dissabte, 29 de març del 2014

EL PERSONATGE: MARGINAL, PROFETA i HUMÀ.


Apunts, 10a  Trobada (Curs 2013-2014).

ABBÀ I REGNE.- La praxi de Jesús, les seves paràboles.- Jesús va repetir amb molta freqüència la invocació Abbà, i la irrupció propera del Regne. La Paternitat de Déu, a la que Jesús ens invita, només la podem entendre a través del «Regne» en el que hi ha: «justícia, pau i el goig en l‘Esperit Sant» (Rom 14,17). La tasca guaridora de Jesús és un senyal del Regne: «si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu» (Lc 11,20). Un Regne, tanmateix, en el que no hi entren les persones «morals» (fariseus i escribes), sinó els exclosos per la seva «immoralitat» (publicans i prostitutes). En moltes de les paràboles, Jesús denuncia les conductes «morals» que justifiquen la insolidaritat amb els dèbils i els exclosos.

UNA ESTRANYA LLIBERTAT. Llibertat que dóna autoritat i s’orienta al necessitat.- En la societat tancada en que va viure Jesús, la seva llibertat desconcerta, en temes tan seriosos com l’observança del dissabte, els usos socials de tracte amb la dona, les normes de puresa, o el contacte amb pagans i samaritans. O que es manifesti en contra de la Llei en qüestions com el repudi de l’esposa, perquè no s’ajusta al pla original de Déu. Els evangelis qualifiquen la llibertat de Jesús amb la paraula eksousía, que significa, autoritat (o poder) i llibertat. La gent deia d’ell: «ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,48). Jesús no transgredia la Llei curant en dissabte, dia «sagrat», en relació a la Creació (Gn 2.2) El dissabte en el seu origen era per a donar descans als assalariats i els esclaus; per alleugi les seves necessitats. D’aquí ve que: «el dissabte s’ha fet per a l’home», i està justificat curar.

DES DELS MARGES.- Marginació social. Marginació fonamentada religiosament.- És molt de fiar el text en què Jesús declara que no se sent enviat més que «a les ovelles perdudes de la casa d’Israel» (Mt 15,24). Pel profeta Osees: el que Déu vol és «misericòrdia i no culte». Per això, «si en anar a presentar la teva ofrena a l’altar, recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa l’altar i vés a reconciliar-te amb el teu germà» (Mt 5,22-24). És entre els exclosos: malalts, pobres, dones i estrangers, on es troba el Regne. Els malalts (pels israelites) eren pecadors, i això justificava moltes vegades la seva marginació social. Per això els leprosos «impurs» eren apartats de la societat. I davant del cec de naixement, els apòstols pregunten a Jesús si havia pecat ell o els seus pares. Jesús, en canvi, es limita a mostrar la força del Regne: «la teva fe t’ha salvat». En aquella societat els sacerdots i fariseus no entraven a l’atri del pagà Pilat «per no contaminar-se» (Jn 18,28), Jesús els tira en cara la seva «poca fe» elogiant la de dos pagans; el centurió i la dona sirofenícia, i deixant «sorpresos (els deixebles) de veure’l parlar amb una dona» (samaritana) en públic (Jn 4,27).

UNA ESTRANYA DIALÈCTICA DAVANT L’ÉSSER HUMÀ.- Jesús és qui més ha exigit i esperat dels éssers humans: «us faré pescadors d’homes» diu als seus seguidors, en la línia del que deien els profetes: «canviar el cor de pedra per un cor de carn». Això equival a crear l’«home nou»; l’«home del Regne». Jesús era conscient que moltes conductes moralment i religiosament correctes no fan més que emmascarar autocomplaença, duresa i falta de solidaritat. Per això diu als deixebles: No tingueu por, «perquè el Pare s’ha complagut en vosaltres».

EL SEU ESTIL.- Jesús «no va anar a la universitat ni va escriure cap llibre». Però el seu llenguatge estava fet d’observacions, de color meridional i de dialèctica. Els dos centaus d’almoina d’una velleta insignificant, és més important que els xecs que donen els senyors d’aquest món.


Notes de: Salvador Sol, (Pauta: González Faus, QCJ, nº 104)

dimecres, 19 de març del 2014

MEMÒRIA SUBVERSIVA, MEMÒRIA SUBJUGANT,


Apunts, 9a  Trobada (Curs 2013-2014).

 “Va néixer en un poblet, fill d’una dona del camp. Va créixer en un altre poblet on va treballar de fuster fins que va tenir 30 anys. Després, i durant tres anys, va ser predicador ambulant. Mai no va escriure cap llibre. Mai no va tenir un càrrec públic. Mai no va tenir família o casa. Mai no va anar a la universitat. Mai no va viatjar a més de tres-cents quilòmetres del seu lloc de naixement. Mai no va fer res del que s’associa amb la grandesa. No tenia més credencials que ell mateix. Només tenia trenta-tres anys quan l’opinió pública es va tornar en contra seu. Els seus amics l’abandonaren. Va ser entregat als seus enemics, i en van fer mofa en un judici. Va ser crucificat entre dos lladres. Mentre agonitzava preguntant a Déu per què l’havia abandonat, els botxins es van jugar els seus vestits, l’única possessió que tenia. Quan va morir fou enterrat en una tomba prestada per un amic. Han passat vint segles, i avui és la figura central del nostre món, factor decisiu del progrés de la humanitat. Cap dels exèrcits que van marxar, cap de les armades que van navegar, cap dels parlaments que es van reunir, cap dels reis que van regnar, ni tots ells junts, no han canviat tant la vida de l’home a la terra com aquesta Vida solitària.” (Poema anònim)

A aquest Jesús subversiu i subjugant, se li va aplicar diverses vegades la frase bíblica: la pedra rebutjada pels constructors, s’ha convertit en pedra principal de l’edifici. (Sl 118,22) Això ajuda a comprendre que la persona de Jesús, la seva vida, és un «un debat sobre Déu», mantingut amb els representants «oficials» de Déu, en el qual Jesús acaba essent acusat i condemnat com a blasfem, i més tard és confessat com a Paraula i Fill Únic de Déu.

La blasfèmia va ser anunciar un Déu que no era el déu dels poders religiós o polític, sinó el Déu dels exclosos o marginats per aquests poders. D’aquesta manera, aquell home anònim, va fer la revolució espiritual més gran de la història humana: el camí cap a Déu no passa pel Poder, ni pel Temple, ni pel sacerdoci, ni per la Llei... sinó pels exclosos de la història.

Pau, destaca del missatge de Jesús l’alliberament de la llibertat. Ell, con nosaltres, no va ser testimoni de la vida de Jesús però si de la seva resurrecció. I, va viure obsessionat per comunicar aquesta experiència, resumint-la dient que: la “veritat de l’evangeli” és “la llibertat que tenim en Jesús el Messies” (vegeu Gal l,5 i l,4). Llibertat que consisteix que “en Jesús el Messies, som tots iguals: ja no hi ha jueu o pagà, home o dona, lliure o esclau” (Gal 3,28). “El Messies ens va rescatar de la maledicció de la moral” (Gal 3,l3), sense llançar-nos per això a l’esclavitud del desig. Per Jesús sabem que Déu està de part dels homes.

Jaume, “el germà del Senyor” va entendre que els pobres són els senyors del Regne: «Escolteu, germans meus estimats: ¿No és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? (Jm 2,5). Jaume, que no havia cregut en Jesús, va ser testimoni d’una aparició del Ressuscitat, i aquesta experiència li va fer descobrir que el més vàlid de l’A.T, és: la identitat entre Déu i la justícia.

Joan. En els escrits joanics- descobrim que en aquesta comunitat sembla haver-se donat l’experiència més intensa de Jesús, que no es troba en cap altre escrit del N. T. Per a ells, parlar de Jesús es parlar de Déu i de l’amor als homes. El qui no coneix el Fill no coneix el Pare (1Jn 2,23 i Jn 14,9). Al Fill se’l coneix “guardant el seu manament”: “estimeu-vos els uns als altres”.(cf 1Jn 2,7). Com va estimar Jesús, convertint l’amor en experiència de Déu..

Pere, a través d’ell descobrim la no-violència de Déu. En la 1a Carta (1Pe 2,6-7). Ens recomana suportar el fet de “ser rebutjats, o sofrir pel fet de ser cristians” (1Pe 4,14 i 16) i a seguir les petjades de Jesús que no va cometre pecat ni va tenir mai als llavis la perfídia, no tornava l’insult, no amenaçava quan el turmentaven, i amb les seves ferides ens curava perquè, morint per nosaltres, va obrir el camí perquè visquéssim com a justos (1Pe 2,22-24).
 
