ELS FERITS DE LES CUNETES

 Comentari de l’evangeli (Lc 10,25-37) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

Paràbola del bon samarità

25 Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:

--Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

26 Jesús li digué:

--Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?

27 Ell va respondre:

-- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.

28 Jesús li digué:

--Has respost bé: fes això i viuràs.

29 Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

--I qui són els altres que haig d'estimar?

30 Jesús va contestar dient:

--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. 31 Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. 32 Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.

33 »Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. 35 L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:

»--Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.

36 »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?

37 Ell respongué:

--El qui el va tractar amb amor.

Llavors Jesús li digué:

--Vés, i tu fes igual. (Lc 10,25-37.BCI)

Comentari.-

La paràbola del «bon samarità» li va sortir a Jesús del cor, ja que caminava per Galilea molt atent als captaires i malalts que veia a les vores dels camins. Volia ensenyar a tothom a caminar per la vida amb «compassió», però pensava sobretot en els dirigents religiosos.

A la vora d’un camí perillós un home assaltat i robat ha estat abandonat «mig mort». Afortunadament, pel camí arriba un sacerdot i després un levita. Tots dos pertanyen al món oficial del temple. Són persones religioses. Sens dubte es compadiran d’ell.

No és així. En veient el ferit, tots dos tanquen els seus ulls i el seu cor. Per a ells és com si aquell home no existís: «Donen una volta i passen de llarg», sense aturar-se. Ocupats en la seva pietat i el seu culte a Déu, segueixen el seu camí. La seva preocupació no són els qui pateixen.

A l’horitzó apareix un tercer viatger. No és sacerdot ni levita. No ve del temple ni tampoc pertany al poble escollit. És un menyspreable «samarità». Es pot esperar d’ell el pitjor.

No obstant això, en veure el ferit «se li commouen les entranyes». No passa de llarg. S’hi acosta i fa tot el que pot: desinfecta les ferides, les cura i les hi embena. Després el porta amb la seva cavalcadura a un hostal. Allà en té cura personalment i procura que el continuïn atenent.

És difícil d’imaginar una crida més provocativa de Jesús als seus seguidors, i de manera directa als dirigents religiosos. No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estan al costat dels qui pateixen. És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els qui pateixen físicament i moralment.

Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà bastant irrellevant. Només la compassió pot fer més humana i més creïble avui l’Església de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 3 de juliol, que la litúrgia ens el presenta com Diumenge 14 durant l’any, i que porta per títol “Dues consignes de Jesús” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 1-12.17-20 del capítol 10.

Una vegada més, aquestes homilies, com la del diumenge vinent 3 de juliol, el seu llenguatge i el seu contingut, és directe. No s’entreté en buscar paraules o exemples bonics que no ens he sonin desagradables a les nostres orelles. El llenguatge, com diríem nosaltres, ha de ser clar i català i allunyat de subterfugis. És per aquesta raó que l’homilia ens recorda que el què cal és que:

Simplement no sigui contrari a l'esperit que contenen. El que convé és dir les coses clares, sense voler (com en temps no massa llunyans), emprà un llenguatge agressiu per intentar que els fidels tinguessin un sentiment de culpabilitat: Cada cop que des de l'Església o el seu entorn s'alimenta l'agressivitat i el ressentiment, o es llencen insults i atacs que fan més difícil l'entesa mútua, estem actuant contra l'esperit de Jesús.

L’homilia insisteix en la primera consigna de Jesús: El «primer» que han de comunicar els seus deixebles en entrar a una casa, o iniciar una conversa, és oferir la pau: «Pau en aquesta casa». 

L’altre consigna és molt curiosa, segons ens ho descriu l’homilia: El que sorprèn és que Jesús no està pensant en què han de dur a sobre, sinó precisament en contra: en allò que no han de portar; no fos cas que és distanciessin massa dels més pobres. En aquest sentit, el llenguatge de la homilia segueix sent molt directe: No recorrent simplement a un vestit que ens identifiqui com a membres d'una institució religiosa o responsables d'un càrrec a l'Església. Cadascú de nosaltres hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquin millor amb els darrers. Aquest paràgraf, fa al·lusió a la manera de vestir dels clergues i també a la de ses eminències els bisbes i cardenals. Després del Concili Vaticà II, especialment els capellans diocesanes deixaren d’anar amb sotana i vestien com qualsevol laic.

Amb el retrocés eclesial promogut pels pontificats de Wojtyla i Ratzinger, el nous clergues vesteixen majoritàriament amb el clàssic vestit negre de pantaló i americana, camisa també negre amb l’alça coll blanc. Alguns ja no porten l’alça coll blanc. Tot un retrocés contrari a l’esperit de la segona consigna donada per Jesús als seus deixebles.

Un excés de pompositat tant en la manera ordinària de vestir, com en la de les cerimònies. Una pompositat anacrònica que en cap cas s’identifica en la segona consigna de Jesús. Diuen que un exemple, val més que mil paraules: Recordem la manera ordinària de vestir del malaurat bisbe català Pere Casaldàliga. Per celebrar la missa o qualsevol altre cerimònia, no és gens necessària ni la vestimenta ostentosa, ni la parafernàlia habitual que encara ara utilitzen els capellans, i molt menys la que utilitzen els bisbes i cardenals.

Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa, tingui estada entre vosaltres

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text de l’evangelista Lluc del proper Diumenge dia 3 del mes de juliol, ens invita a ser seguidors de Jesús, però seguint les seves dues consignes extretes del seu missatge d’amor vers els demés, vers els que més ho necessiten, d’aquells que foren els preferits de la seva atenció i de la seva ajuda.