D'OÏDA

 Evangeli (Lc 3,1-6) i comentari,de J.A,Pagola

Evangeli.-

¹ L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, ² durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. ³ Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, ⁴ tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

⁵ S'alçaran les fondalades,

s'abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

⁶ i tothom veurà la salvació de Déu.(Lc 3,1-6.BCI)

 

Comentari.-

Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Només coneixen Déu «d’oïda». Els falta experiència personal. Assisteixen potser a celebracions religioses, però mai obren el seu cor a Déu. Mai s’aturen a percebre la seva presència a l’interior del seu ésser.

És un fenomen freqüent: vivim girant al voltant de nosaltres mateixos, però fora de nosaltres; treballem i gaudim, estimem i patim, vivim i envellim, però la nostra vida transcorre sense misteri i sense horitzó últim.

Fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu». Se’ns fa difícil reconèixer-nos com a éssers fràgils, però estimats infinitament per ell. No sabem admirar la seva grandesa insondable ni fruir de la seva presència propera. No sabem invocar ni lloar.

Fa pena de veure com es discuteix de Déu en certs programes de televisió. Es parla «d’oïda». Es debat el que no es coneix. Els convidats s’acaloren parlant del papa, però no se sent parlar ningú amb una mica de profunditat d’aquest Misteri que els creients anomenem «Déu».

Per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida.

Quan durant anys s’ha viscut la religió com un deure o com un pes, només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu: poder comprovar, encara que només sigui de forma embrionària i humil, que és bo creure, que Déu fa bé.

Aquesta trobada amb Déu no sempre és fàcil. L’important és cercar. No tancar cap porta; no rebutjar cap crida. Continuar cercant, potser amb el que ens resta de les nostres forces. Moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Déu no s’amaga dels qui el cerquen i pregunten per ell. Tard o d’hora rebem la seva «visita» inconfusible. Llavors tot canvia. El crèiem llunyà, i és a prop. El sentíem amenaçador, i és el millor amic. Podem dir les mateixes paraules que Job: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 5 de desembre, 2n. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “D’oïda”, sobre uns pocs fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc.

 L’homilia d’aquest proper diumenge, de nou arrenca exposant el que malauradament s’ha convertit en una realitat: Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Això vol dir exactament, creure més en una determinada religió, que creure en el Déu que ens estima i a més d’estimar-nos, el poden sentir en el nostre interior, per poc que intentem connectar amb qui en tot moment està obert a que ens hi obrim per explicar-li les nostre preocupacions i els nostres anells. Aquesta no és una qüestió menor car, fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu».

Hi ha un moment de l’homilia, que se’ns diu obertament que per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida. Només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu. Malgrat que pugui semblar que el tenim molt llunyà, és a ben prop.

 No cal neguitejar-nos, pel fet que tinguem la sensació que no sabem o no poder connectat amb Déu, doncs moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Que Déu ens hi ajudi, però això si, posant-hi de la nostra part, desig, voluntat i quelcom d’esforç.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Amigues i amics, guardeu-vos del fred que, enguany, ens ha vingut força abans del que darrerament estàvem acostumats. Una forta abraçada i fins la setmana vinent.