SEGUIR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 9,51-62) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es girà i els va renyar. I se n’anaren en un altre poble. Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. A un altre li digué: —Segueix-me. *Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li contestà:—Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu. Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. Jesús li va respondre:—Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.

Comentari

«Seguir» Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per a ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d’ell; caminar, moure’s i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això l’immobilisme dins de l’Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la seva vida, la seva causa i el seu destí.

Les primeres generacions cristianes mai no obliden que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Això és fonamental. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

Primera dita. A un que se li acosta decidit a seguir-lo, Jesús l’adverteix així: «el Fill de l’home no té on reposar el cap». L’instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a buscar seguretat. La jerarquia s’afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l’ambient. No sabem «on reposar el cap». És el moment d’aprendre a seguir Jesús de manera més humil i més vulnerable, però també més autèntica i més real.

Segona dita. A un que li demana anar abans a enterrar el seu pare Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu». A l’Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat, però que avui no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com «morts que es dediquen a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i buscar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe com ell volia.

Tercera dita. A un altre li diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu». Mirant només enrere no és possible anunciar el regne de Déu. Quan s’ofega la creativitat o es mata la imaginació evangèlica, quan es controla qualsevol novetat com a perillosa i es promou una religió estàtica, estem impedint el seguiment viu de Jesús. És el moment de buscar, una vegada més, «vi nou en bots nous». Ho demanava Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 29de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir Jesús” té com a fonament els fragments (51-62) del capítol 9 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, se’ns planteja amb rotunditat que seguir a Jesús, no és una tasca senzilla ni fàcil. Veritablement requereix plena dedicació. Una dedicació que sortosament tenim molts exemples de gent que ni surt als mitjans ni tampoc ho pretenen, però que el seu testimoniatge ha estat fins els seus darrers dies, d’un seguiment i testimoniatge autènticament cristià i de seguiment a Jesús. Deixeu-me que en aquest sentit, faci un senzill homenatge a qui fins els seus darrers dies ens va manifestar el testimoniatge del que ens parla l’homilia del Pagola, em refereixo a la gironina Joaquima Tomàs que a ben segur el Déu Pare ja li ha reservat un lloc adequat a la seva vida de lluita i donació vers els més necessitats.

«Seguir» Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per a ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d’ell; caminar, moure’s i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això l’immobilisme dins de l’Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la seva vida, la seva causa i el seu destí. Les primeres generacions cristianes mai no podem oblidar que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Això és fonamental. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

Primera dita. A un que se li acosta decidit a seguir-lo, Jesús l’adverteix així: «el Fill de l’home no té on reposar el cap». L’instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a buscar seguretat. La jerarquia s’afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l’ambient. No sabem «on reposar el cap». És el moment d’aprendre a seguir Jesús de manera més humil i més vulnerable, però també més autèntica i més real.

Segona dita. A un que li demana anar abans a enterrar el seu pare Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu». A l’Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat, però que avui no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com «morts que es dediquen a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i buscar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe com ell volia.

Tercera dita. A un altre li diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu». Mirant només enrere no és possible anunciar el regne de Déu. Quan s’ofega la creativitat o es mata la imaginació evangèlica, quan es controla qualsevol novetat com a perillosa i es promou una religió estàtica, estem impedint el seguiment viu de Jesús. És el moment de buscar, una vegada més, «vi nou en bots nous». Ho demanava Jesús.

Al·leluia Mt 16,18
Tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

En aquest propè diumenge, el fragment de l’evangeli de Lluc és molt contundent i fins i tot difícil d’entendre’l al peu de la lletra, molt especialment en la nostra època en la qual ens hem acostumat a viure i entendre un cristianisme molt poc exigent, un cristianisme molt sovint farcit de cerimònies, un cristianisme embolcallat per la gran parafernàlia litúrgica, inexistent durant la vida de Jesús en els seus anys en terres de Galilea o en la Jerusalem, centre de l’expressió del judaisme més ranci i antagònic del seu missatge.

El missatge de Jesús i el seu testimoniatge, no només fou l’antítesi de la religió expressada en el Temple pels grans sacerdots d’aquella època, sinó que tampoc ho és del que sovint s’expressa en moltes de les catedrals i basíliques d’arreu o en la mateixa basílica del Vaticà. L’expressió cristiana d’avui del missatge de Jesús, requereix, despullar-la de la seva gran fastuositat per tal que sigui més reconeixible.