A LES MANS DEL PARE*

  Reflexió

Pilat, segons Filò d’Alexandria, era d’una gran crueltat. Amic de «suborns, injúries i robatoris»; les «execucions sense judici» eren incessants. Un matí d’abril de l’any 30, els sacerdots li duen un reu emmanillat, indefens, anomenat Jesús de Natzaret, perquè li apliqui la justícia romana.

   Caifàs, summa sacerdot, l’acusa: «Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble, prohibeix de pagar tributs al Cèsar i diu que és el Messies, el rei. (Lc 23,2). Pilat s’agafa al que era important per l’Imperi, i pregunta a Jesús si és «el rei dels jueus».(Mc 15. 1-15). Era una pregunta decisiva. Jesús no volia restablir cap monarquia, no anava armat... Però la seva paraula atreia la gent; criticava als poderosos i defensava els més oprimits; L’anunci del Regne qüestionava la pax romana i els interessos del temple. A Pilat se’l pressiona: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar.» (Jn 19,12). «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills! (Mt 27,24-25). Pilat els el lliura. Jesús serà executat per perillós.

La crucifixió era considerada l’execució més terrible i temuda; el càstig dels esclaus (servíle supplícium). Per Flavi Josep es tracta de «la mort més miserable de totes». Ciceró diu que es «el suplici més cruel i terrible». La tradició jueva diu que: «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu.» (Dt 21, 22-23)  

   Els soldats romans flagel·len Jesús. Aquesta fet és considerat històric. No es tracte tant d’un càstig (fustigatio), preventiu de caràcter més lleuger, sinó d’una (flagellatio), preludi terrible de la crucifixió. Jesús aguanta els cops, però queda exhaust, Cirene l’ha d’ajudar a duu la creu fins al Gòlgota (gulgultá en arameu). Lloc elevat uns deu o dotze metres del seu entorn, situat en el camí que mena a la porta d’Efraín, molt transitat. Pilat vol que el motiu de l’execució quedi clar: «Rei dels jueus».

Diu Pagola que el primers cristians es preguntaven per la lluita interior de Jesús per a mantenir-se fidel a la voluntat del Pare. Potser recitava el Salm 42: «Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! Jo et tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu.» (Sl 42,6). 

   El més tràgic per Jesús podia ser: morir sense veure realitzat el seu projecte, tant identificat com estava amb la causa de Déu. Qui defensarà als pobres, els que pateixen? On trobaran els pecadors l’acollida i perdó de Déu? Es trobava sol. Déu no atenia la seva petició, i els seus seguidors s’escapen buscant seguretat?. Mentre ell, agonitza, el poble sacrifica anyells per a celebrar la Pasqua.

   Pagola ens alerta a entendre-ho bé tot això. Jesús no és crucificat per voluntat de Déu sinó per la por dels servidors del temple. Cap evangeli diu que Déu volgués «destruir» Jesús; el que li demana fidelitat al Regne, que no es faci enrere en aquests moment de sofriment terribles.

Només les dones, segons Lluc (Lc 23,27-31) tenen una actitud amable i compassiva vers Jesús. Els sinòptics diuen que al peu de la creu hi havia Maria de Magdala, Maria (la mare de Jaume el Menor) i Salomé (la mare de Jaume i Joan). Només a l’evangeli de Joan hi ha la mare de Jesús. Devien veure la crucifixió de lluny, perquè els soldats impedien apropar-se a les creus, com diu el salm: «Amics i veïns s'aparten dels meus mals, els meus parents es mantenen a distància». (Sl 38,12)

   Jesús llança un crit abans de morir, fet insòlit en una mor per asfíxia. Pau parla d’un «poderós clam» que dirigeix «a qui el podia salvar de la mort» (He 5,7). Ho recullen també els sinòptics: Segons Lluc, va dir: «Pare, en les teves mans poso el meu esperit». Segons Joan, va dir: «Tot s’ha complert». Però les paraules més versemblants, dites en arameu, la seva llengua materna, devien ser: Eloi, Eloi, lemá sabactaní!. –Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat? De no haver-les pronunciat Jesús, algú s’hagués atrevit a posar-les als seus llavis?

En aquests moment, Jesús es lliura totalment als designis misteriosos del Déu. La visió teològica de Joan ens diu que: «ser enlairat a la creu» és per Jesús «tornar al Pare» i entrar en la seva glòria. La seva mort no és més que la coronació del seu desig més profund. La seva mor no és la baixada al sheol  sinó el seu «pas d’aquest món al Pare»; ara tot queda a les seves mans.

Salvador Sol 

*.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica