COMUNITAT D’AMISTAT

Comentari a l’evangeli (Jn 13,31-33a.34-35) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.

Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus».

Comentari

Jesús comparteix amb els seus deixebles els darrers moments abans de tornar al misteri del Pare. El relat de Joan recull acuradament el seu testament: allò que Jesús vol deixar gravat per sempre als seus cors: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».

L’evangelista Joan té la seva atenció posada en la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan falti Jesús, a la seva comunitat s’hauran d’estimar com «amics», perquè així els ha estimat Jesús: «Vosaltres sou els meus amics»; «ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics». La comunitat de Jesús serà una comunitat d’amistat.

Aquesta imatge de la comunitat cristiana com a «comunitat d’amics» va quedar ben aviat oblidada. Durant molts segles, els cristians s’han vist a si mateixos com una «família» on alguns són «pares» (el papa, els bisbes, els sacerdots, els abats…); d’altres són «fills» fidels, i tots han de viure com a «germans».

Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té els seus riscos. A la «família cristiana» es tendeix a subratllar el lloc que correspon a cadascú. Es destaca allò que ens diferencia, no allò que ens uneix; es dóna molta importància a l’autoritat, l’ordre, la unitat, la subordinació. I es corre el risc de promoure la dependència, l’infantilisme i la irresponsabilitat de molts.

Una comunitat basada en «l’amistat cristiana» enriquiria i transformaria avui l’Església de Jesús. L’amistat promou allò que ens uneix, no allò que ens diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el suport mutu. Ningú no està per sobre de ningú. Cap amic no és superior a un altre. Es respecten les diferències, però es cuida la proximitat i la relació.

Entre amics és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar. I no és tan difícil estar oberts als estranys i diferents, els que necessiten acolliment i amistat. D’una comunitat d’amics és difícil anar-se’n. D’una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gent se’n va, i els que es queden amb prou feines ho senten.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 18 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Comunitat d’Amistat” té com a fonament els fragments (31-33a.34-35) del capítol 13 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia, l’equip de Pagola ens esposa la necessitat de que gravem en els nostre cors el

Manament que ens va donar Jesús: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat»: Jesús comparteix amb els seus deixebles els darrers moments abans de tornar al misteri del Pare. El relat de Joan recull acuradament el seu testament: allò que Jesús vol deixar gravat per sempre als seus cors: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». L’evangelista Joan té la seva atenció posada en la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan falti Jesús, a la seva comunitat s’hauran d’estimar com «amics», perquè així els ha estimat Jesús: «Vosaltres sou els meus amics»; «ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics». La comunitat de Jesús serà una comunitat d’amistat.

Malauradament, com ens diu l’homilia, massa sovint s’ha distorsionat aquesta imatge de fraternitat per la d’un autoritarisme eclesial del tot contrari a manament de Jesús: Aquesta imatge de la comunitat cristiana com a «comunitat d’amics» va quedar ben aviat oblidada. Durant molts segles, els cristians s’han vist a si mateixos com una «família» on alguns són «pares» (el papa, els bisbes, els sacerdots, els abats…); d’altres són «fills» fidels, i tots han de viure com a «germans». Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té els seus riscos. A la «família cristiana» es tendeix a subratllar el lloc que correspon a cadascú. Es destaca allò que ens diferencia, no allò que ens uneix; es dóna molta importància a l’autoritat, l’ordre, la unitat, la subordinació. I es corre el risc de promoure la dependència, l’infantilisme i la irresponsabilitat de molts.

Durant el pontificat del papa Francesc, vàrem detectar un canvi substancial en relació a altres que l’havien precedit. Ara s’ha iniciat un nou pontificat i esperem que el papa Lleó XIV, no només segueixi les petjades del seu antecessor, sinó que donada la seva joventut, tingui més temps per fer les reformes urgents, per tal que la necessària amistat entre els seguidors de Jesús, despulli de l’Església l’excessiva ostentació existent, que per a molts és una barrera que impedeix l’amistat que ens demana Jesús. Una comunitat basada en «l’amistat cristiana» enriquiria i transformaria avui l’Església de Jesús. L’amistat promou allò que ens uneix, no allò que ens diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el suport mutu. Ningú no ha de està per sobre de ningú. Cap amic no és superior a un altre. Es respecten les diferències, però es cuida la proximitat i la relació. Entre amics és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar. I no és tan difícil estar oberts als estranys i diferents, els que necessiten acolliment i amistat. D’una comunitat d’amics és difícil anar-se’n. D’una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gent se’n va, i els que es queden amb prou feines ho senten.

Al·leluia Jo 13,34
Us dono un manament nou, diu el Senyor:
Que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.

Una nova homilia molt apropiada per al temps de Pasqua, però també per aquest nou moment que viu l’Església. Un nou moment que el desitgem esperançador, doncs la jerarquia eclesiàstica s’ha d’emmirallar més en el testimoni i missatge de Jesús, que en l’esplendor i la excessiva pompa que en el seu dia va implantar l’emperador romà Constati. Es probable que per alguns, l’esmentada pompa i parafernàlia els hi pugui agradar, però si el cristianisme ens ha d’emmirallar més per l’esmentada pompa, que pel missatge, la senzillesa i naturalitat de Jesús, voldrà dir que malauradament ni els dalt ni els de baix, no em entès res.