DEMANAR AMB FE

Comentari a l’evangeli (Mt 15,21-28) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari.-

L’oració de petició ha estat objecte d’una forta crítica al llarg d’aquests anys. L’home il·lustrat de l’època moderna no encerta a posar-se en actitud de súplica davant Déu, ja que sap que Déu no alterarà el curs natural dels esdeveniments per atendre els seus desitjos.

La natura és una màquina que funciona segons unes lleis naturals, i l’home és l’únic ésser que pot actuar i transformar, només en part, el món i la història amb la seva intervenció.

Aleshores l’oració de petició queda arraconada per cultivar altres formes de pregària com la lloança, l’acció de gràcies o l’adoració, que es poden harmonitzar millor amb el pensament modern.

Altres vegades la súplica de la criatura al seu Creador queda substituïda per la meditació o la immersió de l’ànima en Déu, últim misteri de l’existència i font de tota vida.

Tanmateix, la pregària de súplica, tan controvertida pels possibles malentesos, és decisiva per expressar i viure des de la fe la nostra dependència creatural davant Déu.

No és estrany que Jesús mateix lloï la fe gran d’una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent la seva ajuda. A Déu se’l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l’adversitat; des del benestar i des del patiment.

L’home o la dona que eleva a Déu la seva petició no s’adreça a un ésser apàtic o indiferent al patiment de les seves criatures, sinó a un Déu que pot sortir del seu ocultament i manifestar la seva proximitat als qui el supliquen.

Doncs d’això es tracta. No d’utilitzar Déu per aconseguir els nostres objectius, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l’experiència de la proximitat de Déu no depèn primàriament de si es compleixen els nostres desitjos.

El creient pot experimentar de moltes maneres la proximitat de Déu, independentment de com es resolgui el nostre problema. Recordem la sàvia advertència de sant Agustí: «Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa».

Aquest no és el temps del compliment definitiu. El mal no és vençut de manera total. L’orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre envoltada d’aquesta gran súplica que ens va ensenyar el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre regne», el regne de la salvació i de la vida definitiva.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia per el proper diumenge, en proposa una reflexió sobre la pregaria al Pare Déu, avui malauradament. Si fem cas de la desconnexió amb la religió de les noves generacions, la pregaria també estaria, suposadament, en alarmant retrocés, però jo no soc ningú per fer cap afirmació sobre aquesta qüestió. La pregaria o la súplica amb Déu és una qüestió molt personal, molt íntima i difícilment podem afirmar si l’home i la dona dels nostres temps connecta o no amb Déu. L’homilia, però, ens intenta indicar els paràmetres en el què s’ha de situar la pregaria, com podria ser: la súplica de la criatura al seu Creador pot queda substituïda per la meditació o la immersió de l’ànima en Déu, últim misteri de l’existència i font de tota vida.

Tanmateix, la pregària de súplica, tan controvertida pels possibles malentesos, és decisiva per expressar i viure des de la fe la nostra dependència de creatures davant Déu. No és estrany que Jesús mateix lloï la fe gran d’una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent la seva ajuda. A Déu se’l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l’adversitat; des del benestar i des del patiment.

Cal tenir en compte, ens diu l’homilia que: 1.- L’home o la dona que eleva a Déu la seva petició no s’adreça a un ésser apàtic o indiferent al patiment de les seves criatures, sinó a un Déu que pot sortir del seu ocultament i manifestar la seva proximitat als qui el supliquen. Doncs d’això es tracta. No d’utilitzar Déu per aconseguir els nostres objectius, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l’experiència de la proximitat de Déu no depèn primàriament de si es compleixen els nostres desitjos. 2.- «Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa».

La pregaria, ens recorda l’homilia: que cal demanar amb fe, conseqüentment com a tal acte de fe: L’orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre envoltada d’aquesta gran súplica que ens va ensenyar el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre regne», el regne de la salvació i de la vida definitiva.

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava la Bona Nova del Regne, i guaria en el poble tota malaltia.

Una molt adequada homilia, especialment per clarificar i superar els mal entesos que molt sovint hem tingut totes i tots sobre aquesta qüestió vital de la relació de qualsevol de nosaltres amb el Creador. Pregar no és per demanar foteses ni perquè ens toqui la loteria. És per intentar superar una malaltia, o per poder superar les conseqüències d’un esdeveniment terrorífic, així com per demanar recuperar la fe perduda etc.

«Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa» deia Sant Agustí.