Salvador Sol (pauta, González Faus, QCJ, 104 1a part)

dilluns, 3 de març del 2014

CONTEMPLACIÓ I MISTERI


Apunts, 8a  Trobada (Curs 2013-2014).

 
Dèiem als apunts anteriors que l’«impur» era imatge de Déu i que també Zaqueu mereixia una oportunitat. La fe cristiana es pren molt seriosament que l’ésser humà és imatge de Déu i que això té implica una relació interpersonal: donació gratuïta i unió del humà amb el diví.

Per tant, cada persona amb la que ens creuem és un membre de Crist i un fill de Déu. I això és així, tant si és tracte d’un captaire com d’un bisbe, i hem de descobrir allò que cada persona té d’únic i d’irrepetible, més enllà de la seva cultura, classe social, família, etc.

Però mai aconseguirem del tot aquesta mirada –contemplativa- envers l’altre. És com aquell vers de Machado: «Siempre buscando el todo entre la niebla». Es tracte, doncs, d’anar-se capacitant per a descobrir el misteri que s’amaga en tota persona, d’anar-se familiaritzant en la contemplació relacional. Pel cristià/cristiana, l’amistat i l’amor -en tot i en tots-, són els dos cims del tipus de relació que cal anar assumint, de tal forma, que la pregària esdevingui no un mirar Déu, sinó, «mirar (l’altre) i el món amb els ulls de Déu». 

En la vida humana hi ha experiències que suggereixen transcendència o, almenys, conviden a anar a fons buscant alguna cosa més. Són experiències de bellesa i gratuïtat, d’immensitat... Però a Déu cal buscar-lo «més amunt» de tota experiència de bellesa. «Déu és més gran que allò que hi ha de més gran –deia Ignasi de Loiola- i, tanmateix, es deixa trobar en la realitat més petita», en cada home i dona -no tractats com a objecta sinó com misteri-; en cada negació i esforç. Un esforç que cal fer en la línia d’intentar «que Déu no mori en mi, i ajudar a néixer o créixer (o renéixer) en els altres». Aquesta és la sorprenent paradoxa cristiana: «adorar Déu esdevé ajudar Déu, i ajudar el germà esdevé adorar Déu». L’amistat i l’amor -la contemplació relacional- donen sentit a allò que Jesús recomanava a la samaritana: adorar Déu, no aquí o allà, sinó «en Esperit i en veritat» (Jn 4,23).

Aquesta adoració de Déu en l’altre ens pot dur a experiències de resurrecció, Així ho han testificat missioners (de vegades màrtirs) i capellans obrers. I també Mons. Romero, que en una entrevista va donar aquesta resposta: «Si em maten ressuscitaré en el meu poble».

D’una manera general podem definir l’amor –que rau en una contemplació relacional- com l’entrega d’un mateix, feta des de la més absoluta llibertat, per fer créixer l’altra part. Aquesta entrega seria com el cim de tot un procés general de «voler el bé de l’altre», que culmina en les formes més particularitzades (amor de parella, amistat…), per a les quals podem mantenir la definició donada, però parlant ara d’entrega mútua. Aquesta definició ens permet posar en relleu les deficiències o deformacions de l’amor, tan freqüents, perquè:

a) Moltes vegades l’entrega no es fa «des de la més plena llibertat», sinó per engany, seducció, falsa necessitat…

b) Aquesta falta d’autèntica llibertat en l’entrega acostuma a desfigurar-ne la meta, que era el bé de l’altra part: un es pot entregar no per fer créixer l’altre, sinó per aconseguir la rendició de l’altre, o per a demanar-li després contraprestacions.

c) Això fa que es falsifiqui el substantiu que defineix l’amor - entrega. Si la font i la meta del do estan falsejades, l’entrega pot ser simulada, calculada, inferior a la mesura justa. Una mesura que ha de ser justa perquè no en tota relació humana s’exigeix una entrega plena i absoluta, cosa del tot impossible. Només en relacions de parella, familiars o d’amistat  l’entrega podrà aspirar a diverses formes de plenitud. En altres casos, l’amor al proïsme serà el d’un gran respecte. 
 
Salvador Sol
(Sobre un text de González Faus, Q.CJ nº 174)