ESCOLTAR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 9,2-10) II de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n'estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».

Comentari:

Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar.

Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana.

Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

L’experiència d’escoltar Jesús fins al fons pot ser dolorosa, però és apassionant. No és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica.

Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians.

Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús. Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús”, té com a fonament els fragments (2-10) del capítol 9 de l’evangeli de Marc.

Una homilia molt important per preparar-nos per la Pasqua, que ens descriu la realitat de la nostra apàtica manera de fer de cada dia: Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar. Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana. 

L’homilia ens diu que escoltar Jesús pot ser dolorosa, però al mateix temps apassionant: Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

Que justament: no és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica. Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

L’homilia conclou amb una crida a l’esperança, sempre que, per la nostra part, hi esmercem molt més interès i voluntat: Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians. 

Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe. Però al mateix temps Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

Una nova homilia molt adequada per preparar-nos per la Pasqua i al mateix temps per bloquejar-nos de les propostes que dia rere dia se’ns omplen les orelles i els ulls d’un sens fi de propostes, sovint prou atractives, però que sovint el resultat final ens desvien –no sempre, ni totes- del camí que hauríem de seguir.