NOSTÀLGIA D’ETERNITAT

Comentari a l’evangeli (Jn 6,24-35) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafarnaüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l'altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l'home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal». Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?». Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat». Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: "Els donà el seu blat celestial"». Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dona el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa». Jesús els diu: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

Comentari.

Quan observem que els anys van deteriorant la nostra salut i que també nosaltres ens anem apropant al final dels nostres dies, alguna cosa es rebel·la al nostre interior. Per què cal morir, si des del fons del nostre ésser alguna cosa ens diu que estem fets per viure?

El record que la nostra vida es va gastant dia a dia sense aturar-se fa néixer en nosaltres un sentiment d’impotència i de pena. La vida hauria de ser més bonica per a tothom, més joiosa, més llarga. En el fons, tots anhelem una vida feliç i eterna.

L’ésser humà sempre ha sentit nostàlgia d’eternitat. Així tenim els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes tractant de deixar una obra immortal per a la posteritat, o senzillament els pares volent perpetuar-se en els seus fills més estimats.

Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no voler treballar per a la immortalitat, sinó només per a l’època. La vida va canviant de manera tan vertiginosa que als pares els costa de reconèixer-se en els seus fills. Tot i això, la nostàlgia d’eternitat continua viva, encara que potser es manifesti de manera més ingènua.

Avui s’intenta per tots els mitjans aturar el temps donant culte al que és jove. L’home modern no creu en l’eternitat, i per això s’esforça per eternitzar un temps privilegiat de la seva vida actual. No és difícil veure com l’horror de l’envelliment i el desig d’agafar-se a la joventut porten de vegades comportaments propers al ridícul.

Es fa de vegades burla dels creients dient que, davant el temor de la mort, s’inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d’eternitat. I gairebé no critica ningú aquest neoromanticisme modern dels que busquen inconscientment instal·lar-se en una «eterna joventut».

Quan l’ésser humà cerca eternitat, no pensa d’establir-se a la terra d’una manera una mica més confortable per prolongar la seva vida el més possible. El que anhela no és perpetuar per sempre aquesta barreja de goigs i patiments, èxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la set de felicitat.

La invitació de l’evangeli és clara «no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna». El creient es preocupa d’alimentar allò que hi ha d’etern, arrelant la seva vida en un Déu que viu per sempre i en un amor que és «més fort que la mort».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentar

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 4 d’agost de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Nostàlgia d’eternitat”, té com a fonament els fragments (24-35) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

L’homilia pel proper diumenge 4 d’agost ens parla del que Jesús digué al seus deixebles: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set». Tot i el seu missatge, cada cop més les nostres generacions no pensen que la vida té data de caducitat i que tots, uns més aviat i altres més tard, la mort posarà fi a la nostra vida terrenal. Una realitat cada cop més menys acceptada: Per què cal morir, si des del fons del nostre ésser alguna cosa ens diu que estem fets per viure? El record que la nostra vida es va gastant dia a dia sense aturar-se fa néixer en nosaltres un sentiment d’impotència i de pena. La vida hauria de ser més bonica per a tothom, més joiosa, més llarga. En el fons, tots anhelem una vida feliç i eterna...

És en front d’aquesta realitat, que l’homilia ens descriu que: L’ésser humà sempre ha sentit nostàlgia d’eternitat. Així tenim els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes tractant de deixar una obra immortal per a la posteritat, o senzillament els pares volent perpetuar-se en els seus fills més estimats. Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no voler treballar per a la immortalitat, sinó només per a l’època. La vida va canviant de manera tan vertiginosa que als pares els costa de reconèixer-se en els seus fills. Tot i això, la nostàlgia d’eternitat continua viva, encara que potser es manifesti de manera més ingènua. 

Quina és la resposta que es dóna al que ja és una realitat? Intentant per tots els mitjans aturar el temps donant culte al que és jove. L’home modern no creu en l’eternitat, i per això s’esforça per eternitzar un temps privilegiat de la seva vida actual. No és difícil veure com l’horror de l’envelliment i el desig d’agafar-se a la joventut porten de vegades comportaments propers al ridícul. Es fa de vegades burla dels creients dient que, davant el temor de la mort, s’inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d’eternitat. I gairebé no critica ningú aquest neoromanticisme modern dels que busquen inconscientment instal·lar-se en una «eterna joventut». 

Sortosament, no tothom pensa de la mateixa manera. L’envelliment és inqüestionable i justament és quan s’arriba a aquest moment: Quan l’ésser humà cerca eternitat, no pensa d’establir-se a la terra d’una manera una mica més confortable per prolongar la seva vida el més possible. El que anhela no és perpetuar per sempre aquesta barreja de goigs i patiments, èxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la set de felicitat. La invitació de l’evangeli és clara «no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna». El creient es preocupa d’alimentar allò que hi ha d’etern, arrelant la seva vida en un Déu que viu per sempre i en un amor que és «més fort que la mort».     

Al·leluia Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Aquesta és una homilia que, malauradament el jovent ni l’entent ni l’interessa. La hora per entendre-la, ja arribarà. Pels que ja hem sobrepassat llargament la jubilació, estem en condicions per intentar pensar-hi i per interioritzar el darrer paràgraf d’aquesta homilia. Si ho fem, estarem més a prop d’acceptar el missatge de Jesús i, conseqüentment, d’acceptar que en aquest món, només hi estem de passada i que el nostre destí definitiu el veritable goig i benestar de l’eternitat.