L INVITACIÓ DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l'aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l'un se n'anà al seu camp, l'altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s'indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se'l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s'omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s'adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentari

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida.

Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 11 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “La invitació de Déu”, es fonamenta amb els fragments (1-14) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 11 d’octubre, XXVIII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre l’exigent bondat de Déu. 

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.  Aquesta nota sobre les diverses versions és molt oportuna, doncs cal partir del fet que els evangelis, no només son escrits per humans, sinó que tots no eren iguals, ni ho som els que els llegim. 

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.  Aquesta interpretació del Pagola és, un cant a l’esperança i, al mateix temps, un allunyar-se de les versions tètriques anteriors, que afortunadament els teòlegs dels nostres dies ho estant exposant insistentment.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança. Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.  El més important, no és les reaccions dels convidats, sinó l’anunci que Jesús ens ofereix del que és el desig de Déu.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida. Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.  L’homilia, encertadament, proposa que l’Església generi espais que facilitin a tothom poder sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu que ens proclama Jesús, per mitjà de l’evangeli de Mateu.  

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 11 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressar el seu fill Jesús, que totes i tots, també fills de Déu, que malgrat les nostres limitacions humanes, ens arribi amb nitidesa i claredat, quina és la seva voluntat, quan al final dels temps, del gènere humà, tots (sense excepció) puguem estar presents en la taula celestial per gaudir de la presencia de Déu Pare, fins a la fins dels temps. I això perquè, doncs perquè Déu, pare de tota la creació i, conseqüentment, pare de totes i tots nosaltres Un Pare que mai ha deixat d’estimar-nos, malgrat les nostres infidelitats i de les múltiples desviacions, que com ens indicà el seus fill Jesús en una de les seves paràboles, s’alegrà extraordinàriament quan el fill pròdig que el donava per perdut, tornà a casa!!!