dissabte, 15 de febrer de 2014

CONTEMPLACIÓ CRISTIANA I RELIGIÓ

Apunts, 7a  Trobada (Curs 2013-2014).
 
 

Segons Karl Ranner: El cristià del segle XXI serà místic
                                   o no serà cristià.

La contemplació està íntimament relacionada amb la teologia mística. Una no es pot explicar independent de l’altre.

Els estats místics són estats sobrenaturals, que es produeixen sense cap esforç personal. Fer un acte de contrició, resar un Parenostre..., són actes sobrenaturals però no místics.  Però veure l’Àngel de la guarda, palpar Déu en l’ànima... no és voluntari, són actes místics. 

Un contemplatiu cristià és aquell que dedica un temps a comprovar l’encaix de la seva vida amb la de Jesús, per tal de projectar-lo als altres; «És algú que camina (i viu) per l’experiència de la Veritat, que és Crist.» Ignasi de Loiola era un «contemplatiu en l'acció». Com Lucía caram, que diu d’ella mateixa: Contemplo la historia desde el corazón de Díos.

El cristianisme d’Occident ha estat víctima del dualisme grec, que separa la vida activa de l’acció contemplativa. Veient només la part negativa de l’ésser humà hom busca la perfecció humana fugint dels homes. Però el Déu de Jesús no vol el rebuig de l’impur sinó la seva restauració: el malalt no s’ha de quedar a la cuneta sinó que cal reintegrar-lo a la comitiva. Fins i tot a un lladre opressor, com Zaqueu, se li ha de donar una oportunitat. (cf. Lc 19)

La contemplació és una forma d’oració, però també d’acció; no una fugida dels problemes reals ni d’indiferència en les qüestions sociopolítiques. Ben al contrari: «Mitjançant l’oració s’aconsegueix la veritable contemplació i el compromís cristià» (Jesús Espeja, dominic).

La fe cristiana no brolla de la religiositat. «El Déu que es revela en Jesucrist posa de cap per avall tot allò que l’home “religiós” esperaria de Déu». (Dietrich Bonhoeffer, Cartes des de la presó). La fe cristiana brolla del coneixement que un té de sí mateix, i s’adona de les seves mancances en relació amb la gent amb la que tracta i amb Déu.

Panikkar parla d’espiritualitat secular que és «no renunciar al món sinó a un mateix». No podem separar el religiós del secular, l’eclesial del terrenal, la contemplació cristiana del compromís alliberador (transformació social), l’oració de l’acció.

La contemplació cristiana es basa en la pràctica “operativa” de Jesús, que:

-       no va parlar de «buscar primer Déu» sinó de «buscar primer el Regna de Déu i la seva justícia»; Tampoc de convertir-se a Déu sinó de preparar-se per a entrar al Regne de Déu (o convertir-se per a possibilitar la seva arribada).

-       no dóna lliçons de teologia ni d’espiritualitat, la in-vocació Abbà no revela un atribut diví, sinó una forma de relacionar-se amb Déu. L’analogia de l’amor de Déu pels homes està en les paràboles de l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig (cf. Lc 15).

Jesús admira la naturalesa: evoca la bellesa dels lliris i la llibertat dels ocells..., però l’oració que ensenya ens invita a santificar Déu i demanar l’arribada del Regna. La bellesa ens pot suggerir Déu, però és en les nostres relacions humanes on es manifesta la voluntat de Déu. 

En la Carta als Efesis se’ns revela que som fills d’una mateixa família: tots sense excepció.

Joan, quasi centenari i sent l’últim testimoni viu de Jesús, només repetia: «estimeu-vos els uns als altres…» En l’amor «hi és tot, i amb això n’hi ha prou».
                                                           
Viure o estar «en Crist»
és el que fonamenta la contemplació cristiana.
 
Salvador Sol
(cf. González Faus, QJ nº 174)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada