dissabte, 31 de gener de 2015

JESÚS: FETS I PARAULA


Apunts,   7 a  Trobada (Curs 2014-2015).
 
Isaïes escriu el guió del Baptista: «Obriu en el desert / un camí al Senyor, / aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu (Is 40,3). Molts segles després, en un Israel dividit hi envoltat de paganisme, Joan, el profeta de la història que s’acaba, «predica un baptisme de conversió» (Mc 1, 4), i clama contra un món allunyat de la Promesa, dient: «Doneu els fruits que demana la conversió» perquè: «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc» (cf Mt 3,7-11).
Jesús batejat entre els pecadors (Mc 1,5), ha descobert (teofania) el Déu del judici com a Pare: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut» (Mc 1,11) i, accepta la tasca messiànica i filial, d’anunciar i construir el Regne, allà on la història antiga s’acaba.
Superades les temptacions del diable, que és la força del món que s’autodestrueix, Jesús anà a Galilea a anunciar la bona nova de Déu (cf Mc 1,14). On el Baptista acaba el seu camí, Jesús descobreix el clarejar d’un nou temps: la destral, el foc i el vent destructor han quedat arraconats.  
«Jesús ha vingut a aquest món a reunir els fills de Déu dispersos» (Jn 11,52). Els «perduts» d’aquest món; els que habiten a les voreres dels camins o en el centre de la seva pròpia angoixa de soledat i gana, també són fills de Déu. Els pecadors no són aquests, sinó aquells que s’han exclòs de l’aliança, i venen el seu cos (prostitutes) o el seu poble (publicans).
La paraula del Regne penetra amb goig i fa present Déu, en una terra encadenada per diversos mals de caràcter psico-somàtic (cf Mc 1,21-28). A la Palestina del temps de Jesús només triomfaven els forts i els aprofitats, formant famílies fonamentades en el poder i la divisió. Jesús vol una família nova, signe de llibertat i gràcia. Per això s’adreça als que sofreixen: «Benaurats (feliços) els que ploren» perquè «Déu els consolarà» (Mt 5,4); «perquè (el Regne) és vostra» (cf Lc 6,20). Demana als pobres que assumeixin voluntàriament la pobresa, i als rics, que ho deixin tot i el segueixin (cf Mt 5,3), per a fer-se «pobres d’esperit» i viure dels «pans i els peixos» que l’amor de Jesús multipliquen (cf Mc 6,30-44; 8,1-10). «No es pot servir a dos senyors» (Mt 6,24).  
Joan baptista convocava tothom al desert a preparar-se pel judici, en un gest totalment inofensiu. No obstant això, els poders del món li agafen por i acaba mort, decapitat (cf Mt 14,8). Jesús busca els «perduts» per les places i camins de la terra, per oferir-los el signe del Regne, amb paraules i formes totalment inofensives... Però les autoritats li agafen por i acaba el seu messianisme a Jerusalem, condemnat a mort (cf Mc 13,31-33)
Les paraules i els fets de Jesús desconcerten, però, Pere descobreix la seva naturalesa i confessa que Jesús és el Crist, l’ungit de Déu (Mc 8,29). Jesús no fa referència a la seva missió messiànica, només anuncia, que: «El fill de l’home ha de sofrir...» (Mc 8,31); «Qui em vulgui seguir, que es negui a sí mateix, agafi la seva creu i camini amb mi» (cf Mc 8,34-38)  
L’anunci del Regna s’expressa en els miracles. Quan Joan, des de la presó fa preguntar a Jesús si és el messies, la resposta són les evidències: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova (cf Mt 11,5). I, serà «feliç» qui descobreixi Déu en els camins de Jesús. 

Apunts: Salvador Sol
Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada