dijous, 11 de novembre de 2021

LES PARAULES DE JESÚS NO PASSARAN

 

Evangeli (Mc 13,24-32) i comentaris de J.A.Pagola

 

Evangeli.-
24 »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25 les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.

26 »Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. 27 I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

28 »Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; 29 igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. 30 Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. 31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.

32 »D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare. (Mc 13.2432.BCI).

 Comentari.-

Els signes de desesperança no són sempre del tot visibles, car la falta d’esperança pot disfressar-se d’optimisme superficial, activisme cec o secret passotisme.

D’altra banda, són bastants els que no reconeixen sentir por, avorriment, soledat o desesperança perquè, segons el model social vigent, se suposa que un home que triomfa a la vida no pot sentir-se sol, avorrit o temorós. Erich Fromm, amb la seva habitual perspicàcia, ha assenyalat que l’home contemporani està tractant de lliurar-se d’algunes repressions com la sexual, però es veu obligat a «reprimir tant la por i el dubte com la depressió, l’avorriment i la manca d’esperança».

Altres vegades ens defensem del nostre «buit d’esperança» submergint-nos en l’activitat. No suportem estar sense fer res. Necessitem estar ocupats en alguna cosa per no enfrontar-nos al nostre futur.

Però la pregunta és inevitable: què ens espera després de tants esforços, lluites, il·lusions i disgustos? No tenim un altre objectiu sinó produir cada vegada més, gaudir cada vegada millor d’allò produït i consumir més i més, fins a ser consumits per la nostra pròpia caducitat?

L’ésser humà necessita una esperança per viure. Una esperança que no sigui «un embolcall per a la resignació», com la d’aquells que fan mans i mànigues per organitzar-se una vida prou tolerable per aguantar l’aventura de cada dia. Una esperança que no s’ha de confondre tampoc amb una espera passiva, que només és, sovint, «una forma disfressada de desesperança i impotència» (Erich Fromm).

L’home necessita en el seu cor una esperança que es mantingui viva, encara que altres petites esperances es vegin malmeses i fins i tot completament destruïdes.

Els cristians trobem aquesta esperança en Jesucrist i en les seves paraules, que «no passaran». No esperem quelcom d’il·lusori. La nostra esperança recolza en el fet incommovible de la resurrecció de Jesús. Des de Crist ressuscitat ens atrevim a veure la vida present en «estat de gestació», com a germen d’una vida que arribarà a la seva plenitud final en Déu.

 José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada