diumenge, 30 de gener de 2011

QUÈ ENS QUEDA DE NADAL!

Opinió

Ara tenim Jesús --que és Déu, que és Crist--, vivint en nosaltres. Ho diu sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». Aquesta hauria de ser l’experiència post-nadalenca del grup. Saber que aquests infant que adoràvem fa uns dies és molt més que un fet històric, és una presència permanent. Avui Jesús està en les nostres vides, no pas anul·lant-nos, sinó santificant la nostra humanitat. Per això Pau segueix dient: «La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2, 20).

Al llarg de les trobades que fem aprofundint en el Jesús que ens presenta el teòleg José Antonio Pagola, amb el seu llibre: Jesús. Aproximación historica, anem descobrint el Pla de Déu sobre la humanitat, que és d’amor i de misericòrdia, que posa els pobres i marginats al primer nivell, que ens diu que hem de ser humils; «el Regne només pot ser rebut com un regal, amb cor obert i confiat, amb joia i agraïment infinits. Hom hi entra un cop l’ha acollit amb humilitat. Que els qui es tenen per savis i prudents aprenguin dels infants l’art d’acceptar el Regne de Déu despuntant en el fons lluminós de cada ésser; la petitesa dels infants és oberta, com el cel, a la immensitat divina; que els savis mirin d’assaborir que tot és gràcia, que aquesta és la capacitat pròpia dels qui es reconeixen pobres davant Déu» (Cebrià Pifarré, homilia 19/08/06). 

Acceptar el Regne vol dir acceptar l’estil de vida de Jesús. En el transcurs de la seva vida pública, pels camins de Galilea, ho va deixar clar: «va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: --Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a mi». (Mt 18, 2-5)

Jesús –ho hem recordat aquests dies-- va néixer en un espai i temps determinats, però el seu missatge tenia caràcter d’universalitat i intemporalitat. El va expressar en paraules però també amb accions: «els cecs hi veuen, els sords hi senten... » (Mt 11, 5). Aquesta manifestació del regne de Déu es feu davant d’uns homes i dones concrets, però són vàlides encara pels homes i dones d’avui, i ho seran pels homes i dones de demà. Jesús nasqué pobre en un poble humil, i morí en una creu --que era el càstig més dolorós i humiliant d’aquell temps--. Però instaurà el regne de Déu, i ressuscità gloriós, i «seu a la dreta de Déu-Pare».

Els cristians d’avui correm el perill de sentir-nos còmodes amb aquest Jesús-Crist triomfant i oblidar-nos de les causes del Regne, pensant que tot està en mans del Jesús ressucitat, i no entenent que ell ens ha deixat a nosaltres perquè continuem la feina. «Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres». (Jn 17, 11).

Sort tenim dels evangelis --i dels teòlegs que ens els expliquen--, que ens mantenen els principis i ens eviten interpretacions interessades. «Els evangelis –diu el monjo Pifarré--  ens posen en guàrdia contra aquella eclesiologia triomfalista que situa el Crist ressuscitat en una esfera inaccessible, deixant buit un lloc que seria ocupat per uns responsables humans, quan de fet el Crist crucificatgloriós continua present al cor de la comunitat i és Ell qui ens crida a ser els seus deixebles. (C.Pifarré, homilia citada).

Salvador Sol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada