ENMIG DEL DESERT

Comentari a l’evangeli (Jn 1,6-8,19-28) 2n. d’Advent.

Evangeli: 

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: "Aplaneu el camí del Senyor", com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.

Comentari:

Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Al desert no és possible el que és superflu. En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior.

Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.

El pressentiment del Baptista es pot resumir així: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu.

A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.

Algú podria pensar que ja no és possible conèixer testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla.

Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 17 de desembre 3r. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Enmig del desert”, i té com a fonament els fragments (6-8.19-28) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

Tot i que vivim en un món cada cop més mercalitzat pel elitisme deshumanitzat, no vol dir necessàriament que no hi hagi ningú que ens pugui aportar, en mig de la foscor, la llum que ens il·lumini, malgrat sigui només perquè no anem a les palpentes. Aquesta llum és, per exemple, aquesta homilia setmanal de l’equip del Pagola. Tal i com se’ns diu al inici d’aquesta homilia: Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Tot seguit l’homilia en deixa clar que: En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior. Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.

L’homilia és contundent i ens ho deixa molt clar: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu. A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.

És evident que l’intent de l’homilia no és altre que evitar que caiguem en el pessimisme i el desànim absolut. A ben segur que és per aquest motiu que conclou amb una injecció d’esperança, sempre tan necessària per qualsevol persona, dona i home, que vivim enganxat en aquesta mena de teranyina malèvola que ens envolta: Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla. Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.  

 Al·leluia Is 61,1

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

Ho dèiem la setmana passada i ho repetim aquesta perquè ens cal saber dir les coses pel seu nom: tenim la sort de poder llegir una setmana darrera l’altre l’homilia del Pagola què en tot moment ens ressitua, ens esperona i ens impulsa a situar-nos de nou, en el centre mateix del missatge de Jesús. És ben cert que viure ens aquest món desbocat en mig d’una disbauxa permanent no es gens fàcil i si en mig de tot això el testimoniatge de la jerarquia és més que discutible, és imprescindible que alcem la nostra veu per dir ben fort: volem ser gent de fe, no persones drogades pel narcòtic de neoliberalisme ni pel de la religió.