NO QUEDAR-SE FORA

Festivitat de Nadal– B (Jn 1,1-8)

Evange Festivitat de Nadal– 

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l'existència, però el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d'un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d'ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari:

Hi ha qui viu la religió com «des de fora». Pronuncien pregàries, assisteixen a celebracions religioses, senten parlar de Déu, però es limiten a ser «espectadors». Com diu el pensador francès Marcel Légaut, ho viuen tot des d’una «representació extrínseca» de Déu. No «entren» a l’aventura de trobar-se amb Déu. Es queden sempre a certa distància.

No obstant això, Déu és en el més íntim de cada ésser humà. No és una cosa separada de la nostra vida. No és una fabricació de la nostra ment, una representació mig intel·lectual o mig afectiva, un joc de la nostra imaginació que ens serveix per viure «il·lusionats». Déu és una presència real que és a l’arrel mateixa del nostre ésser.

Aquesta presència no és evident. No es capta com es capten altres coses més superficials. Es percep en la mesura que hom es percep a si mateix fins al fons. El seu misteri és tan inabastable com ho és el misteri de cada ésser humà. Déu se’m fa present quan em faig present a mi mateix amb veritat i sinceritat. No és possible entrar en l’experiència de Déu si hom viu permanentment fora de si mateix.

Sense aquesta obertura interior a Déu no hi ha fe viva. La veu de Déu comencem a sentir-la quan escoltem fins al fons la nostra veritat. Déu actua en nosaltres quan el deixem activar el millor que hi ha al nostre ésser. Pren cos a la nostra existència en la mesura que l’acollim. La seva presència es va configurant en cadascú de nosaltres adaptant-se a allò que el deixem ser.

El que és humà i el que és diví no són realitats que s’exclouen mútuament. No hem de deixar de ser humans per ser de Déu. Allò humà és «la porta» que ens permet «entrar» en allò diví. De fet, les experiències més intenses de comunicació, d’amor humà, de dolor purificador, de bellesa o de veritat són la via que ens obre millor a l’experiència de Déu.

No és estrany que l’evangeli de Joan presenti Crist, Déu fet home, com la “porta” per la qual el creient pot entrar i caminar cap a Déu. En Crist podem aprendre a viure una vida tan humana, tan veritable, tan fins al fons, que malgrat els nostres errors i mediocritat, ens pot portar cap a Déu. Però cal escoltar bé l’advertiment de l’evangelista. La Paraula de Déu «era present en el món», i el món «no l’ha reconegut»; «ha vingut a casa seva», i «els seus no l’han acollit».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat