UNA RELIGIÓ BUIDA DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mc 7,1-8.14-15.21-23) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s'adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l'aigua, vasos i gerros i atuells d'aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?». Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l'Escriptura: "Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans". Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes».

Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l'home, el pot contaminar, perquè de dins de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l'home».

Comentari.

Els cristians de la primera i segona generació recordaven Jesús no tant com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb audàcia els perills i trampes de tota religió. El seu fort no era l’observança pietosa per sobre de tot, sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.

Marc, l’evangeli més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva. Entre les seves crítiques més radicals cal destacar-ne dues: l’escàndol d’una religió buida de Déu i el pecat de substituir la seva voluntat per «tradicions humanes» al servei d’altres interessos.

Jesús cita el profeta Isaïes: «Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans». Després denuncia en termes clars on és el parany: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.»

Aquest és el gran pecat. Un cop hem establert les nostres normes i tradicions, les col·loquem al lloc que només ha d’ocupar Déu. Les posem per sobre fins i tot de la seva voluntat: no es pot passar per alt la més mínima prescripció, encara que vagi contra l’amor i faci mal a les persones.

En aquesta religió, allò que importa no és Déu, sinó un altre tipus d’interessos. S’honora Déu amb els llavis, però el cor és lluny d’ell; es pronuncia un credo obligatori, però es creu en allò que convé; es compleixen ritus, però no hi ha obediència a Déu, sinó als homes. A poc a poc oblidem Déu i després oblidem que l’hem oblidat. Empetitim l’evangeli per no haver de convertir-se gaire. Orientem la voluntat de Déu cap allò que ens interessa i oblidem la seva exigència absoluta d’amor.

Aquest pot ser avui el nostre pecat. Aferrar-se com per instint a una religió desgastada i sense força per transformar les nostres vides. Seguir honorant Déu només amb els llavis. Resistir-se a la conversió i viure oblidats del projecte de Jesús: construir un món nou segons el cor de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 1 de setembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Una religió buida de Déu”, té com a fonament els fragments (1-8a.14-15.21-23) del capítol 7 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 1 de setembre, s’allunya dels massa sovint draps calents amb el quals, una bona part de la jerarquia i de clergues pretenen dissimular i fins i tot negar, que la nostra religió viu la probablement crisi més gran de la història. No només les noves generacions ja no mantenen la continuïtat religiosa familiar, sinó que donat que estem en la societat de la informació i que allò que anys enrere es desconeixia, avui les noticies volen, tan si informen com si desinformen. El que s’amagava hipòcritament, avui es destapen totes les misèries de tot tipus i també les de la nostra religió. Els continguts evangèlics s’han mantingut traduïts dels originals escrits en grec, però amb el llenguatge simbòlic hebreu, que entre la societat occidental, s’interpreten literalment, la qual cosa ha provocat en les generacions actuals molt més cultes que la dels nostres antecessors, un seguit d’interrogants que en cap moment s’han volgut clarificar. Tot això sense fer esment de les normatives eclesiàstiques que han provocat un reguitzell d’escàndols de tot tipus, i que a dia d’avui encara la jerarquia no mou fitxa per netejar el llastre de segles que bloqueja la que hauria de ser la normal activitat religiosa.            

És en aquest sentit que la homilia ens aclareix que: Els cristians de la primera i segona generació recordaven Jesús no tant com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb audàcia els perills i trampes de tota religió. El seu fort no era l’observança pietosa per sobre de tot, sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.

Marc, l’evangeli més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva. Entre les seves crítiques més radicals cal destacar-ne dues: l’escàndol d’una religió buida de Déu i el pecat de substituir la seva voluntat per «tradicions humanes» al servei d’altres interessos.

Això és tant així, com ho era en temps de Jesús que citant a Isaïes ens diu: «Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans». Després denuncia en termes clars on és el parany: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.»

L’homilia, sense embuts ho denuncia: Aquest és el gran pecat. Un cop hem establert les nostres normes i tradicions, les col·loquem al lloc que només ha d’ocupar Déu. Les posem per sobre fins i tot de la seva voluntat: no es pot passar per alt la més mínima prescripció, encara que vagi contra l’amor i faci mal a les persones.

I, conseqüentment, denuncia: En aquesta religió, la que ens han ensenyat, allò que importa no és Déu, sinó un altre tipus d’interessos. S’honora Déu amb els llavis, però el cor és lluny d’ell; es pronuncia un credo obligatori, però es creu en allò que convé; es compleixen ritus, però no hi ha obediència a Déu, sinó als homes. A poc a poc oblidem Déu i després oblidem que l’hem oblidat. Empetitim l’evangeli per no haver de convertir-se gaire. Orientem la voluntat de Déu cap allò que ens interessa i oblidem la seva exigència absoluta d’amor. 

En el darrer paràgraf, l’homilia no fa res més que reblar el clau:  Aquest pot ser avui el nostre pecat. Aferrar-se com per instint a una religió desgastada i sense força per transformar les nostres vides. Seguir honorant Déu només amb els llavis. Resistir-se a la conversió i viure oblidats del projecte de Jesús: construir un món nou segons el cor de Déu.

Al·leluia Jm 1,18

El Pare ha decidit lliurement

que la proclamació de la veritat

ens fes néixer a la vida,

perquè fóssim com un primer fruit

de tot el que ha creat.

Una homilia, que no ens hauria de deixar indiferents, no només a nosaltres, sinó a la gran majoria dels membres de la jerarquia eclesiàstica, que malgrat els esforços del papa Francesc, segueixen obstinats a mantenir-se fidels a les línies dels darrers dos papes ultraconservadors i, en conseqüència, a no permetre que res es modifiqui, doncs tota reforma els comportaria perdre els privilegis escandalosament impropis dels qui més haurien de donar testimoni de pobresa i de donació als altres.