dilluns, 3 de març de 2014

CONTEMPLACIÓ I MISTERI


Apunts, 8a  Trobada (Curs 2013-2014).

 
Dèiem als apunts anteriors que l’«impur» era imatge de Déu i que també Zaqueu mereixia una oportunitat. La fe cristiana es pren molt seriosament que l’ésser humà és imatge de Déu i que això té implica una relació interpersonal: donació gratuïta i unió del humà amb el diví.

Per tant, cada persona amb la que ens creuem és un membre de Crist i un fill de Déu. I això és així, tant si és tracte d’un captaire com d’un bisbe, i hem de descobrir allò que cada persona té d’únic i d’irrepetible, més enllà de la seva cultura, classe social, família, etc.

Però mai aconseguirem del tot aquesta mirada –contemplativa- envers l’altre. És com aquell vers de Machado: «Siempre buscando el todo entre la niebla». Es tracte, doncs, d’anar-se capacitant per a descobrir el misteri que s’amaga en tota persona, d’anar-se familiaritzant en la contemplació relacional. Pel cristià/cristiana, l’amistat i l’amor -en tot i en tots-, són els dos cims del tipus de relació que cal anar assumint, de tal forma, que la pregària esdevingui no un mirar Déu, sinó, «mirar (l’altre) i el món amb els ulls de Déu». 

En la vida humana hi ha experiències que suggereixen transcendència o, almenys, conviden a anar a fons buscant alguna cosa més. Són experiències de bellesa i gratuïtat, d’immensitat... Però a Déu cal buscar-lo «més amunt» de tota experiència de bellesa. «Déu és més gran que allò que hi ha de més gran –deia Ignasi de Loiola- i, tanmateix, es deixa trobar en la realitat més petita», en cada home i dona -no tractats com a objecta sinó com misteri-; en cada negació i esforç. Un esforç que cal fer en la línia d’intentar «que Déu no mori en mi, i ajudar a néixer o créixer (o renéixer) en els altres». Aquesta és la sorprenent paradoxa cristiana: «adorar Déu esdevé ajudar Déu, i ajudar el germà esdevé adorar Déu». L’amistat i l’amor -la contemplació relacional- donen sentit a allò que Jesús recomanava a la samaritana: adorar Déu, no aquí o allà, sinó «en Esperit i en veritat» (Jn 4,23).

Aquesta adoració de Déu en l’altre ens pot dur a experiències de resurrecció, Així ho han testificat missioners (de vegades màrtirs) i capellans obrers. I també Mons. Romero, que en una entrevista va donar aquesta resposta: «Si em maten ressuscitaré en el meu poble».

D’una manera general podem definir l’amor –que rau en una contemplació relacional- com l’entrega d’un mateix, feta des de la més absoluta llibertat, per fer créixer l’altra part. Aquesta entrega seria com el cim de tot un procés general de «voler el bé de l’altre», que culmina en les formes més particularitzades (amor de parella, amistat…), per a les quals podem mantenir la definició donada, però parlant ara d’entrega mútua. Aquesta definició ens permet posar en relleu les deficiències o deformacions de l’amor, tan freqüents, perquè:

a) Moltes vegades l’entrega no es fa «des de la més plena llibertat», sinó per engany, seducció, falsa necessitat…

b) Aquesta falta d’autèntica llibertat en l’entrega acostuma a desfigurar-ne la meta, que era el bé de l’altra part: un es pot entregar no per fer créixer l’altre, sinó per aconseguir la rendició de l’altre, o per a demanar-li després contraprestacions.

c) Això fa que es falsifiqui el substantiu que defineix l’amor - entrega. Si la font i la meta del do estan falsejades, l’entrega pot ser simulada, calculada, inferior a la mesura justa. Una mesura que ha de ser justa perquè no en tota relació humana s’exigeix una entrega plena i absoluta, cosa del tot impossible. Només en relacions de parella, familiars o d’amistat  l’entrega podrà aspirar a diverses formes de plenitud. En altres casos, l’amor al proïsme serà el d’un gran respecte. 
 
Salvador Sol
(Sobre un text de González Faus, Q.CJ nº 174)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada