«TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT
Per: Antoni Ferret
Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI
aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:
Isaïes 53: 10-11:
“El Senyor s’ha complagut
en el qui ell havia triturat i afligit.
Quan haurà ofert la vida en sacrifici
per expiar les culpes,
veurà una descendència,
viurà llargament:
per ell el designi del Senyor
arribarà a bon terme.
“El meu servent,
després del que ha sofert
la seva ànima,
veurà la llum i se’n saciarà;
ell, que és just,
farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu
les culpes d’ells.”
Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús,
excepte els versets:
“veurà una descendència,
viurà llargament:”,
que de cap manera.
No ho creia pas així l’apòstol Pau, que a 1 Corintis (15: 3) diu:
“Crist morí pels nostres
pecats,
com deien ja les Escriptures.”
I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12:
«El servent». Text del Segon Isaïes.
També hi ha dues referències evangèliques en
aquest sentit:
Marc 10: 45:
“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser
servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”
“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a
donar la seva vida com a rescat per tothom.”
Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:
La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà
d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)
I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix
sentit.
Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:
*El sofriment (de Jesús) és la clau de la
Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons
ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.
*El sofriment és la clau de la plena
humanització de la persona humana, la seva plenitud.
*El sofriment de Jesús va ser
causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns
poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni
tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.
Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar
els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si
hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una
creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui
considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma
part, és un fet extern.
*En la vida de qualsevol
persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu
fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes
vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb
tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient,
serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor
negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.
*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt
probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en
imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol
frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també
externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.
Un servidor creu que aquestes creences de la
direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels
segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.
Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-
A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...
Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada