COMPARTIR EL PA

Comentari a l’evangeli (Jn 6,1-15) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús se n'anà a l'altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els deixebles. S'acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d'ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s'hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze coves.

Quan la gent s'adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d'ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Comentari.

Cap evangelista no ha subratllat tant com Joan el caràcter eucarístic de la «multiplicació dels pans». El seu relat evoca clarament la celebració eucarística de les primeres comunitats. Per als primers creients, l’eucaristia no era només el record de la mort i la resurrecció del Senyor. Era, alhora, una «vivència anticipada de la fraternitat del regne».

Durant molts anys hem insistit tant en la dimensió sacrificial de l’eucaristia que podem oblidar altres aspectes del sopar del Senyor. Potser avui hem de recordar amb més força que aquest sopar és signe de la comunió i fraternitat que hem de cuidar entre nosaltres i que assolirà la seva veritable plenitud en la consumació del regne. L’eucaristia hauria de ser per als creients una invitació constant a viure compartint allò nostre amb els necessitats, encara que sigui poc, encara que només siguin «cinc pans i dos peixos».

L’eucaristia ens obliga a preguntar-nos quines relacions hi ha entre aquells que la celebrem, ja que, sent «signe de comunió fraterna», es converteix en burla quan hi participem tots, els qui viuen satisfets en el seu benestar i els qui passen necessitat, els que s’aprofiten dels altres i dels marginats, sense que la celebració sembli qüestionar seriosament ningú.

De vegades ens preocupa si el celebrant ha pronunciat les paraules prescrites al ritual. Fem problema de si cal combregar a la boca o la mà. I, mentrestant, no sembla que ens preocupem tant de la celebració d’una eucaristia que no és signe de veritable fraternitat ni impuls per a cercar-la.

I, tanmateix, hi ha una cosa que apareix clara en la tradició de l’Església: «Quan manca la fraternitat sobra l’eucaristia» (Luis González-Carvajal). Quan no hi ha justícia, quan no es viu de manera solidària, quan no es treballa per canviar les coses, quan no es veu cap esforç per compartir els problemes dels qui pateixen, la celebració eucarística queda buida de sentit.

Amb això no es vol dir que només quan es visqui entre nosaltres una veritable fraternitat podrem celebrar l’eucaristia. No hem d’esperar que desaparegui la darrera injustícia per poder-la celebrar. Però tampoc no podem continuar celebrant-la sense que ens impulsi a comprometre’ns per un món més just.

El pa de l’eucaristia ens alimenta per a l’amor i no pas per a l’egoisme. Ens impulsa a anar creant una major comunicació i solidaritat, i no un món on ens desentenguem els uns dels altres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert    

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 28 de juliol de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Compartir el pa”, té com a fonament els fragments (1-15) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

Aquesta homilia, no ens pretén fer-nos adonar del prodigi que ens narra l’evangeli, sinó que el que pretén 

és que descobrim el significat de la veritable missió que Jesús ens va voler fer veure i ensenyar: Cap evangelista no ha subratllat tant com Joan el caràcter eucarístic de la «multiplicació dels pans». El seu relat evoca clarament la celebració eucarística de les primeres comunitats. Per als primers creients, l’eucaristia no era només el record de la mort i la resurrecció del Senyor. Era, alhora, una «vivència anticipada de la fraternitat del regne».

Durant molts anys hem insistit tant en la dimensió sacrificial de l’eucaristia que podem oblidar altres aspectes del sopar del Senyor. Potser avui hem de recordar amb més força que aquest sopar és signe de la comunió i fraternitat que hem de cuidar entre nosaltres i que assolirà la seva veritable plenitud en la consumació del regne. L’eucaristia hauria de ser per als creients una invitació constant a viure compartint allò nostre amb els necessitats, encara que sigui poc, encara que només siguin «cinc pans i dos peixos».

En el següent paràgraf, l’homilia ens descriu sense embuts, la hipocresia que s’ha viscut en les esglésies quan els diumenges s’omplien de feligresos de totes les classes socials, els empresaris i negociants explotadors i també la gent senzilla, sovint explotada pels primers: L’eucaristia ens obliga a preguntar-nos quines relacions hi ha entre aquells que la celebrem, ja que, sent «signe de comunió fraterna», es converteix en burla quan hi participem tots, els qui viuen satisfets en el seu benestar i els qui passen necessitat, els que s’aprofiten dels altres i dels marginats, sense que la celebració sembli qüestionar seriosament ningú. De vegades ens preocupa si el celebrant ha pronunciat les paraules prescrites al ritual. Fem problema de si cal combregar a la boca o la mà. I, mentrestant, no sembla que ens preocupem tant de la celebració d’una eucaristia que no és signe de veritable fraternitat ni impuls per a cercar-la. 

Si el missatge evangèlic és categòric i contundent, perquè les homilies no ho són? I, tanmateix, hi ha una cosa que apareix clara en la tradició de l’Església: «Quan manca la fraternitat sobra l’eucaristia» (Luis González-Carvajal). Quan no hi ha justícia, quan no es viu de manera solidària, quan no es treballa per canviar les coses, quan no es veu cap esforç per compartir els problemes dels qui pateixen, la celebració eucarística queda buida de sentit. 

En el seu darrer paràgraf, l’homilia ens deixa clar que cal fer: Amb això no es vol dir que només quan es visqui entre nosaltres una veritable fraternitat podrem celebrar l’eucaristia. No hem d’esperar que desaparegui la darrera injustícia per poder-la celebrar. Però tampoc no podem continuar celebrant-la sense que ens impulsi a comprometre’ns per un món més just. El pa de l’eucaristia ens alimenta per a l’amor i no pas per a l’egoisme. Ens impulsa a anar creant una major comunicació i solidaritat, i no un món on ens desentenguem els uns dels altres.  

Al·leluia Lc 7,16

Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta,

Déu ha visitat el seu poble.

 Resumin, una homilia que no ens pot deixar indiferents i que sacseja les nostres sovint adormides consciències, per tal que com a cristians ens posem les piles i despertem d’una vegada, doncs el missatge de Jesús és absolutament clar: ens cal que treballem per la consecució del Regne de Déu aquí, durant la nostra estada en aquest món, pel Regne d’Amor, de Justícia i de Pau.