UNA ESGLÉSIA REUNIDA EN NOM DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 18,15-20) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

 En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà. Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».

Comentari.-

Quan hom viu distanciat de la religió o s’ha sentit decebut per l’actuació dels cristians, és fàcil que l’Església se li presenti només com una gran organització. Una mena de «multinacional» ocupada a defensar i tirar endavant els seus propis interessos. Aquestes persones, generalment, només coneixen l’Església des de fora. Parlen del Vaticà, critiquen les intervencions de la jerarquia, s’irriten davant de certes actuacions del papa. L’Església és per a elles una institució anacrònica de la que viuen lluny.

Aquesta no és l’experiència dels qui se senten membres d’una comunitat creient. Per a aquests, la cara concreta de l’Església és gairebé sempre la pròpia parròquia. Aquest grup de persones amigues que es reuneixen cada diumenge per celebrar l’eucaristia. Aquest lloc de trobada on celebren la fe i resen tots junts a Déu. Aquesta comunitat on es bateja els fills o s’acomiada els éssers estimats fins a la trobada final a l’altra vida.

Per a qui viu a l’Església cercant-hi la comunitat de Jesús, l’Església és gairebé sempre font d’alegria i motiu de patiment. D’una banda, l’Església és estímul i goig; podem experimentar-hi el record de Jesús, escoltar el seu missatge, rastrejar el seu esperit, alimentar la nostra fe en el Déu viu. De l’altra, l’Església fa patir, perquè hi observem incoherències i rutina; sovint és massa gran la distància entre el que es predica i el que es viu; manca vitalitat evangèlica; en moltes coses s’ha anat perdent l’estil de Jesús.

Aquesta és la tragèdia més gran de l’Església. Jesús ja no és estimat ni venerat com a les primeres comunitats. No se’n coneix ni se’n comprèn l’originalitat. Bastants no arribaran ni tan sols a sospitar l’experiència salvadora que van viure els primers que s’hi van trobar. Hem fet una Església on no pocs cristians s’imaginen que, pel fet d’acceptar unes doctrines i de complir unes pràctiques religioses, estan seguint Crist com els primers deixebles.

I, tanmateix, en això consisteix el nucli essencial de l’Església. Viure l’adhesió a Crist en comunitat, reactualitzant l’experiència dels qui van trobar en ell la proximitat, l’amor i el perdó de Déu. Per això, potser, el text eclesiològic més fonamental són aquestes paraules de Jesús que llegim a l’evangeli: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells».

La primera tasca de l’Església és aprendre a reunir-se en el nom de Jesús. Alimentar-ne el record, viure de la seva presència, reactualitzar la seva fe en Déu, obrir avui nous camins al seu Esperit. Quan això manca, tot corre el risc de quedar desvirtuat per la nostra mediocritat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-