ESCOLTAR LA VEU DE DÉU EN LA CONSCIÈNCIA

Comentari a l’evangeli (Jn 6,41-51) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?». Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l'atreu el Pare que m'ha enviat. I els qui venen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l'ensenyament del Pare i l'han après venen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo soc el pa que dona la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món».

Comentari.

Jesús es troba discutint amb un grup de jueus. En un moment determinat fa una afirmació de gran importància: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu.» I més endavant continua: «Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi».

La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del mateix moment que comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill. Déu va quedant aquí com una cosa poc important que s’arracona en algun lloc oblidat de la nostra vida. És fàcil aleshores viure ignorant Déu.

Fins i tot els que ens diem creients estem perdent capacitat per escoltar Déu. No és que Déu no parli al fons de les consciències. És que, plens de soroll i autosuficiència, ja no sabem percebre la seva presència callada en nosaltres.

Potser és aquesta la nostra tragèdia més gran. Estem foragitant Déu del nostre cor. Ens resistim a sentir la seva crida. Ens amaguem a la seva mirada amorosa. Preferim «altres déus» amb qui viure de manera més còmoda i menys responsable.

No obstant això, sense Déu al cor quedem com perduts. Ja no sabem d’on venim ni cap on anem. No reconeixem què és essencial i què és poc important. Ens cansem cercant seguretat i pau, però el nostre cor continua inquiet i insegur.

Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desperten en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot adquireix llavors nova llum. Tot es comença a veure de manera més amable i esperançada.

El Concili Vaticà II parla de la «consciència» com «el nucli més secret» de l’ésser humà, el «sagrari» en què la persona «se sent sola amb Déu», un espai interior on «la veu de Déu ressona en el seu recinte més íntim». Baixar fins al fons d’aquesta consciència, per escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per escoltar Déu. Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 Comentari. al comentari.-

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 11 d’agost de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la veu de Déu en la consciència”, té com a fonament els fragments (41-51) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

L’homilia pel proper diumenge 11 d’agost Jesús es troba discutint amb un grup de jueus. En un moment determinat fa una afirmació de gran importància: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu.» I més endavant continua: «Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi». La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del mateix moment que comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill. Déu va quedant aquí com una cosa poc important que s’arracona en algun lloc oblidat de la nostra vida. És fàcil aleshores viure ignorant Déu. Dues afirmacions molt contundents que ens hauria de fer pensar a totes i a tots als que ens volem considerar cristians. Sovint el nostre cristianisme és descafeïnat perquè el limitem a unes pràctiques religioses sense haver aprofundit degudament en el contingut evangèlic i el que aquest descriu del missatge de Jesús. 

Tant és així que en el següent paràgraf, l’homilia ens diu: Fins i tot els que ens diem creients estem perdent capacitat per escoltar Déu. No és que Déu no parli al fons de les consciències. És que, plens de soroll i autosuficiència, ja no sabem percebre la seva presència callada en nosaltres. Potser és aquesta la nostra tragèdia més gran. Estem foragitant Déu del nostre cor. Ens resistim a sentir la seva crida. Ens amaguem a la seva mirada amorosa. Preferim «altres déus» amb qui viure de manera més còmoda i menys responsable.

No obstant això, sense Déu al cor quedem com perduts. Ja no sabem d’on venim ni cap on anem. No reconeixem què és essencial i què és poc important. Ens cansem cercant seguretat i pau, però el nostre cor continua inquiet i insegur. Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desperten en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot adquireix llavors nova llum. Tot es comença a veure de manera més amable i esperançada.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens descriu com i d’equina manera podem retrobar el camí, un camí que malauradament, una majoritària part de la mateixa jerarquia de l’Església va voler “enterrar les conclusions d’aquell esperançador Concili: El Concili Vaticà II parla de la «consciència» com «el nucli més secret» de l’ésser humà, el «sagrari» en què la persona «se sent sola amb Déu», un espai interior on «la veu de Déu ressona en el seu recinte més íntim». Baixar fins al fons d’aquesta consciència, per escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per escoltar Déu. Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.   

Al·leluia Jo 6,51

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Una nova homilia, que ens hauria de sacsejar la nostra massa sovint apàtica consciència. El camí que ens porta a Déu, mitjançant les ensenyances de Jesús, no és tant de practicar rituals religiosos, sinó de trobar el camí de la unió amb Déu i amb el Crist, per mitjà de la connexió espiritual. L’Esperit de Déu, està a dins de cadascuns dels nostres esperits, i és amb aquesta connexió espiritual, que ens aïllarem dels sorolls que nos ens deixa sentir les seves orientacions.