dijous, 16 d’abril de 2020

ALEGRIA I PAU

Evangeli Diumenge II de Pasqua (Jn 20,19-31) i comentari de J.A. Pagola

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els    digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els   deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a   vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots   aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però   mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels         claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm           les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li      diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20,19-31)


Comentari. 
No els resultava fàcil als deixebles expressar el que estaven vivint. Recorren a tota mena de recursos narratius. El nucli, però, sempre és el mateix: Jesús viu i és de nou amb ells. Això és el decisiu. Recuperen Jesús ple de vida.
Els deixebles es troben amb qui els ha cridat i a qui han abandonat. Les dones abracen aquell que ha defensat la seva dignitat i les ha acollit com amigues. Pere plora en veure-ho: ja no sap si el vol més que els altres, només sap que l’estima. Maria de Magdala obre el seu cor a qui l’ha seduït per sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten de nou a prop, com en aquells inoblidables àpats al seu costat.
Ja no serà com a Galilea. Hauran d’aprendre a viure de la fe. Hauran omplir-se del seu Esperit. Hauran de recordar les seves paraules i actualitzar els seus gestos. Però Jesús, el Senyor, és amb ells, ple de vida per sempre.
Tots experimenten el mateix: una pau profunda i una alegria incontenible. Les fonts evangèliques, tan sòbries sempre per parlar de sentiments, ho subratllen una i altra vegada: el Ressuscitat desperta en ells alegria i pau. És tan central aquesta experiència que es pot dir, sense exagerar, que d’aquesta pau i d’aquesta alegria va néixer la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.
On és avui aquesta alegria en una Església de vegades tan cansada, tan seriosa, tan poc donada al somriure, amb tan poc humor i humilitat per reconèixer sense problemes els seus errors i limitacions? On és aquesta pau en una Església tan plena de pors, tan obsedida pels seus propis problemes, cercant tantes vegades la seva pròpia defensa abans que la felicitat de la gent?
Fins quan podrem seguir defensant les nostres doctrines de manera tan monòtona i avorrida, si, al mateix temps, no experimentem l’alegria de «viure en Crist»? A qui atraurà la nostra fe si de vegades no podem ja ni aparentar que vivim d’ella?
I, si no vivim del Ressuscitat, qui omplirà el nostre cor?, on s’alimentarà la nostra alegria? I, si ens manca l’alegria que brolla d’ell, ¿qui comunicarà quelcom de «nou i de bo» als qui dubten?, qui ensenyarà a creure de manera més viva?, qui encomanarà esperança als qui pateixen?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula



Cap comentari:

Publica un comentari