ENSENYAR COM ENSENYAVA JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 1,21b-28) IV de durant l’any

.Evangeli: 

A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.

Comentari:

La manera d’ensenyar de Jesús va provocar a la gent la impressió que estaven davant d’una cosa desconeguda i admirable. Ho assenyala l’evangeli més antic i els investigadors pensen que va ser realment així. Jesús no ensenya com els «lletrats» de la Llei. Ho fa amb «autoritat»: la seva paraula allibera les persones d’«esperits malignes».

No cal confondre «autoritat» amb «poder». L’evangelista Marc és precís en el seu llenguatge. La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no intenta imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No fa servir la coacció.

La seva paraula no és com la dels lletrats de la religió jueva. No és revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent. Busca alleujar el patiment, guarir ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou.

Tothom s’adona que estem vivint una greu crisi d’autoritat. La confiança en la paraula institucional és sota mínims. Dins de l´Església es parla d´una forta «devaluació del magisteri». Les homilies avorreixen. Les paraules estan desgastades.

No és el moment de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ho feia ell? La paraula de l’Església ha de néixer de l´amor real a les persones. Ha de ser dita després d’una atenta escolta del patiment que hi ha al món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la mala vida de l’ésser humà.

Necessitem una paraula més alliberada de la seducció del poder i més plena de la força de l’Esperit. Un ensenyament nascut del respecte i l’estima de les persones, que generi esperança i guareixi ferides. Seria greu que, dins de l’Església, se sentís una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que avui tant necessita la gent per viure amb esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 28 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ensenyar com va ensenyar Jesús”, té com a fonament els fragments (21b-28) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

Sovint s’ha caigut amb la temptació, en les prèdiques i homilies, de voler adoctrinar més que ensenyar: Jesús no ensenya com els «lletrats» de la Llei. Ho fa amb «autoritat»: la seva paraula allibera les persones «d’esperits malignes». No cal confondre «autoritat» amb «poder». La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no intenta imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No fa servir la coacció.

L’homilia denuncia contundentment que a dins de l´Església es parla d´una forta «devaluació del magisteri». Les homilies avorreixen. Les paraules estan desgastades. És obvi doncs que ens ompliria de goig que l’esforç del papa Francesc, pogués reeixir i l’Església retornés als orígens que ens va ensenyar Jesús, de manera que en totes les latituds i en tots els que ens diem cristians hi hagués un retorn a l’ensenyament de Jesús, en el qual era evident que La seva paraula no era com la dels lletrats de la religió jueva. No és revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent. Busca alleujar el patiment, guarir ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou. Tothom s’adona que estem vivint una greu crisi d’autoritat. La confiança en la paraula institucional és sota mínims. 

En la conclusió de l’homilia, se’ns qüestiona les maneres, però al mateix temps, tot seguit, se’ns exposa quina hauria de ser la formula per ensenyar a la manera de Jesús: No és el moment de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ho feia ell? La paraula de l’Església ha de néixer de l´amor real a les persones. Ha de ser dita després d’una atenta escolta del patiment que hi ha al món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la mala vida de l’ésser humà. Necessitem una paraula més alliberada de la seducció del poder i més plena de la força de l’Esperit. Un ensenyament nascut del respecte i l’estima de les persones, que generi esperança i guareixi ferides. Seria greu que, dins de l’Església, se sentís una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que avui tant necessita la gent per viure amb esperança.

Veritablement, tenir el goig de poder llegir i reflexionar aquestes homilies, és com si se’ns proporciones setmanalment una estona d’intensa llum de llum, en mig d’una minsa claredat habitual i una onada de esperança en un mó

 LA PASSIÓ QUE VA ANIMAR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 1,14-20) III durant l’any

.Evangeli: 

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».

Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.

Comentari:

Pròpiament, Jesús no va ensenyar una «doctrina religiosa» perquè els seus deixebles l’aprenguessin i la difonguessin correctament. Jesús anuncia més aviat un «esdeveniment» que demana ser acollit, ja que ho pot canviar tot. Ell ja ho està experimentant: «Déu s’està introduint a la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc».

Segons l’evangeli més antic, Jesús proclamava aquesta Bona Notícia de Déu: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia». És un bon resum del missatge de Jesús: «S’acosta un temps nou. Déu no vol deixar-nos sols davant dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu de manera de pensar i d’actuar. Viviu creient aquesta Bona Notícia».

Els experts pensen que això que Jesús anomena «regne de Déu» és el cor del seu missatge i la passió que encoratja tota la vida. El més sorprenent és que Jesús mai no explica directament en què consisteix el «regne de Déu». El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si hi hagués gent que actués com ell.

Per a Jesús, el «regne de Déu» és la vida tal com la vol construir Déu. Aquest era el foc que portava dins: com seria la vida a l’Imperi si a Roma regnés Déu i no Tiberi?, com canviarien les coses si s’imités no a Tiberi, que només cerca poder, riquesa i honor, sinó Déu , que demana justícia i compassió per als últims?

Com seria la vida als llogarets de Galilea si a Tiberíades regnés Déu i no Antipes?, com canviaria tot si la gent s’assemblés no als grans terratinents, que exploten els pagesos, sinó Déu, que els vol veure menjant i no morts de gana?

Per a Jesús, el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant al món. L’únic objectiu que han de tenir els seus seguidors. Com seria l’Església si es dediqués només a construir la vida tal com la vol Déu, no com la volen els amos del món?, com seríem els cristians si visquéssim convertint-nos al regne de Déu?, com lluitaríem pel «pa de cada dia» per a tot ésser humà?, com cridaríem: «Vinga el teu regne?»

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 21 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “La passió que va animar Jesús”, té com a fonament els fragments (14-20) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’homilia per el proper diumenge 21 de gener, en deixa clar que Jesús no va ensenyar una «doctrina religiosa» perquè els seus deixebles l’aprenguessin i la difonguessin correctament, sinó un «esdeveniment» que demana ser acollit, ja que ho pot canviar tot: «Déu s’està introduint a la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc». Segons l’evangeli més antic, Jesús proclamava aquesta Bona Notícia de Déu: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia». És un bon resum del missatge de Jesús: «S’acosta un temps nou. Déu no vol deixar-nos sols davant dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu de manera de pensar i d’actuar. Viviu creient aquesta Bona Notícia».

L’homilia, a més ens diu que segons els experts, el que Jesús anomena «regne de Déu» és el cor del seu missatge i la passió que encoratja tota la vida. El més sorprenent és que Jesús mai no explica directament en què consisteix el «regne de Déu». El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si hi hagués gent que actués com ell. Per a Jesús, el «regne de Déu» és la vida tal com la vol construir Déu. Aquest era el foc que portava dins: com seria la vida a l’Imperi si a Roma regnés Déu i no Tiberi?, com canviarien les coses si s’imités no a Tiberi, que només cerca poder, riquesa i honor, sinó Déu , que demana justícia i compassió per als últims?

L’homilia conclou amb una seria d’interrogants, que cadascú ens els podem fer segons la nostra manera d’analitzar el nostre contorn, però en definitiva, el que és el més important és que Per a Jesús, el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant al món. L’únic objectiu que han de tenir els seus seguidors. Com seria l’Església si es dediqués només a construir la vida tal com la vol Déu, no com la volen els amos del món?, com seríem els cristians si visquéssim convertint-nos al regne de Déu?, com lluitaríem pel «pa de cada dia» per a tot ésser humà?, com cridaríem: «Vinga el teu regne?»  

 Al·leluia Mc 1,15

El Regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli.

La història ens descriu, dissortadament, un desviament sistèmic de la voluntat de Déu així com de les ensenyances que ens dóna Jesús. El poder, la riquesa i l’afany cada cop més desbordat d’un legítim benestar, són els causants dels malts que patim: guerres, genocidis, explotació, fam i cada cop més misèria, és el que cada dia apareix en les pantalles de la tele, sense que, malauradament, tinguem possibilitats efectives de capgirar aquesta tendència tan allunyada del missatge de Jesús.  

 SEGUIR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Jn 1,35-42) II durant l’any

.Evangeli: 

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l'anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir 'mestre', «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir 'l'Ungit'. I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Comentari:

Dos deixebles, orientats pel Baptista, es posen a seguir Jesús. Durant un cert temps caminen darrere seu en silenci. Encara no hi ha hagut un veritable contacte. De sobte, Jesús es gira i els fa una pregunta decisiva: «Què busqueu?», què espereu de mi?

Ells li responen amb una altra pregunta: Rabí, «on habites?», quin és el secret de la teva vida?, des d’on vens tu?, què és per a tu viure? Jesús els contesta: «Veniu i ho veureu». Feu vosaltres mateixos l’experiència. No busqueu cap altra informació. Veniu a conviure amb mi. Descobrireu qui sóc i com puc transformar la vostra vida.

Aquest petit diàleg pot donar més llum sobre allò essencial de la fe cristiana que moltes paraules complicades. En definitiva, què és allò decisiu per ser cristià?

En primer lloc, cercar. Quan un no cerca res a la vida i es conforma amb «anar tirant» o ser «un vividor», no és possible trobar-se amb Jesús. La millor manera de no entendre res sobre la fe cristiana és no tenir interès per viure de manera encertada.

El que és important no és buscar alguna cosa, sinó buscar algú. No descartem res. Si un dia sentim que la persona de Jesús ens «toca», és el moment de deixar-nos agafar per ell, sense resistències ni reserves. Cal oblidar conviccions i dubtes, doctrines i esquemes. No se’ns demana que siguem més religiosos ni més pietosos. Només que el seguim.

No es tracta de conèixer coses sobre Jesús, sinó de sintonitzar amb ell, interioritzar les seves actituds fonamentals i experimentar que la seva persona ens fa bé, revifa el nostre esperit i ens infon força i esperança per viure. Quan això es produeix, hom es comença a adonar de com creia poc en ell, com ho havia entès de malament gairebé tot.

Però el que és decisiu per ser cristià és tractar de viure com vivia ell, encara que sigui de manera pobra i senzilla. Creure en allò que ell va creure, donar importància al que li’n donava ell, interessar-se pel que ell es va interessar. Mirar la vida com la mirava ell, tractar les persones com ell les tractava: escoltar, acollir i acompanyar com ho feia ell. Confiar en Déu com ell hi confiava, pregar com pregava ell, encomanar esperança com l’encomanava ell. Què se sent quan hom tracta de viure així? No és això aprendre a viure?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 14 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir Jesús”, té com a fonament els fragments (35-42) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

En l’homilia, se’ns explica de manera planera, sense arguments complicats ni inintel·ligibles, com i de quina és la millor manera de seguir i de conèixer Jesús. Els dos deixebles que s’havien incorporat al grup que el seguien: De sobte, Jesús es gira i els fa una pregunta decisiva: «Què busqueu?», què espereu de mi? Ells li responen amb una altra pregunta: Rabí, «on habites?», quin és el secret de la teva vida?, des d’on vens tu?, què és per a tu viure? Jesús els contesta: «Veniu i ho veureu». Feu vosaltres mateixos l’experiència. No busqueu cap altra informació. Veniu a conviure amb mi. Descobrireu qui sóc i com puc transformar la vostra vida. 

L’homilia ens diu tot seguit: Aquest petit diàleg pot donar més llum sobre allò essencial de la fe cristiana que moltes paraules complicades. En definitiva, què és allò decisiu per ser cristià? En primer lloc, cercar. Quan un no cerca res a la vida i es conforma amb «anar tirant» o ser «un vividor», no és possible trobar-se amb Jesús. La millor manera de no entendre res sobre la fe cristiana és no tenir interès per viure de manera encertada. El que és important no és buscar alguna cosa, sinó buscar algú. No descartem res. Si un dia sentim que la persona de Jesús ens «toca», és el moment de deixar-nos agafar per ell, sense resistències ni reserves. Cal oblidar conviccions i dubtes, doctrines i esquemes. No se’ns demana que siguem més religiosos ni més pietosos. Només que el seguim. 

En els darrers paràgrafs de l’homilia, se’ns diu què és el més important pels que volem ser cristians: No es tracta de conèixer coses sobre Jesús, sinó de sintonitzar amb ell, interioritzar les seves actituds fonamentals i experimentar que la seva persona ens fa bé, revifa el nostre esperit i ens infon força i esperança per viure. Just, en el moment que això es produeix, hom es comença a adonar de com creia poc en ell, com ho havia entès de malament gairebé tot. Però el que és decisiu per ser cristià és tractar de viure com vivia ell, encara que sigui de manera pobra i senzilla.

En el darrer paràgraf de l’homilia, aquesta ens descriu de manera nítida el què és o cal que sigui el més importat pels que volem ser cristians: Creure en allò que ell va creure, donar importància al que li’n donava ell, interessar-se pel que ell es va interessar. Mirar la vida com la mirava ell, tractar les persones com ell les tractava: escoltar, acollir i acompanyar com ho feia ell. Confiar en Déu com ell hi confiava, pregar com pregava ell, encomanar esperança com l’encomanava ell. Què se sent quan hom tracta de viure així? No és això aprendre a viure?     

Al·leluia Jo 1,41.17b

Hem trobat el Messies.

La gràcia i la veritat ens ha vingut per ell.

Jaume Rocabert   

  

 JESÚS BATEJA AMB ESPERIT SANT

Baptisme del Senyor. Comentari a l’evangeli (Mc 1,7-11)

.Evangeli: 

En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant». Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l'instant, quan sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut». 

Comentari:

El Baptista representa com pocs ho fan, l’esforç dels homes i dones de tots els temps per purificar-se, reorientar-ne l’existència i començar una vida més digna. Aquest és el seu missatge: «Fem penitència, tornem al bon camí, posem ordre a la nostra vida». Això és també el que sentim més d’una vegada al fons de la consciència: «He de canviar, he de ser millor, he d’actuar de manera més digna».

Aquesta voluntat de purificació és noble i indispensable, però no n’hi ha prou. Ens esforcem per corregir errors, intentem complir amb el nostre deure amb més responsabilitat, intentem fer millor les coses, però res realment nou es desperta en nosaltres, res apassionant. Aviat el pas del temps ens torna a la mediocritat de sempre. El mateix Baptista reconeix el límit del seu esforç: «Jo us he batejat amb aigua, però el qui és més fort que jo, us batejarà amb l’Esperit Sant».

El baptisme de Jesús conté un missatge nou que supera radicalment el Baptista. Els evangelistes han tractat amb cura l’escena. El cel, que estava tancat i impenetrable, s’obre per mostrar el seu secret. En obrir-se, no baixa la ira divina que anunciava el Baptista, sinó que regala l’amor de Déu, l’Esperit, que es posa pacíficament sobre Jesús. Del cel se sent una veu: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat».

El missatge és clar: amb Crist, el cel ha quedat obert; de Déu només brolla amor i pau; podem viure amb confiança. Tot i els nostres errors i la nostra mediocritat insuportable, també per a nosaltres «el cel ha quedat obert». També nosaltres podem escoltar amb Jesús la veu de Déu: «Tu ets per a mi un fill estimat, una filla estimada». D’ara endavant podem afrontar la vida no com una «història bruta» que hem de purificar constantment, sinó com el regal de la «dignitat de fills de Déu», que hem de cuidar amb goig i agraïment.

Per a qui viu aquesta fe, la vida és plena de moments de gràcia: el naixement d’un fill, el contacte amb una persona bona, l’experiència d’un amor net… que posen a la nostra vida una llum i una calor noves. De sobte ens sembla veure «el cel obert». Una cosa nova comença en nosaltres; ens sentim vius; es desperta el millor que hi ha al nostre cor. El que potser havíem somiat secretament se’ns regala ara de manera inesperada: un nou inici, una purificació diferent, un «baptisme d’Esperit». Darrere d’aquestes experiències hi ha Déu estimant-nos com a Pare. Hi ha el seu Amor i el seu Esperit «dador de vida».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 7 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Jesús bateja amb Esperit Sant ”, té com a fonament els fragments (7-11) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’homilia ens descriu ja des de seu inici, fins a quin punt ens embolcalla la fe, si veritablement en tenim cura, com el Batista, de tenir-ne aquella voluntat i desig de renovació i intima purificació: El Baptista representa com pocs ho fan, l’esforç dels homes i dones de tots els temps per purificar-se, reorientar-ne l’existència i començar una vida més digna. Aquest és el seu missatge: «Fem penitència, tornem al bon camí, posem ordre a la nostra vida». Això és també el que sentim més d’una vegada al fons de la consciència: «He de canviar, he de ser millor, he d’actuar de manera més digna». 

L’homilia ens diu que aquesta voluntat de purificació és noble i indispensable, però no n’hi ha prou. Ens esforcem per corregir errors, intentem complir amb el nostre deure amb més responsabilitat, intentem fer millor les coses, però res realment nou es desperta en nosaltres, res apassionant. Aviat el pas del temps ens torna a la mediocritat de sempre. El mateix Baptista reconeix el límit del seu esforç: «Jo us he batejat amb aigua, però el qui és més fort que jo, us batejarà amb l’Esperit Sant».

L’homilia, però, en cap moments ens deixa deprimits: El cel, que estava tancat i impenetrable, s’obre per mostrar el seu secret. En obrir-se, no baixa la ira divina que anunciava el Baptista, sinó que regala l’amor de Déu, l’Esperit, que es posa pacíficament sobre Jesús. Del cel se sent una veu: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat».

El missatge és clar: amb Crist, el cel ha quedat obert; de Déu només brolla amor i pau; podem viure amb confiança. Tot i els nostres errors i la nostra mediocritat insuportable, també per a nosaltres «el cel ha quedat obert». També nosaltres podem escoltar amb Jesús la veu de Déu: «Tu ets per a mi un fill estimat, una filla estimada». D’ara endavant podem afrontar la vida no com una «història bruta» sinó com el regal de la «dignitat de fills de Déu», que hem de cuidar amb goig i agraïment.

Deixeu-me, per concloure el meu comentari d’aquesta homilia, que faci esment d’un agraïment als que tenim la sort de llegir-les setmanalment. Per una part als que ja tenim una edat, doncs quan teníem l’edat adolescent, el contingut se les homilies i del adoctrinament que rebíem del maleït nacionalcatolicisme, anava en direcció totalment contraria al d’aquest concepció de l’Amor que Déu té per tots i cadascun de nosaltres. Un adoctrinament que, malauradament, els bisbes espanyols, si teniu ”l’humor” de llegir les seves opinions, veureu que teològicament estant en la línia del Concili de Trento... 

L’homilia, una vegada més ens alimenta de l’esperança de l’Amor de Déu: El que potser havíem somiat secretament se’ns regala ara de manera inesperada: un nou inici, una purificació diferent, un «baptisme d’Esperit». Darrere d’aquestes experiències hi ha Déu estimant-nos com a Pare. Hi ha el seu Amor i el seu Esperit «dador de vida».

 

  

Al·leluia Cf. Jo 1,29
Joan veié Jesús que venia i digué:
Mireu l'anyell de Déu,
que pren damunt seu el pecat del món.

 LA NOSTRA INCAPACITAT PER ADORAR

Epifania del Senyor. Comentari a l’evangeli (Mateu 2,1-12) 2

.Evangeli: 

Quan va néixer Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge». El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho escriu el profeta: "Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble"». Llavors Herodes cridà secretament els mags i s'informà ben bé del moment en què se'ls havia aparegut l'estrella. Després els encaminà a Betlem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge». Sortint de l'audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Comentari:

L’home actual ha quedat en gran mesura atrofiat per descobrir Déu. No és que sigui ateu. És que s’ha fet «incapaç de Déu». Quan un home o una dona només busca o coneix l’amor sota formes decadents, quan la seva vida es mou exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s’asseca en el seu cor.

Molts viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dins, sense capacitat d’obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.

El teòleg Alfred Delp, executat pels nazis, veia en aquest «enduriment interior» el major perill per a l’home modern: «Així l’home deixa d’alçar cap a les estrelles les mans del seu ésser. La incapacitat de l’home actual per adorar, estimar i venerar té la seva causa en la seva desmesurada ambició i en l’enduriment de la seva existència».

Aquesta incapacitat per adorar Déu s’ha apoderat també de molts creients, que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi per als seus projectes individualistes. Déu queda així convertit en un «article de consum» de què disposar segons les nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en la nostra pròpia existència. I, davant d’aquest Déu, el primer és l’adoració, la joia, l’acció de gràcies.

Quan s’oblida això, el cristianisme corre el perill de convertir-se en un esforç gegantí d’humanització, i l’Església en una institució sempre tensa, sempre atabalada, sempre amb la sensació de no aconseguir l’èxit moral pel que lluita i s’esforça.

No obstant això, la fe cristiana és, primer de tot, descobriment de la bondat de Déu, experiència agraïda que només ell salva: el gest dels mags davant el Nen de Betlem expressa l’actitud primera de tot creient davant Déu fet home.

Déu existeix. Hi és, en el fons de la nostra vida. Som acollits per ell. No estem perduts enmig de l’univers. Podem viure amb confiança. Davant d’un Déu del que només sabem que és Amor, no hi ha res més que el goig, l’adoració i l’acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir almenys alegria» (Ladislau Boros).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat