REACCIONAR

Comentari de l’evangeli (Mt 24,37-44) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

37 »Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. 38 Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; 39 no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. 40 Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada. 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43 Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. 44 Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. (Mt 24,37-44.BCI)

Comentari.-

Els assaigs que conec sobre el moment actual insisteixen molt en les contradiccions de la societat contemporània, en la gravetat de la crisi sociocultural i econòmica i en el decadent caràcter d’aquests temps.

Sens dubte, també parlen de fragments de bondat i de bellesa, i de gestos de noblesa i generositat, però tot això sembla quedar com a amagat per la força del mal, el deteriorament de la vida i la injustícia. Al final tot són «profecies de desventures».

S’oblida, en general, una dada enormement esperançadora. Està creixent en la consciència de moltes persones un sentiment d’indignació davant de tanta injustícia, degradació i patiment. Són molts els homes i les dones que ja no es resignen a acceptar una societat tan poc humana. Del seu cor brolla un «no» ferm a tot allò inhumà.

Aquesta resistència al mal és comú a cristians i agnòstics. Com deia el teòleg holandès E. Schillebeeckx, es pot parlar dins de la societat moderna «d’un front comú, de creients i no creients, de cara a un món millor, d’aspecte més humà».

En el fons d’aquesta reacció hi ha una recerca de quelcom de diferent, un reducte d’esperança, un anhel d’alguna cosa que en aquesta societat no es veu acomplerta. És el sentiment que podríem ser més humans, més feliços i més bons en una societat més justa, encara que sempre limitada i precària.

En aquest context pren una actualitat particular la crida de Jesús: «Vetlleu». És una paraula que convida a despertar i a viure amb més lucidesa, sense deixar-se arrossegar i modelar passivament per tot allò que imposa aquesta societat.

Potser això és el primer. Reaccionar i mantenir desperta la resistència i la rebel·lia. Atrevir-se a ser diferents. No actuar com tothom. No identificar-se amb allò inhumà d’aquesta societat. Viure en contradicció amb tanta mediocritat i manca de seny. Iniciar la reacció.

Ens han d’animar dues conviccions. L’home no ha perdut la capacitat de ser més humà i d’organitzar una societat més digna. D’altra banda, l’Esperit de Déu continua actuant en la història i al cor de cada persona.

És possible canviar el rumb equivocat que porta aquesta societat. El que cal és que cada cop hi hagi més persones lúcides que s’atreveixin a introduir sensatesa enmig de tanta bogeria, sentit moral enmig de tant buit ètic, calor humana i solidaritat a l’interior de tant pragmatisme sense cor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia d’aquest diumenge del nou any litúrgic, ens parla del desencís d’una gran majoria de gent, creients o agnòstics, en front de la societat que ens toca viure i per les maneres injustes que el neocapitalisme ens està imposant, miserable responsable de la crisi sociocultural i econòmica i de la greu decadència que això comporta, sense que els diferents governs dels estats, marionetes de la globalitat (alguns d’ells desvergonyits col·laborador), tinguin la més mínima capacitat per revertir l’actual greu decadència social, econòmica i de valors ètics.

L’homilia, però, fa esment d’una dada esperançadora: Està creixent en la consciència de moltes persones un sentiment d’indignació davant de tanta injustícia, degradació i patiment. Són molts els homes i les dones que ja no es resignen a acceptar una societat tan poc humana. Del seu cor brolla un «no» ferm a tot allò inhumà. Aquesta resistència al mal és comú a cristians i agnòstics.

És el sentiment que podríem ser més humans, més feliços i més bons en una societat més justa, encara que sempre limitada i precària. En aquest context pren una actualitat particular la crida de Jesús: «Vetlleu». És una paraula que convida a despertar i a viure amb més lucidesa, sense deixar- se arrossegar i modelar passivament per tot allò que imposa aquesta societat.

També l’homilia, en un clam encoratjador, ens convida a Reaccionar i mantenir desperta la resistència i la rebel·lia, per tal de No identificar-se amb allò inhumà d’aquesta societat. Viure en contradicció amb tanta mediocritat i manca de seny.

En aquest objectiu ens ha d’estimular dues conviccions: L’home no ha perdut la capacitat de ser

més humà i d’organitzar una societat més digna. D’altra banda, l’Esperit de Déu continua actuant

en la història i al cor de cada persona.

Finalment l’homilia conclou el diagnòstic reclamant que: Cada cop hi hagi més persones lúcides que

s’atreveixin a introduir sensatesa enmig de tanta bogeria, sentit moral enmig de tant buit ètic, calor

humana i solidaritat a l’interior de tant pragmatisme sense cor.

...

