LA NOSTRA INCAPACITAT PER ADORAR

Epifania del Senyor. Comentari a l’evangeli (Mateu 2,1-12) 2

.Evangeli: 

Quan va néixer Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge». El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho escriu el profeta: "Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble"». Llavors Herodes cridà secretament els mags i s'informà ben bé del moment en què se'ls havia aparegut l'estrella. Després els encaminà a Betlem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge». Sortint de l'audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Comentari:

L’home actual ha quedat en gran mesura atrofiat per descobrir Déu. No és que sigui ateu. És que s’ha fet «incapaç de Déu». Quan un home o una dona només busca o coneix l’amor sota formes decadents, quan la seva vida es mou exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s’asseca en el seu cor.

Molts viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dins, sense capacitat d’obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.

El teòleg Alfred Delp, executat pels nazis, veia en aquest «enduriment interior» el major perill per a l’home modern: «Així l’home deixa d’alçar cap a les estrelles les mans del seu ésser. La incapacitat de l’home actual per adorar, estimar i venerar té la seva causa en la seva desmesurada ambició i en l’enduriment de la seva existència».

Aquesta incapacitat per adorar Déu s’ha apoderat també de molts creients, que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi per als seus projectes individualistes. Déu queda així convertit en un «article de consum» de què disposar segons les nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en la nostra pròpia existència. I, davant d’aquest Déu, el primer és l’adoració, la joia, l’acció de gràcies.

Quan s’oblida això, el cristianisme corre el perill de convertir-se en un esforç gegantí d’humanització, i l’Església en una institució sempre tensa, sempre atabalada, sempre amb la sensació de no aconseguir l’èxit moral pel que lluita i s’esforça.

No obstant això, la fe cristiana és, primer de tot, descobriment de la bondat de Déu, experiència agraïda que només ell salva: el gest dels mags davant el Nen de Betlem expressa l’actitud primera de tot creient davant Déu fet home.

Déu existeix. Hi és, en el fons de la nostra vida. Som acollits per ell. No estem perduts enmig de l’univers. Podem viure amb confiança. Davant d’un Déu del que només sabem que és Amor, no hi ha res més que el goig, l’adoració i l’acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir almenys alegria» (Ladislau Boros).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat