EDUCAR EN LA FE EN ELS NOSTRES DIES

Sagrada Família– B (Lc 2,22-40)

Evangeli: 

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d'oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l'hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l'Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d'això que es deia d'ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

Comentari:

El passatge de Lluc acaba dient: «L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.»

Quan parlem avui d’«educar en la fe», què volem dir? En concret, l’objectiu és que els fills entenguin i visquin de manera responsable i coherent la seva adhesió a Jesucrist, aprenent a viure de manera sana i positiva des de l’Evangeli.

Però avui dia la fe no es pot viure de qualsevol manera. Els fills necessiten aprendre a ser creients enmig d’una societat descristianitzada. Això exigeix viure una fe personalitzada, no per tradició, sinó fruit d’una decisió personal; una fe viscuda i experimentada, és a dir, una fe que s’alimenta no d’idees i doctrines, sinó d’una experiència gratificant; una fe no individualista, sinó compartida d’alguna manera en una comunitat creient; una fe centrada en l’essencial, que pot coexistir amb dubtes i interrogants; una fe no vergonyant, sinó compromesa i testimoniada enmig d’una societat indiferent.

Això exigeix tot un estil d’educar avui en la fe on l’important és transmetre una experiència més que idees i doctrines; ensenyar a viure valors cristians més que la submissió a unes normes; desenvolupar la responsabilitat personal més que imposar costums; introduir en la comunitat cristiana més que desenvolupar l’individualisme religiós; conrear l’adhesió confiada a Jesús més que resoldre de manera abstracta problemes de fe.

En l’educació de la fe, allò decisiu és l’exemple. Que els fills puguin trobar a casa seva «models d’identificació», que no els sigui difícil saber com qui haurien de comportar-se per viure la seva fe de manera sana, joiosa i responsable.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 31 de desembre 5è. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Educar en la fe en els nostres dies”, té com a fonament els fragments (22-40) del capítol 2 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia quan parla d’educar, ens ho està volent dir des de el contingut evangèlic, un contingut que cal llegir-lo no de manera literal, com se’ns havia ensenyat quan érem “infants” en tots els sentits. Ho dic perquè, per més inri, se’ns adoctrinava segons el nacionalcatolicisme, donada la claudicant actitud de l’episcopat espanyol en front del regim franquista. Un episcopat espanyol que a dia d’avui, encara és més fidel al Règim del 78 (o sigui la pseudo democràcia encara vigent), que al papa Francesc. Una trista realitat que ha comportat un allunyament molt alarmant del cristianisme, per -en segons quins indrets peninsulars- la pseudo religiositat, no la fe cristiana, ni l’esperit evangèlic, ja quasi han deixat d’existir. És per aquesta raó que l’homilia insisteix: Quan parlem avui «d’educar en la fe», què volem dir? En concret, l’objectiu és que els fills entenguin i visquin de manera responsable i coherent la seva adhesió a Jesucrist, aprenent a viure de manera sana i positiva des de l’Evangeli. 

Però avui dia la fe no es pot viure de qualsevol manera. Els fills necessiten aprendre a ser creients enmig d’una societat des cristianitzada. Això exigeix viure una fe personalitzada, no per tradició, sinó fruit d’una decisió personal; una fe viscuda i experimentada, és a dir, una fe que s’alimenta no d’idees i doctrines, sinó d’una experiència gratificant; una fe no individualista, sinó compartida d’alguna manera en una comunitat creient; una fe centrada en l’essencial, que pot coexistir amb dubtes i interrogants; una fe no vergonyant, sinó compromesa i testimoniada enmig d’una societat indiferent.

Això exigeix tot un estil d’educar avui en la fe on l’important és transmetre una experiència més que idees i doctrines; ensenyar a viure valors cristians més que la submissió a unes normes; desenvolupar la responsabilitat personal més que imposar costums; introduir en la comunitat cristiana més que desenvolupar l’individualisme religiós; conrear l’adhesió confiada a Jesús més que resoldre de manera abstracta problemes de fe.

Una vegada, aquesta homilia ens ha deixat diàfanament nítida la veritable manera de seguir el missatge de Jesús de Natzaret, o sigui de ser cristians (les diferents religions, per més properes que ens semblin, són institucions humanes i segueixen fonamentalment les directrius de la seva estructura jeràrquica. La història ens descriu molts i diferents episodis, alguns malauradament molt negatius, d’altres més esperançadors, però aquesta gran estructura humana, té vicis i virtuts, els quals –justament- identifiquen la seva precarietat com a religió. Avui, ja no tenen cap sentit ni els adoctrinaments, ni determinades practiques. Cal només, una fe en el Jesús que neix a Betlem, però molt especialment en el Jesús que des de Galilea ens ensenya el seu missatge de vida fins a la seva donació total a Jerusalem. L’homilia conclou de manera concisa com cal què ens eduquem per a ser cristians i seguidors de Jesús.

En l’educació de la fe, allò decisiu és l’exemple. Que els fills puguin trobar a casa seva «models d’identificació», que no els sigui difícil saber com qui haurien de comportar-se per viure la seva fe de manera sana, joiosa i responsable.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes,

però ara ens ha parlat a nosaltres

en la persona del Fill.

Si quelcom hem de tenir molt clar, l’homilia ens ho està confirmant, ens cal auto-educar per guanyar-nos la possibilitat de viure amb dignitat la nostra fe. Si així ho fem, haurem aconseguit viure amb tranquil·litat la nostra vida terrenal, sense preocupar-nos ni poc ni massa pel després de la mort, car ho deixarem tot a les mans de Déu. Sovint, per un adoctrinament erràtic, se’ns ha apoderat una por de Déu, que el que aconsegueix és allunyar-nos de qui més ens estima.