QUAN L’HORITZÓ ES TORNA OMBRÍVOL
Comentari a l’evangeli (Mc 13,33-37) 1r. d’Advent
Evangeli:
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L'home que se'n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l'amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l'hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».
La manca d’esperança genera entre nosaltres canvis profunds que no sempre sabem percebre. Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.
Quan el futur es torna ombrívol, tots cerquem seguretat. Que res no canviï, a nosaltres ens va bé. Que ningú posi en perill el nostre benestar. No és el moment de pensar en grans ideals de justícia per a tothom, sinó de defensar l’ordre i la tranquil·litat.
Pel que sembla, no sabem anar més enllà d’aquesta reacció gairebé instintiva. Els experts ens diuen que els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. Només por i recerca de seguretat. Cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar.
Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.
Les fonts cristianes han conservat una invitació de Jesús per a moments catastròfics: «Estigueu alerta, vetlleu». Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació?
¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?
Comentari al comentari:
Per: Jaume Rocabert
En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de desembre 1er durant l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quan l’horitzó es torna ombrívol”, i té com a fonament els fragments (33-37) del capítol 13 de l’evangeli de Marc.
Que vivim en un món extraordinàriament manipulat i quasi presoner de les polítiques neoliberals, és una realitat que l’homilia d’aquest primer diumenge d’advent, ens intenta subratllar per tal que la invitació que ens fa Jesús per a moments com els actual i que recull l’evangeli de Marc: «Estigueu alerta, vetlleu», ens faci estar amb els ulls oberts i amb màxima atenció: Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.
Segons ens diuen els experts: els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. A més l’homilia ens adverteix que: cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar. Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.
L’homilia conclou amb un bon reguitzell d’interrogants amb la intenció de desvetllar-nos, per tal que ens facin reaccionar d’aquesta mena d’actitud apàtica que hem adoptat: Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació? ¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?
Al·leluia Salm 84,8
Senyor, feu-nos veure el vostre amor,
i doneu-nos la vostra salvació.
Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua en el centre mateix del missatge que Jesús ens va deixar, un missatge que malauradament, malgrat els notables esforços del papa Francesc, avui ens trobem amb la resistència i oposició d’un episcopat i clergat, que prefereixen mantenir-se amb les tesis tridentines i conseqüentment conservadores dels dos anteriors pontífexs. El missatge de Jesús, però, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, que s’ha deixat temptar pel poder i l’opulència dels temps passats instal·lada durant segles al si de l’Església.
T
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada