BENEIR

Comentari a l’evangeli (Lc 24,46-53) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt». Després se'ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s'allunyà d'ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d'una alegria immensa, se'n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Comentari

Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu.

La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació.

Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.

Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu.

La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 1 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Beneir” té com a fonament els fragments (46-53) del capítol 24 de l’evangeli de Lluc.

En aquesta nova homilia, se’ns descriu la importància del beneir, una pràctica ancestral que no només és patrimoni dels clergues, doncs en l’antiguitat era comú en les famílies, quan es produïa una circumstància especial que segons la tradició ho requeria: Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu. La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació. Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.

En el darrer paràgraf de l’homilia, se’ns explica molt didàcticament, el què comporta pel qui beneeix o per qui rep la benedicció: Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu. La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.

Al·leluia Mt 28,19.20
Aneu a convertir tots els pobles;
jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una homilia que, com cada diumenge, ens ofereix nous elements de reflexió. Beneir és certament una pràctica que, malauradament, hem deixat que només la practiquin els clergues que, molt probablement, la practiquen més com un altre ritual dels molts que a diari fan, mentre que els que ens explica l’homilia, té un contingut i una motivació molt més profunda que la dels rituals a que estem acostumats. Seria mol positiu recuperar aquella costums dels nostres abans passats doncs com ens recorda la homilia: Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació. Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència