu llum i força per enfrontar-nos-hi.

En aquests temps no sempre fàcils, no ens cal despertar en nosaltres la confiança en Déu i l’alegria de saber-nos acollits per ell? Per què no ens alliberem una mica de pors i angoixes enfrontant-nos a la vida des de la fe en un Déu proper?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 17 de desembre 4rt. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Alegra’t”, i té com a fonament els fragments (26-38) del capítol 1 de l’evangeli de Lluc.

Vet aquí, que l’homilia del diumenge vinent dia 24, 4rt d’Advent, vigília –enguany- de Nadal, ens descriu ja des de l’inici, l’anunci de l’àngel Gabriel a Maria, amb aquestes anunci: «Alegra’t». És la primera cosa que Maria sent de Déu, i la primera cosa que hem de sentir també nosaltres. «Alegra’t»: aquesta és la primera paraula de Déu a tota criatura. En aquests temps, que a nosaltres ens semblen d’incertesa i de foscor, plens de problemes i de dificultats, el primer que se’ns demana és no perdre l’alegria. Sense joia, la vida es fa més difícil i dura. Anunci que com haure observat, l’homilia també ens el transmet a cadascun de nosaltres. El següent anunci de l’àngel a Maria i igualment a nosaltres, és: «El Senyor és amb tu». L’alegria a què se’ns convida no és un optimisme forçat ni un autoengany fàcil. És la joia interior que neix en qui s’enfronta a la vida amb la convicció que no està sol. Una alegria que neix de la fe. Déu ens acompanya, ens defensa i cerca sempre el nostre bé. Podem queixar-nos de moltes coses, però mai no podrem dir que estem sols, ja que no és veritat. Dins de cadascú, en el més profund del nostre ésser, hi ha Déu, el nostre Salvador. «No tinguis por». Són moltes les pors que es poden despertar en nosaltres. Por al futur, a la malaltia, a la mort. Ens fa por patir, sentir-nos sols, no ser estimats. Podem sentir por de les nostres contradiccions i incoherències. La por és dolenta, fa mal. La por ofega la vida, paralitza les forces, ens impedeix caminar. El que necessitem és confiança, seguretat i llum.

Com és obvi, l’homilia ens involucra als creients en cada anunci de l’àngel Gabriel, la qual cosa és de agrair, com en el cas del tercer anunci: «Has trobat gràcia davant de Déu». No només Maria, també nosaltres hem de sentir aquestes paraules, ja que tots vivim i morim sostinguts per la gràcia i l’amor de Déu. 

L’homilia ens deixa molt clar que: La fe en Déu no és una recepta per resoldre els problemes diaris. Però tot és diferent quan vivim buscant en Déu llum i força per enfrontar-nos-hi. En aquests temps no sempre fàcils, no ens cal despertar en nosaltres la confiança en Déu i l’alegria de saber-nos acollits per ell?

Al·leluia Lc 1,38

Soc l'esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.

Si quelcom hem de tenir molt clar i l’homilia ens ho està confirmant, és que en cal treball per guanyar-nos la possibilitat de poder viure amb dignitat (i són masses els que volen però poden), també per guanyar-nos la vida eterna, també cal esmerçar-hi voluntat, esforç i perseverança. Sovint, per un adoctrinament erràtic, se’ns ha apoderat una por de Déu, que el que aconsegueix és allunyar-nos de qui més ens estima. L’homilia conclou amb un consell determinat. Per què no ens alliberem una mica de pors i angoixes enfrontant-nos a la vida des de la fe en un Déu proper?

 ENMIG DEL DESERT

Comentari a l’evangeli (Jn 1,6-8,19-28) 2n. d’Advent.

Evangeli: 

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: "Aplaneu el camí del Senyor", com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.

Comentari:

Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Al desert no és possible el que és superflu. En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior.

Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.

El pressentiment del Baptista es pot resumir així: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu.

A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.

Algú podria pensar que ja no és possible conèixer testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla.

Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 17 de desembre 3r. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Enmig del desert”, i té com a fonament els fragments (6-8.19-28) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

Tot i que vivim en un món cada cop més mercalitzat pel elitisme deshumanitzat, no vol dir necessàriament que no hi hagi ningú que ens pugui aportar, en mig de la foscor, la llum que ens il·lumini, malgrat sigui només perquè no anem a les palpentes. Aquesta llum és, per exemple, aquesta homilia setmanal de l’equip del Pagola. Tal i com se’ns diu al inici d’aquesta homilia: Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Tot seguit l’homilia en deixa clar que: En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior. Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.

L’homilia és contundent i ens ho deixa molt clar: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu. A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.

És evident que l’intent de l’homilia no és altre que evitar que caiguem en el pessimisme i el desànim absolut. A ben segur que és per aquest motiu que conclou amb una injecció d’esperança, sempre tan necessària per qualsevol persona, dona i home, que vivim enganxat en aquesta mena de teranyina malèvola que ens envolta: Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla. Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.  

 Al·leluia Is 61,1

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

Ho dèiem la setmana passada i ho repetim aquesta perquè ens cal saber dir les coses pel seu nom: tenim la sort de poder llegir una setmana darrera l’altre l’homilia del Pagola què en tot moment ens ressitua, ens esperona i ens impulsa a situar-nos de nou, en el centre mateix del missatge de Jesús. És ben cert que viure ens aquest món desbocat en mig d’una disbauxa permanent no es gens fàcil i si en mig de tot això el testimoniatge de la jerarquia és més que discutible, és imprescindible que alcem la nostra veu per dir ben fort: volem ser gent de fe, no persones drogades pel narcòtic de neoliberalisme ni pel de la religió.

 RENOVACIÓ INTERIOR

Comentari a l’evangeli (Mc 1,1-8) 2n. d’Advent.

Evangeli: 

Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.

Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant».

Comentari:

Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície. Se’ns oblida escoltar la vida amb una mica de fondària i profunditat.

El silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu?

Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En un món que ha apostat per «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària.

Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida.

Els evangelistes presenten Jesús com el qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. I potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies.

Necessitem aquest Esperit que ens ensenyi a passar d’allò purament exterior al que hi ha de més íntim a l’ésser humà, al món i a la vida. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.

No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent.

Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 10 de desembre 2n. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Renovació interior”, i té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

La virtut fonamental de les homilies del Pagola, és que malgrat que tots, dones i homes, estem submergits en una mena de pou estanc, on només se’ns deixa sentir i veure allò que interessa als poders econòmics d’aquests món, o sigui a la cada cop més poderosa dreta i extrema dreta que ha aconseguit infiltrar-se en tots els estaments de la societat, incloent-t’hi també –malauradament- a una gran part influent dels membres de la jerarquia eclesiàstica, que absorbits per la temptació del poder i dels diners, fan tot els que tenen al seu abast, per bloquejar qualsevol intent de frenar la maleïda tendència que els permet beneficiar-se de l’actual estato-quo.

La d’aquest proper diumenge, és com una mena de revulsiu, amb el qual ens pretén ajudar ha aconseguir la necessària Renovació Interior! Per això sense embuts ens descriu: Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície.

Malgrat tenir-nos esfondrats en la profunditat, el silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu? 

L’homilia insisteix: Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En aquest món que ha apostat per la superficialitat i «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària. Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida. 

L’homilia, també ens recorda que els evangelistes presenten Jesús com qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. Al mateix temps, també ens recorda que potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.

La homilia conclou, amb un renovat intent de desvetllar-nos dels maleit virus de l’apatia crònica a que hem estat sotmesos: No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent. Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, tot invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?

Al·leluia Lc 3,4.6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua, ens esperona i ens impulsa a situar-nos de nou, en el centre mateix del missatge de Jesús. En els nostres dies, tal i com ens recorda sovintejadament el papa Francesc, aquest missatge de Jesús, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, com en fèiem esment la setmana passada, per tal d’aconseguir superar la permanent temptació del poder i de l’opulència que dissortadament està  instal·lada des de temps immemorials al si de l’Església.     

 QUAN L’HORITZÓ ES TORNA OMBRÍVOL

Comentari a l’evangeli (Mc 13,33-37) 1^r. d’Advent

Evangeli: 

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L'home que se'n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l'amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l'hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».

Comentari:

La manca d’esperança genera entre nosaltres canvis profunds que no sempre sabem percebre. Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.

Quan el futur es torna ombrívol, tots cerquem seguretat. Que res no canviï, a nosaltres ens va bé. Que ningú posi en perill el nostre benestar. No és el moment de pensar en grans ideals de justícia per a tothom, sinó de defensar l’ordre i la tranquil·litat.

Pel que sembla, no sabem anar més enllà d’aquesta reacció gairebé instintiva. Els experts ens diuen que els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. Només por i recerca de seguretat. Cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar.

Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.

Les fonts cristianes han conservat una invitació de Jesús per a moments catastròfics: «Estigueu alerta, vetlleu». Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació?

¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?

                                                                 José Antonio Pagola

                                                    Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de desembre 1er durant l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quan l’horitzó es torna ombrívol”, i té com a fonament els fragments (33-37) del capítol 13 de l’evangeli de Marc.

Que vivim en un món extraordinàriament manipulat i quasi presoner de les polítiques neoliberals, és una realitat que l’homilia d’aquest primer diumenge d’advent, ens intenta subratllar per tal que la invitació que ens fa Jesús per a moments com els actual i que recull l’evangeli de Marc: «Estigueu alerta, vetlleu», ens faci estar amb els ulls oberts i amb màxima atenció: Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.

Segons ens diuen els experts: els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. A més l’homilia ens adverteix que: cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar. Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.

L’homilia conclou amb un bon reguitzell d’interrogants amb la intenció de desvetllar-nos, per tal que ens facin reaccionar d’aquesta mena d’actitud apàtica que hem adoptat: Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació? ¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?

 Al·leluia Salm 84,8

Senyor, feu-nos veure el vostre amor,

i doneu-nos la vostra salvació.

Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua en el centre mateix del missatge que Jesús ens va deixar, un missatge que malauradament, malgrat els notables esforços del papa Francesc, avui ens trobem amb la resistència i oposició d’un episcopat i clergat, que prefereixen mantenir-se amb les tesis tridentines i conseqüentment conservadores dels dos anteriors pontífexs. El missatge de Jesús, però, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, que s’ha deixat temptar pel poder i l’opulència dels temps passats instal·lada durant segles al si de l’Església.     

T