MÀRTIR FIDEL

Comentari de l’evangeli (Lc 23,35-43) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

35 El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient: --Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit! 36 També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre 37 i deien: --Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix! 38 Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39 Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: --¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres! 40 Però l'altre, renyant-lo, li respongué: --¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41 I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal. 42 I deia: --Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne. 43 Jesús li digué: --T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.(Lc 23,35-43)

 Comentari.-

Els cristians hem atribuït al Crucificat diversos noms: «redemptor», «salvador», «rei», «alliberador». Podem acostar-nos a ell agraïts: ell ens ha rescatat de la perdició. Podem contemplar-lo commoguts: ningú no ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes.

Entre els primers cristians se l’anomenava també «màrtir», és a dir «testimoni». Un escrit que porta per nom Apocalipsi, redactat cap a l’any 95, veu en el Crucificat el «màrtir fidel», «testimoni fidel». Des de la creu, Jesús se’ns presenta com a testimoni fidel de l’amor de Déu i també d’una existència identificada amb els últims. No hem d’oblidar-ho.

Es va identificar tant amb les víctimes innocents que va acabar com elles. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny parlant de Déu i la seva justícia. Ni l’Imperi ni el temple ho podien consentir. Calia eliminar-lo. Potser, abans que Pau comencés a elaborar la seva teologia de la creu, entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció: «Ha mort per nosaltres», «per defensar-nos fins a la fi», «per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims».

Mirant el Crucificat hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes que, al llarg de la història, han patit, pateixen i patiran oblidades per gairebé tothom. Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.

El crucifix està desapareixent de les nostres llars i institucions, però els crucificats encara hi són. Els podem veure cada dia a qualsevol telenotícies. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en un petit crucifix, sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per les seves parelles, en els que s’ofeguen en enfonsar-se les seves pasteres.

Confessar el Crucificat no és només fer grans professions de fe. La millor manera d’acceptar-lo com a Senyor i Redemptor és imitar-lo vivint identificats amb els qui pateixen injustament.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

És cert el comentari de l’homilia quan esmenta que el crucifix està desapareixent de les nostres llars i institucions, però remarca que els crucificats encara hi són. No cal dir que és més important preocupar-nos pels crucificats que mantenir el crucifix a les capçaleres del llit. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en un petit crucifix, sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per les seves parelles, en els que s’ofeguen en enfonsar-se les seves pasteres.

En qualsevol cas, però, podem agrair al Crucificat per agrair que ell ens ha rescatat de la perdició.

Podem contemplar-lo commoguts: ningú no ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes. Ell és el «màrtir fidel», «testimoni fidel». Des de la creu, Jesús se’ns presenta com a testimoni fidel de l’amor de Déu i també d’una existència identificada amb els últims. No hem d’oblidar-ho.

El crucificaren perquè molestava a les autoritats religioses, com també a les del poder ocupant. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny parlant de Déu i la seva justícia. Ni l’Imperi ni el temple ho podien consentir. Calia eliminar-lo. Potser, abans que Pau comencés a elaborar la seva teologia de la creu, entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció: «Ha mort per nosaltres», «per defensar-nos fins a la fi», «per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims» Quan trobem a faltar paraules que molestin a les autoritats dels nostres dies, paraules com les de Pere Casaldàliga, d’Oscar Romero, o com la de l’Arquebisbe emèrit de Tànger Santiago Agrelo Martínez.

Mirant el Crucificat hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes que, al llarg de la història, han patit, pateixen i patiran oblidades per gairebé tothom.

Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.

L’homilia conclou amb una frase que ens hauria d’interpel·lar a totes i tots: La millor manera d’acceptar-lo com a Senyor i Redemptor és imitar-lo vivint identificats amb els qui pateixen injustament.

 - Beneït el qui ve en nom del Senyor. 

 - Beneït el Regne del nostre pare David que està a punt d'arribar.

Una homilia on resta evident les grans desigualtats econòmiques i socials del món terrenal i els milers de crucificats que aquestes desigualtats generen cada dia a tot arreu, però molt més acceptuada-ment en el tercer món. 

SENSE PERDRE LA PACIÈNCIA

 Comentari de l’evangeli (Lc 21,5-18) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

5 Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué:

6 --De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.

Començament de les calamitats

7 Llavors li preguntaren:

--Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?

8 Ell digué:

--Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. 9 Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.

10 Després els va dir:

--Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; 11 hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

12 »Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13 Serà una ocasió de donar testimoni. 14 Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15 jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. 16 Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17 Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18 Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. (Lc 21,5-18.BCI)

 

Comentari.-

Lluc recull les paraules de Jesús sobre les persecucions i la tribulació futures subratllant de manera especial la necessitat d’enfrontar-se a la crisi amb paciència. El terme emprat per l’evangelista vol dir enteresa, resistència, perseverança, capacitat de mantenir-se ferm davant les dificultats, paciència activa.

