dissabte, 28 de febrer de 2015

PASQUA DE JESÚS


Apunts, 9a  Trobada (Curs 2014-2015).
 

Després de la mort de Jesús sembla haver-se estès un gran silenci. L’evangeli presenta signes de caràcter còsmic: a partir de l’hora sexta, l’obscuritat va cobrir la terra (Mc 15,33). I, altres signes de caràcter més social: a) L’esquinçament del vel del temple que separava el sagrat del profà (Mc 15,38). Superat el vell temple, els sacerdots que han judicat Jesús ja no tenen cap sentit, i l’evangeli s’estendrà per tota la terra. b) El centurió romà que dóna mort a Jesús confessa: «Aquests home era el vertader Fill de Déu» (Mc 15, 33). Fins i tot els botxins reben la gràcia: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

Sobre la foscor d’un món que mor (la funció del judaisme), els gentils comencen a entendre i confessar Jesús, el Crist. No obstant, a nivell extern, tot sembla estar com estava. Al voltant de la mor de Jesús només hi ha silenci. Només queda l’amistat humanitària dels qui l’enterren. S’han trencat totes les esperances, com si ja tot hagués acabat. Els amics han escapat a Galilea. (Mc 14, 27-28 i 14,50). Només unes dones segueixen creient en Jesús. El volen veure, encara, amb els ulls plorosos, fer el dol a la manera antiga: tocar-lo, acariciar-lo... Aquelles amigues volien honorar el cos de Jesús, però el cos ja no hi era. (Mc 16,1-8) El seu record de qui ha estat la vida no es tanca en el sepulcre. La veu d’un àngel els anuncia: «Ha ressuscitat, no està aquí» (Mc 16,6-7) 

Les paraules de l’àngel inicien l’experiència pasqual. Són paraules que queden en el record de l’església que neix a Jerusalem. Algú especula que: podien haver robat el cadàver (Mt 27,62-66), o el podien haver traslladat a un altre lloc. (Jn 20,15). Podia haver-se desmaterialitzat... Però la fe en Jesús no es recolza en la tomba oberta i el cos desaparegut, sinó en les paraules de l’àngel: «Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu». (Mt 28,7)

Aquells deixebles que havien fugit retornant al món antic, s’han trobat novament amb ell: l’home viu i vertader, el messies de la història, el Fill de Déu. L’església cristiana neix d’aquest encontre pasqual; la vida de l’Església s’ha d’entendre com una expressió d’aquell misteri pasqual, d’aquell encontre de Jesús amb els deixebles. Pau ho resumeix amb  l’evangeli que va rebre i transmeté als corintis: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s'aparegué a Cefes (Pere) i després als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi». (1Co 15,3-8). Aquesta és la fe de l’Església, la seva vida i testimoni.

Pasqua és la gran ruptura, l’experiència que acaba amb Jesús, i comença amb el Crist que se’ls fa present. (Lc 24,33-35). D’aquesta manera s’ha condensat l’experiència de la pasqua: els deixebles han vist, escoltat i palpat Jesús esdevingut Crist. (Jn 20.24-29). El Senyor de la vida, transforma els seus creients, fent-los testimonis de la seva mort i de la seva glòria.

Però el què s’ha acabat no són ni la creu ni els sofriments. Cal retornar al Jesús de la història que ha lliurat la seva vida pels humans. La fe pasqual ens ha de fer tornar al Jesús de Galilea. (Mc 16,7). Pau ens condueix de la joia pasqual al Jesús crucificat. (1Co 1,18-20):

Jesús ressuscitat segueix essent l’home vertaderament humà; la pasqua és la plenitud de la humanitat. (Concilis d’Efes i Calcedònia (431 i 451) i, 3é de Constantinoble (680-681)
 
Salvador Sol
Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Pira leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada