EL PRIMER DE TOTS

Comentari a l’evangeli (Mc 12,28-34) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». Jesús li respongué: «El primer és aquest: "Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix". No hi ha cap altre manament més gran que aquest». El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n'hi ha cap altre fora d'ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l'altar». Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

Comentari.

Hi ha poques experiències cristianes més joioses que la de trobar-se de sobte amb una paraula de Jesús que il·lumina el més profund del nostre ésser amb una llum nova i intensa. Així és la resposta a aquell escriba que li pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?»

Jesús no dubta. El primer de tots és estimar. No hi ha res més decisiu que estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’última paraula sempre la té l’amor. És clar. L’amor és allò que veritablement justifica la nostra existència. La saba de la vida. El secret últim de la nostra felicitat. La clau de la nostra vida personal i social.

És així. Persones de gran intel·ligència, amb sorprenent capacitat de treball, d’una eficàcia sorprenent en diversos camps de la vida, acaben sent éssers mediocres, buits i freds quan es tanquen a la fraternitat i es van incapacitant per a l’amor, la tendresa o la solidaritat.

Per contra, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades, poc dotats per a grans èxits, acaben sovint irradiant una vida autèntica al seu voltant senzillament perquè s’arrisquen a renunciar als seus interessos egoistes i són capaços de viure amb atenta generositat cap als altres.

Ho creguem o no, dia a dia anem construint en cadascun de nosaltres un petit monstre d’egoisme, fredor i insensibilitat envers els altres o un petit prodigi de tendresa, fraternitat i solidaritat amb els necessitats. Qui ens podrà lliurar d’aquesta mandra increïble per estimar amb generositat i d’aquest egoisme que nia al fons del nostre ésser?

L´amor no s´improvisa, ni s´inventa, ni es fabrica de qualsevol manera. L’amor s’acull, s’aprèn i s’encomana. Una atenció més gran a l’amor de Déu revelat en Jesús, una escolta més profunda de l’evangeli i una obertura més gran al seu Esperit poden fer brollar del nostre ésser, a poc a poc, possibilitats d’amor que avui ni sospitem.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 3 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “El primer de tots”, té com a fonament els fragments (28b-34) del capítol 12 de l’evangeli de Marc.

En l’inici de l’homilia del proper diumenge 3 de novembre, Jesús ens defineix quin és el primer i més gran manament, responent a aquell escriba que li fa la pregunta, però també a cada un de nosaltres, siguem laics o siguem clergues, siguem pobres o rics: Jesús no dubta. El primer de tots és estimar. No hi ha res més decisiu que estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L'última paraula sempre la té l'amor. És clar. L'amor és allò que veritablement justifica la nostra existència. La saba de la vida. El secret darrer de la nostra felicitat. La clau de la nostra vida personal i social.

L’homilia, ens ho diu amb la mateixa contundència i claredat que l’evangeli de Marc: Persones de gran intel·ligència, amb sorprenent capacitat de treball, d'una eficàcia sorprenent en diversos camps de la vida, acaben sent éssers mediocres, buits i freds quan es tanquen a la fraternitat i es van incapacitant per a l'amor, la tendresa o la solidaritat.

No obstant, sortosament, hi han, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades, poc dotats per a grans èxits, acaben sovint irradiant una vida autèntica al seu voltant senzillament perquè s'arrisquin a renunciar als seus interessos egoistes i són capaces de viure amb atenta generositat cap als altres.

En el següent paràgraf, l’homilia ens adverteix que: Ho creguem o no, dia a dia anem construint a cadascú de nosaltres un petit monstre d'egoisme, fredor i insensibilitat envers els altres o un petit prodigi de tendresa, fraternitat i solidaritat amb les necessitats. Qui ens podrà lliurar d'aquesta mandra increïble per estimar amb generositat i d'aquest egoisme que anirà al fons de nostre ésser?

En el darrer paràgraf, l’homilia ens ofereix el com i de quina manera podem, també cadascun de nosaltres, expressar i transmetre aquest amor imprescindible per esdevenir un bon seguidor/a de Jesús: L´amor no s´improvisa, ni s´inventa, ni és fabrica de qualsevol manera. L'amor s'acull, s'aprèn i s'encomana. Una atenció més gran a l'amor de Déu revelat a Jesús, una escorta més profunda de l'evangeli i una obertura més gran al seu Esperit poden fer brollar del nostre ésser, de mica en mica, possibilitats d'amor que avui ni sospitem.

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

És evident que sense amor, difícilment podem pretendre ser cristians seguidors de Jesús, també és evident que els humans tenim moltes mancances i que si no ens disposem a fer el mínim imprescindible, com és posar-nos a disposició de l’Esperit Sant, que justament està permanentment al nostre interior, esperant que, amb tota la humilitat, li demanem la seva ajuda per seguir amb més fermesa les petjades de Jesús, difícilment aconseguirem tenir la sensibilitat i l’estimació imprescindible vers tots els germans, exactament com la que ens estimem a nosaltres, cam cadascun s’estima a si mateix, no aconseguirem d’estimar als demés. El Camí de qualsevol que vulgui ser veritablement cristià, és únic: és estimar als altre com ens estimem a nosaltres mateixos.