Amb prou feines es parla de la paciència en els nostres dies, i no obstant això poques vegades haurà estat tan necessària com en aquests moments de greu crisi generalitzada, incertesa i frustració.

Són molts els qui viuen avui a la intempèrie i, no podent trobar recer en res que els ofereixi sentit, seguretat i esperança, cauen en el desànim, la crispació o la depressió.

La paciència de la que es parla a l’evangeli no és una virtut pròpia d’homes forts i valents. És més aviat l’actitud serena de qui creu en un Déu pacient i fort que encoratja i condueix la història, de vegades tan incomprensible per a nosaltres, amb tendresa i amor compassiu.

La persona animada per aquesta paciència no es deixa pertorbar per les tribulacions i crisis dels temps. Manté l’ànim serè i confiat. El seu secret és la paciència fidel de Déu, que, malgrat tanta injustícia absurda i tanta contradicció, continua la seva obra fins a complir les seves promeses.

A l’impacient, l’espera se li fa llarga. Per això es crispa i es torna intolerant. Encara que sembla ferm i fort, en realitat és feble i sense arrels. S’agita molt, però construeix poc; critica constantment, però sembra poc; condemna, però no allibera. L’impacient pot acabar en el desànim, el cansament o la resignació amarga. Ja no espera res. No infon esperança mai.

La persona pacient, per contra, no s’irrita ni es deixa deprimir per la tristesa. Contempla la vida amb respecte i fins i tot amb simpatia. Deixa ser als altres, no anticipa el judici de Déu, no pretén imposar la seva pròpia justícia.

No per això cau en l’apatia, l’escepticisme o el desistiment. La persona pacient lluita i combat dia rere dia, precisament perquè viu animada per l’esperança. «Si lluitem i treballem, és perquè tenim posada l’esperança en el Déu viu» (1 Timoteu 4,10).

La paciència del creient s’arrela en el Déu «amic de la vida». Tot i les injustícies que trobem en el nostre camí i dels cops que dóna la vida, tot i tant patiment absurd o inútil, Déu continua la seva obra. En ell posem els creients la nostra esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

ÉS RIDÍCUL ESPERAR EN DÉU?

 Comentari de l’evangeli (Lc 20,27-38) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

27 Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:

28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?

34 Jesús els respongué:

--Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.

37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen. (Lc 20,27-38,BCI)

 Comentari.-

Els saduceus no gaudien de popularitat entre la gent dels llogarets. Era un sector compost per famílies riques pertanyents a l’elit de Jerusalem, de tendència conservadora, tant en la seva manera de viure la religió com en la seva política de cercar una entesa amb el poder de Roma. No en sabem gaire més.

El que podem dir és que «negaven la resurrecció». La consideraven una «novetat» pròpia de gent ingènua. No els preocupava la vida més enllà de la mort. A ells ja els anava bé en aquesta vida. Per a què preocupar-se de més?

Un dia s’acosten a Jesús per ridiculitzar la fe en la resurrecció. Li presenten un cas absolutament irreal, fruit de la seva fantasia. Li parlen de set germans que s’han anat casant successivament amb la mateixa dona, per assegurar la continuïtat del nom, l’honor i l’herència a la branca masculina d’aquelles poderoses famílies saducees de Jerusalem. És l’única cosa que entenen.

Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.

La fe de Jesús en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món.

Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.

Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament? És ridícul alimentar l’esperança en Déu?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En el passatge evangèlic es parla de la nostre resurrecció i l’homilia de manera molt didàctica descriu en que consistirà la nostra vida post-terrenal. Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.

Un cop aclarit aquesta gran incògnita que, per cert, moltíssims ni tan sol contemplen, l’homilia ens descriu l’aclariment que Jesús en fa de la vida espiritual: La fe en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món. Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.

Resta evident que la vida després de la mort terrenal, no té res a veure en la que ara vivim, uns amb desproporcionades riqueses, mentre una gran majoria viuen en la misèria absoluta, la qual cosa descriu que l’omnipresent globalització, o el que és el mateix, els grans poders econòmics mundials, no han fet altre cosa que sotmetre cada cop més a les classes populars a la més ignominiosa misèria. La homilia en front d’aquest injust desequilibri, conclou amb una frase que ens hauria de fer-nos pensar perquè és a totes i a tots que ens interpel·la: Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament?

Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me'n, Senyor.

Una homilia on resten evidents les grans desigualtats econòmiques i socials del món terrenal i que, com no potser d’una altre manera, en la vida després de la mort terrenal, per més que alguns vulguin creure, si és que creuen en alguna cosa, que seguiran gaudint dels seus privilegis conquerits mitjançant la més cruel explotació dels seus treballadors, d’això res de res.