NO MATEM L’ESPERANÇA

Comentari a l’evangeli (Lc 21,25-28,34-36) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l'ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l'alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l'estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

Estigueu atents sobre vosaltres: Que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l'home».

Comentari.

Jesús fou un creador d’esperança incansable. Tota la seva existència va consistir a contagiar als altres l’esperança que ell mateix vivia des del més profund del seu ésser. Avui sentim el seu crit d’alerta: «Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor».

Les paraules de Jesús no han perdut actualitat, ja que també avui seguim matant l’esperança i fent malbé la vida de moltes maneres. No pensem en els qui, al marge de tota fe, viuen segons allò de «mengem i beguem, que demà morirem», sinó en els qui, anomenant-nos cristians, podem caure en una actitud no gaire diferent: «Mengem i beguem, que demà vindrà el Messies».

Quan en una societat es té com a objectiu gairebé únic de la vida la satisfacció cega de les apetències i es tanca cadascú en el seu propi gaudi, hi mor l’esperança.

Els satisfets no busquen res realment nou. No treballen per canviar el món. No els interessa un futur millor. No es rebel·len davant de les injustícies, patiments i absurds del món present. En realitat, aquest món és per a ells «el cel» on s’apuntarien per sempre. Es poden permetre el luxe de no esperar res millor.

Que temptador resulta sempre adaptar-nos a la situació, instal·lar-nos confortablement al nostre petit món i viure tranquils, sense més aspiracions. Gairebé inconscientment nia en nosaltres la il·lusió de poder aconseguir la pròpia felicitat sense canviar per res el món. Però no ho oblidem: «Només aquells que tanquen els ulls i les orelles, només aquells que s’han insensibilitzat, poden sentir-se a gust en un món com aquest» (R. A. Alves).

Qui estima de debò la vida i se sent solidari de tots els éssers humans pateix en veure que encara una immensa majoria no pot viure de manera digna. Aquest patiment és signe que encara seguim vius i som conscients que alguna cosa va malament. Hem de continuar cercant el regne de Déu i la seva justícia.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 24 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “No matem l’esperança”, té com a fonament els fragments (25-28.34-36) del capítol 21 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 1 de desembre, inici de l’Advent, és una cant a l’esperança, una esperança que Jesús no es va cansar de pregonar: Jesús fou un creador d’esperança incansable. Tota la seva existència va consistir a contagiar als altres l’esperança que ell mateix vivia des del més profund del seu ésser. Avui sentim el seu crit d’alerta: «Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor».

També en els nostres dies, el crit d’esperança resta diluït i apagat per l’excés de soroll que de manera volguda o inconscient, es promou al nostra voltant. Les paraules de Jesús no han perdut actualitat, ja que també avui seguim matant l’esperança i fent malbé la vida de moltes maneres. No pensem en els qui, al marge de tota fe, viuen segons allò de «mengem i beguem, que demà morirem», sinó en els qui, anomenant-nos cristians, podem caure en una actitud no gaire diferent: «Mengem i beguem, que demà vindrà el Messies». Quan en una societat es té com a objectiu gairebé únic de la vida la satisfacció cega de les apetències i es tanca cadascú en el seu propi gaudi, hi mor l’esperança.

El més trist del que ens envolta, és haver caigut, volgudament o inconscient, en la teranyina o ratera, de la qual és molt difícil sortir-ne, és per això que l’homilia ho denuncia categòricament: Els satisfets no busquen res realment nou. No treballen per canviar el món. No els interessa un futur millor. No es rebel·len davant de les injustícies, patiments i absurds del món present. En realitat, aquest món és per a ells «el cel» on s’apuntarien per sempre. Es poden permetre el luxe de no esperar res millor.

Tot i la trista realitat que ens envolta, del menfotisme cada cop més instal·lat en la nostra societat, l’homilia fa un nou intent de fer un crit esperançador, com ho va fer Jesús en el seu temps, ver l’esperança: Que temptador resulta sempre adaptar-nos a la situació, instal·lar-nos confortablement al nostre petit món i viure tranquils, sense més aspiracions. Gairebé inconscientment nia en nosaltres la il·lusió de poder aconseguir la pròpia felicitat sense canviar per res el món. Però no ho oblidem: «Només aquells que tanquen els ulls i les orelles, només aquells que s’han insensibilitzat, poden sentir-se a gust en un món com aquest» (R. A. Alves). Qui estima de debò la vida i se sent solidari de tots els éssers humans pateix en veure que encara una immensa majoria no pot viure de manera digna. Aquest patiment és signe que encara seguim vius i som conscients que alguna cosa va malament. Conseqüentment, si encara en el nostre interior hi resta una petita flama d’esperança, ens cal, com ens proposa l’homilia: continuar cercant el regne de Déu i la seva justícia.

Al·leluia Salm 84,8

Senyor, feu-nos veure el vostre amor

i doneu-nos la vostra salvació.

Tradicionalment l’Advent ha estat, i es pretén que continuï sent, un període de preparació al Nadal, d’un Nadal que potser, els interessos del neocapitalisme deshumanitzat, l’han desvirtuat més del compte amb tota la propaganda dirigida, de manera descarada, a atraure’ns amb la seva persistent propaganda de tot tipus, per tal que de manera inconscient, tothom es decanti més per la part material del nadal que ens proposa l’esmentat neocapitalisme, que el Nadal cristià que ens proposa el cristianisme militant en totes les seves variants.