Evangeli (Mc 12,38-44)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert
Evangeli.-
|
38 Jesús, instruint la gent, deia: --Aneu amb compte amb
els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures,
que la gent els saludi a les places 39 i
que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs
en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i
fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més
rigor. 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi
tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors
va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles
i els digué: --Us asseguro que
aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava;
ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que
tenia per a viure.(Mc 12,38-44,BCI) |
Comentari.-
En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús:
els preferits, els primers que han d’atreure la nostra atenció i interès. Però
és només en teoria, ja que de fet no és així. I no és qüestió d’idees, sinó de
sensibilitat davant el sofriment dels febles. En teoria, tot cristià dirà que
està de part dels pobres. La qüestió és saber quin lloc ocupen realment en la
vida de l’Església i dels cristians.
És veritat -i cal dir-ho en veu alta- que en l’Església hi ha moltes,
moltíssimes persones, grups, organismes, congregacions, missioners, voluntaris
laics, que no només es preocupen dels pobres, sinó que, impulsats pel mateix
esperit de Jesús, dediquen tota la seva vida i fins i tot l’arrisquen per
defensar la dignitat i els drets dels més desvalguts, però ¿quina és la nostra
actitud generalitzada en les comunitats cristianes dels països rics?
Mentre només es tracta d’aportar alguna ajuda o de donar un donatiu no
hi ha cap problema especial. Les almoines ens tranquil·litzen per continuar
vivint amb bona consciència. Els pobres comencen a inquietar-nos quan ens
obliguen a plantejar-nos quin nivell de vida ens podem permetre, sabent que cada
dia moren de fam al món no menys de setanta mil persones.
En general, entre nosaltres no són tan visibles la fam i la misèria. El
més patent és la vida injustament marginada i poc digna dels pobres. A la
pràctica, els pobres de la nostra societat no disposen dels drets que tenim els
altres; no mereixen el respecte que mereix tota persona normal; no representen
res important per a gairebé ningú. Trobar-se amb ells ens neguiteja. Els pobres
desemmascaren els nostres grans discursos sobre el progrés i posen al descobert
la mesquinesa de la nostra caritat. No ens deixen viure amb bona consciència.
L’episodi evangèlic en què Jesús lloa la viuda pobra ens deixa
avergonyits als que vivim satisfets en el nostre benestar. Nosaltres potser
donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap
donar «tot el que té per a viure». Quantes vegades són els pobres els que
millor ens ensenyen a viure de manera digna i amb cor gran i generós.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Per: Jaume Rocabert
En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per
aquest proper diumenge 07 de novembre i 32 durant l’any, ens l’ofereixen amb el
títol, “Mala consciència”.
Certament un títol, però
especialment un contingut, que ens hauria d’interpel·lar a totes i a tots.
L’homilia arrenca sense pal·liatius amb aquestes paraules: En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús. Aquest “en teoria”, és prou concís i
aclaridor, car la trista realitat és que només és en teoria, car a la pràctica
l’Església institucional, la jerarquia eclesiàstica, cardenals, bisbes i demés
membres de la cúria vaticana, així com d’una gran majoria d’arquebisbats i bisbats,
a la pràctica no exterioritzen en absolut aquella senzillesa vivencial de Jesús
de Natzaret que els quatre evangelis ens descriuen.
Sortosament l’Església no només és la
seva infraestructura jeràrquica de palaus, d’arcaica vestimenta pomposa i de
maneres de fer del tot a les antípodes de les que exterioritzava el fill de Déu;
també existeix l’Església Poble de Déu, dins la qual la història en general i
la més recent, ens posa exemples de cristians, clergues o no, que ens han donat
uns testimonis d’autèntic amors als pobres. Podem citar a Óscar Romero bisbe
d’El Salvador assassinat mentre oficiava l’eucaristia, a dos testimonis de casa
nostra Pere Casaldàliga, nascut a Balsareny i bisbe de Sao Félix do Araguaia,
així com a Joan Alsina, nascut a Castelló d’Empúries i assassinat a Santiago de
Xile, duran el cop d’estat, pels botxins del general Pinochet, com també tants
i tants anònims, que els pobres fores la seva opció de vida.
L’homilia no ens pot deixar indiferents,
car descrius tot un seguit d’exemples que amb categòrica denúncia, ens hi hem
de veure reflectits tots i cadascú de nosaltres i que he subratllat amb groc.
Per concloure aquesta homilia tant contundent, però al mateix temps realista,
ens deixa per reflexionar aqueta reflexió: «Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però
aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure».
El Senyor, que es
manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dona pa als qui tenen fam
El Senyor deslliura els presos.
Tota una altre homilia, que ens hauria de convidar a
meditar amb profunditat, si la nostra actitud com a cristians, correspon o no
al què caldria que testimoniéssim als que ens anomenem cristians.
Amigues i amics, una forta
abraçada i fins la setmana vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada