Evangeli.- 20 Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. 21 Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren:
--Senyor,
voldríem veure Jesús.
22 Felip anà
a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. 23 Ell
respongué:
--Ha arribat
l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. 24 Us ho ben
asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,
però si mor, dóna molt de fruit. 25 Els qui estimen la
pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a
la vida eterna. 26 Si algú es vol fer servidor meu, que em
segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors
meus.
27 »Ara em
sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut
per arribar en aquesta hora! 28 Pare, glorifica el teu
nom.
Aleshores una
veu va dir del cel estant:
--Ja l'he
glorificat i encara el glorificaré.
29 Quan la
gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres
replicaven:
--Un àngel li
ha parlat.
30 Jesús els
digué:
--Aquesta veu
no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. 31 Ara arriba la
condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. 32 I
jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.
33 Deia això indicant de quina manera havia de morir.
(Jn 12,20-33.BIC)
Comentari.- Poques frases trobem en
l’evangeli tan desafiants com aquestes paraules que recullen una convicció molt
de Jesús: «En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la
terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit».
La idea de Jesús és
clara. Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat, que ha de morir per
alliberar tota la seva energia i produir un dia fruit. Si «no mor» es queda
sobre el terreny. Per contra, si «mor» torna a aixecar-se portant amb si nous
grans i nova vida.
Amb aquest llenguatge
tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de
ser un fracàs, serà precisament el que donarà fecunditat a la seva vida. Però,
al mateix temps, convida els seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei
paradoxal: per donar vida cal «morir».
No es pot engendrar vida
sense donar la pròpia. No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a
«desviure’s» pels altres. Ningú contribueix a un món més just i més humà vivint
aferrat al seu propi benestar. Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la
seva justícia si no està disposat a assumir els riscos i rebuigs, la
conflictivitat i persecució que va patir Jesús.
Ens passem la vida
intentant evitar patiments i problemes. La cultura del benestar ens empeny a
organitzar-nos de la manera més còmoda i agradable possible. És l’ideal suprem.
No obstant això, hi ha patiments i renúncies que cal assumir si volem que la
nostra vida sigui fecunda i creativa. L’hedonisme no és una força
mobilitzadora; l’obsessió pel propi benestar empetiteix les persones.
Ens estem acostumant a
viure tancant els ulls al patiment dels altres. Sembla el més intel·ligent i
assenyat per a ser feliços. És un error. Segurament aconseguirem evitar-nos
alguns problemes i disgustos, però el nostre benestar serà cada vegada més buit
i estèril, la nostra religió cada vegada més trista i egoista. Mentrestant, els
oprimits i afligits volen saber si li importa a algú el seu dolor.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada