dijous, 26 de novembre de 2020

SEMPRE ÉS POSSIBLE DE REACCIONAR

Evangeli (Mc 13,33-37) – diumenge 29 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- 33 »Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. 34 Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. 35 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; 36 no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. 37 El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu! (Mc 13,33-37.BCI)

 

Comentari.- La desesperació no és sempre la que destrueix en nosaltres l’esperança i el desig de continuar caminant dia a dia plens de vida. A canvi, es podria dir que l’esperança es va diluint en nosaltres gairebé sempre de manera silenciosa i gairebé imperceptible.

Potser sense adonar-nos-en, la nostra vida va perdent color i intensitat. A poc a poc sembla que tot comença a ser pesat i avorrit. Anem fent més o menys el que hem de fer, però la vida no ens «omple».

Un dia vam comprovar que la veritable alegria ha anat desapareixent del nostre cor. Ja no som capaços d’assaborir el que hi ha de bo, de bell i de gran a l’existència.

A poc a poc tot se’ns ha anat complicant. Potser ja no esperem gran cosa de la vida ni de ningú. Ja no creiem ni tan sols en nosaltres mateixos. Tot ens sembla inútil i gairebé sense sentit.

L’amargor i el mal humor s’apoderen de nosaltres cada vegada amb més facilitat. Ja no cantem. Dels nostres llavis no surten sinó somriures forçats. Fa temps que no aconseguim resar.

Potser comprovem amb tristesa que el nostre cor s’ha anat endurint i avui amb prou feines estimem de veritat a ningú. Incapaços d’acollir i d’escoltar els que trobem dia a dia en el nostre camí, només sabem queixar-nos, condemnar i desqualificar.

A poc a poc hem anat caient en l’escepticisme, la indiferència o «la mandra total». Cada vegada amb menys forces per a tot el que exigeixi veritable esforç i superació, ja no volem córrer nous riscos. No val la pena. Preocupats per moltes coses que ens semblaven importants, la vida se’ns ha anat escapant. Hem envellit interiorment i alguna cosa està a punt de morir dins nostre. Què podem fer?

El primer és despertar i obrir els ulls. Tots aquests símptomes són indici clar que tenim la vida mal plantejada. Aquest malestar que sentim és el senyal d’alarma que ha començat a sonar dins nostre.

Res no està perdut. No podem de sobte sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, però podem reaccionar. Cal preguntar-se què és el que hem descuidat fins ara, què és el que hem de canviar, a què hem de dedicar més atenció i més temps. Les paraules de Jesús s’adrecen a tothom: «Vetlleu». Potser, avui mateix hem de prendre alguna decisió.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada