POR A JESÚS

Festa de la TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR (Mt 17,1-9)

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari de José Antonio Pagola.-

L’escena coneguda com «la transfiguració de Jesús» conclou d’una manera inesperada. Una veu des de d’alt deixa els deixebles astorats: ««Aquest és el meu Fill, el meu estimat»: el que té el rostre transfigurat. «Escolteu-lo a ell». No a Moisès, el legislador. No a Elies, el profeta. Escolteu Jesús. Només a ell.

«En sentir això, els deixebles es prosternaren de front a terra», espantats. Els frapa la presència propera del misteri de Déu, però també els fa por haver de viure a partir d’ara escoltant només a Jesús. L’escena és insòlita: els deixebles preferits de Jesús caiguts per terra, atemorits, sense atrevir-se a reaccionar davant de la veu de Déu.

L’actuació de Jesús és commovedora: «S’apropa» perquè sentin la seva presència amistosa. «Els toca» per a infondre’ls força i confiança. I els hi diu unes paraules inoblidables: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Poseu-vos drets i seguiu-me. No tingueu por de viure escoltant-me a mi.

Resulta ja difícil amagar-ho. A l’Església tenim por a escoltar Jesús. Una por soterrada que ens està paralitzant fins a impedir-nos que avui visquem en pau , confiança i audàcia seguint els passos de Jesús, el nostre únic Senyor.

Tenim por a la innovació, però no a l’immobilisme que ens allunya cada cop més dels homes i dones d’avui. Diríem que l’únic que ens cal fer en aquest temps de canvis profunds és conservar i repetir el passat. Què s’amaga darrera d’aquesta por? Seguim amb fidelitat a Jesús o tenim por a posar en «bots vells» el «vi nou» de l’Evangeli?

¿Tenim por a unes celebracions més vives, creatives i expressives de la fe dels creients d’avui, i no ens preocupa l'avorriment generalitzat de tants bons cristians que no poden sintonitzar ni vibrar amb el que allà s’està celebrant?. ¿Som més fidels a Jesús donant preferència a les normes litúrgiques, o ens fa por «fer memòria» d’ell celebrant la nostra fe amb més veritat i creativitat?

Tenim por a la llibertat dels creients. Ens neguiteja que el poble de Déu recuperi la paraula i digui en veu alta les seves aspiracions, o que els laics assumeixin responsabilitats escoltant la veu de la seva consciència. En alguns creix el recel davant de religiosos i religioses que busquen ser fidels al carisma profètic que han rebut de Déu. ¿Ens fa por escoltar allò que l’Esperit pugui estar dient a les nostres esglésies? ¿No tenim por a apagar l’Esperit en el poble de Déu?

En el centre de l’Església Jesús segueix viu, però necessitem sentir amb més fe la seva presència i escoltar sense por les seves paraules: «Aixequeu-vos, no tingueu por»