NO FUGIR CAP A EMMAÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 24,13-35) per J.A.Pagola

Evangeli: 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari:

No són pocs els que miren avui l’Església amb pessimisme i desencís. No és la que ells voldrien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa de debò a construir una societat més humana.

La veuen immòbil i desfasada, excessivament ocupada a defensar una moral obsoleta que interessa a poca gent, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «sota mínims». La perceben com una institució que hi és gairebé sempre per acusar i condemnar, poques vegades per ajudar i infondre esperança en el cor humà. La senten sovint trista i avorrida, i d’alguna manera intueixen –amb l’escriptor francès Georges Bernanos– que «el contrari d’un poble cristià és un poble trist».

La temptació fàcil és l’abandó i la fugida. Alguns fa temps que ho van fer, fins i tot de manera sorollosa: avui afirmen gairebé amb orgull creure en Déu, però no en l’Església. Altres se’n van distanciant a poc a poc, «de puntetes i sense fer soroll»: sense adonar-se’n gairebé ningú es va apagant al seu cor l’afecte i l’adhesió d’altres temps.

Certament, seria un error alimentar en aquests moments un optimisme ingenu, pensant que arribaran temps millors. Encara seria més greu tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de l’Església. Però el nostre pecat més gran seria «fugir cap a Emmaús», abandonar la comunitat i dispersar-se cadascú pel seu camí, enfonsats en la decepció i el desencís.

Hem d’aprendre la lliçó d’Emmaús. La solució no és abandonar l’Església, sinó refer la nostra vinculació amb algun grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar la nostra esperança en Jesús.

On uns homes i dones caminen preguntant-se per ell i endinsant-se en el seu missatge, allà es fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l’Evangeli, tornin a sentir «abrusar-se el seu cor». On uns creients es troben per celebrar junts l’eucaristia, allà hi ha el Ressuscitat alimentant les seves vides. És fàcil que un dia «s’obrin els seus ulls» i el vegin.

Per molt morta que aparegui davant dels nostres ulls, en aquesta Església hi habita el Ressuscitat. Per això també aquí tenen sentit els versos d’Antonio Machado: «Vaig creure el meu fogar apagat, vaig remenar les cendres… em vaig cremar la mà».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari: al comentari:

Per Jaume Rocabert

L’homilia descriu en el seu inici un preocupant pessimisme: No són pocs els que miren avui l’Església amb pessimisme i desencís. No és la que ells voldrien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa de debò a construir una societat més humana. La veuen immòbil i desfasada, excessivament ocupada a defensar una moral obsoleta que interessa a poca gent, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «sota mínims».

Des de la meva òptica, crec que el pessimisme és deu a que es confon l’Església, poble de Déu de creients i seguidors del missatge de Jesús de Natzaret, amb el que són les seves institucions o infraestructures eclesials de la diverses religions cristianes. A casa nostra la catòlica. La temptació fàcil és l’abandó i la fugida. Alguns fa temps que ho van fer, fins i tot de manera sorollosa: avui afirmen gairebé amb orgull creure en Déu, però no en l’Església, que crec s’ha d’entendre que creuen en Déu, però no en la religió.

En aquest sentit l’homilia deixa ben clar que seria un error alimentar en aquests moments un optimisme ingenu, pensant que arribaran temps millors. O encara seria més greu tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de l’Església (de la religió).

El missatge de l’homilia és molt alliçonador: Hem d’aprendre la lliçó d’Emmaús. La solució no és abandonar, sinó refer la nostra vinculació amb algun grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar la nostra esperança en Jesús.

És en la lliçó d’Emmaús que l’homilia conclou amb un consell molt adient i esperançador: On uns homes i dones caminen preguntant-se per ell i endinsant-se en el seu missatge, allà es fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l’Evangeli, tornin a sentir «abrusar-se el seu cor». On uns creients es troben per celebrar junts l’eucaristia, allà hi ha el Ressuscitat alimentant les seves vides. Per molt morta que aparegui davant dels nostres ulls, en aquesta Església (poble de Déu) hi habita el Ressuscitat.

Al·leluia Cf. Lc. 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

En aquesta homilia, hi descobrim dues realitats diferenciades que per raons òbvies, els seus autors no ho poden afirmar-ho obertament, doncs podrien ser represaliats per la jerarquia a divinis, si fessin esment que l’Església no és exactament sinònim de la Religió Catòlica, com s’afirma en el credo promogut a l’any 325 en el concili de Nicea, amb l’emperador Constantí presidint-lo (?). Les dues realitats són que una cosa és l’Església (Poble de Déu) com institució de seguidors de Jesús, siguin de qualsevol religió cristiana i l’altra realitat és que cadascuna de les estructures eclesials de les diverses religions cristianes i la Catòlica en particular, són estructures humans, amb el que això comporta d’imperfectes i limitades. Conseqüentment, el que ens cal és intentar ser bàsicament fidels al missatge de Jesús i de l’Esperit de Déu que ens vol guiar en tot moment. Només cal qui ens hi obrim i que ens deixem portar.