divendres, 26 de novembre de 2021

 

«TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT

Per: Antoni Ferret


Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.


Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-

A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...

Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...

 Moltes gràcies, per la paciència i dedicació, que setmana rere setmana m'arriva 

 Una barçada


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada