NEUROSI DE POSSESSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 12,38-44) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».

Comentari.

Una de les aportacions més valuoses de l’evangeli a l’home contemporani és ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d’una societat malalta de «neurosi de possessió».

El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada persona és, sinó en allò que cada persona té. L’important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat… El que posseeix això surt endavant i triomfa a la vida. El que no aconsegueix alguna cosa queda desqualificat.

Des dels primers anys, al nen se l’educa més per «tenir» que per «ésser». El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat.

Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d’afecte, de tendresa i d’amistat que batega en tot ésser humà és atesa amb objectes. La comunicació queda substituïda per la possessió de coses.

Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

Per això adquireix especial relleu als nostres dies la invitació de Jesús a valorar la persona des de la seva capacitat de servei i de solidaritat. La grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a viure de manera més humana.

Quanta gent humil, com la vídua de l’evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors dels seus interessos, el seu protagonisme i la seva posició.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocavert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 10 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Neurosi de possessió”, té com a fonament els fragments (38-44) del capítol 12 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 10 de novembre, no escatima l’acostumada contundència per intentar fer-nos veure que, en els temps que ens toca viure, els valor humans, com també els cristians, han estat substituïts per la malaltissa “neurosi de possessió”. D’aquesta trista realitat, observem que en la manera de viure i de pensar, s’han extirpat els valors amb els que havíem aprés en les generacions del segle passat: Una de les aportacions més valuoses de l’evangeli a l’home contemporani és ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d’una societat malalta de «neurosi de possessió». El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada persona és, sinó en allò que cada persona té. L’important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat… El que posseeix això surt endavant i triomfa a la vida. El que no aconsegueix alguna cosa queda desqualificat.

L’homilia ens descriu com els nens i les nenes se’ls inculca, sense escrúpols, però de manera subtil i subliminal-ment, els valors que els poden portar a triomfar a la vida: Des dels primers anys, al nen se l’educa més per «tenir» que per «ésser». El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat. Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d’afecte, de tendresa i d’amistat que batega en tot ésser humà és atesa amb objectes. La comunicació queda substituïda per la possessió de coses.

Així d’aquesta manera, com ens descriu l’homilia: Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

En front d’aquests conceptes, l’homilia ens adverteix que seguint aquest principis i desmarcant-se dels valors estrictament humans de solidaritat: Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

En front d’aquests conceptes estrictament materials i insolidaris: adquireix especial relleu als nostres dies la invitació de Jesús a valorar la persona des de la seva capacitat de servei i de solidaritat. La grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a viure de manera més humana.

L’homilia, conclou amb quelcom que ens hauria de fer pensar a totes i tots: Quanta gent humil, com la vídua de l’evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors dels seus interessos, el seu protagonisme i la seva posició.

Al·leluia Mt 5,3

Feliços els pobres en l'esperit:

el Regne del cel és per a ells.

L’homilia del proper diumenge, és clara i concisa i no ens pot deixar dubtes de cap mena, de quin camí cal escollir per ser veritable cristià i de quins són els valors veritablement solidaris que cal aplicar per no desconnectar de les veritables necessitats del món actual. Malauradament la nostre societat actual, viu totalment confusa, tan que majoritàriament es deixa portar pels cants de sirena, aquells que proclamen allò que interessa més als poders econòmics i que dissortadament cada dia més la dreta i l’extrema dreta que són els qui els proclamen, estant governant en més països del Planeta...