JUDICI DE DÉU; LA MORT DE JESÚS

Apunts,   8 a  Trobada (Curs 2014-2015).

Jesús ha comprès que el camí assenyalat pel baptista ha acabat. El món del pecat és digne de condemna, però ha arribat el temps de la gràcia creadora de Déu Pare i s’inicia el Regne en el que: es perdonen els pecats, es té cura dels malalts i es predica l’esperança d’una vida nova que comença.  Jesús no ha volgut realitzar signes externs que demostressin la presència del Regne, com li demanaven els fariseus, però tot el seu camí està ple de signes de l’amor de Déu. Ell no actua com ho feren Teudes i Judes el galileu, anunciant coses que no es compliren. Els seus senyals són: l’amor misericordiós i les seves paraules de benaurança i perdó. Jesús arriba a Jerusalem i es posa en mans del Pare; deixant que Déu decideixi el seu destí, a través de les autoritats del seu poble (sacerdots, exèrcit romà). Jesús respecta els temps de Déu. Per això, quan Herodes el vol expulsar de Galilea, no havent arribat encara la seva hora, la seva resposta és: --Aneu a dir a aquella guineu: "Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia (que en llenguatge jueu significa plenitud) arribaré al terme” (Lc 13,32) Quan els deixebles el proclamen messies (Mc 8,27-30), ell aprofita per anunciar: --Cal que el Fill de l'home pateixi molt. (Mc 8 31): pujarà a Jerusalem i allà serà condemnat a mort. Jesús entra a Jerusalem, com un profeta que declara el final del culte d’aquell temple i dels negocis que s’hi fan. (Mc 10,46-52 i 11, 15-19) Entra muntat sobre un pollí, signe de pobresa i de pau, rodejat d’un grup d’amics que l’aclamen: «Hosanna fill de David». Són peregrins d’una Pasqua que enguany serà definitiva. En la debilitat de Jesús hi ha la seva grandesa: demana al Pare (Aparta de mi aquesta copa) però al mateix temps accepta el seu camí (Però que no es faci el que jo vull). Entre Jesús i el Pare s’estén ara la ferida de la història, el sofriment dels humans. La seva soledat és la soledat de tots els que no tenen companyia. En el seu dolor està plorant per tots els que ploren. L’anyell que salva, carrega sobre les seves espatlles els pecats dels humans. (Jn 1,29). Assumint el camí dels homes, mor amb ells i per a ells, esperant el Regne.  Jesús mor llençant en un gran crit, les paraules del salm 22: «Elí, Elí, ¿lamá sabactani?». (Mt 27,46). Ara no s’adreça al pare (abba) sinó a Déu (Elí o Eloi -Mc 15,24- que en hebreu vol dir Déu meu). És una dada significativa, perquè els crucificats moren per asfíxia i no poden cridar. Jesús, en canvi, ha cridat i la tradició ho acredita, sense que hi hagi una explicació plausible. Els que senten aquestes paraules creuen que crida Elies, perquè segons creien els jueus Elies havia de tornar per a venjar Déu i preparar el seu judici. Però Jesús no va per aquí. Accepta el silenci de Déu, que es fa present «com a gran absent». I s’expressa en una total confiança: «Pare, en les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46) La Bíblia ens diu que l’ésser humà ha estat creat per a la vida, com ho demostra l’arbre misteriós que hi havia al paradís (Ge 2,9); és a través del seu pecat que la persona s’ha convertit en presoner de la mort. Aquest és l’enigma: tendim a la vida i ens trobem dominats per la mort; busquem el futur i se’ns tanca el temps en un present que no té sortida. Però ara sabem que Jesús, el Fill de Déu, ha baixat fins l’entranya d’aquest enigma de condemna per a introduir-hi el fonament de la vida de Déu, la seva pròpia vida.   Salvador Sol Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.