LA VIDA ÉS MÉS QUE ALLÒ QUE ES VEU*

Evangeli (Mt 13,24-43),  i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n'anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s'espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».

Llavors, deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L'enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti». (Mt 13,24-43)

Comentari.- En general, tendim a cercar Déu en allò espectacular i prodigiós, i no en el que és petit i insignificant. Per això els resultava difícil als galileus creure Jesús quan els deia que Déu estava ja actuant en el món. On es podia sentir el seu poder? On eren els «senyals extraordinaris» dels que parlaven els escriptors apocalíptics?

Jesús va haver d’ensenyar-los a entendre la presència salvadora de Déu d’una altra manera. Els va descobrir la seva gran convicció: la vida és més que allò que es veu. Mentre anem vivint de manera distreta sense adonar-nos de res especial, alguna cosa misteriosa està succeint a l’interior de la vida.

Amb aquesta fe vivia Jesús: no experimentarem res d’extraordinari, però Déu està treballant en el món. La seva força és irresistible. Es necessita temps per veure el resultat final. Es necessita, sobretot, fe i paciència per mirar la vida fins al fons i intuir l’acció secreta de Déu.

Potser la paràbola que més els va sorprendre va ser la del gra de mostassa. És la més petita de totes les llavors, com el cap d’una agulla, però amb el temps es converteix en un bell arbust. A l’abril, tothom pot veure estols de caderneres aixoplugant-se a les seves branques. Així és el «Regne de Déu».

El desconcert devia ser general. No parlaven així els profetes. Ezequiel el comparava amb un «cedre magnífic», plantat en una «muntanya elevada i excelsa,» que treuria un brancatge frondós i serviria d’aixopluc a tots els ocells i aus del cel. Per a Jesús, la veritable metàfora de Déu no és el «cedre», que fa pensar en una cosa grandiosa i poderosa, sinó la «mostassa», que suggereix allò petit i insignificant.

Per seguir Jesús no cal somniar en coses grans. És un error que els seus seguidors cerquin una Església poderosa i forta que s’imposi sobre els altres. L’ideal no és el cedre encimbellat sobre una muntanya alta, sinó l’arbust de mostassa que creix a la vora dels camins i acull a l’abril les caderneres.

Déu no es troba en l’èxit, el poder o la superioritat. Per descobrir la seva presència salvadora, hem d’estar atents a allò que és petit, allò ordinari i quotidià. La vida no és només allò que es veu. És molt més. Així pensava Jesús.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat