A QA QUI ESCOLTAR?

Evangeli (Lc 9,28b-36) i comentari de L.A.Pagola 

Evangeli.- 

1.         

28 Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: --Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. 35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia: --Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo. 36 Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist. (Lc 9,28-36.BCI)

Comntari.-

Els cristians hem sentit a parlar des de nens d’una escena evangèlica anomenada tradicionalment la «transfiguració de Jesús». Ja no és possible saber amb seguretat com es va originar el relat. Va quedar recollit en la tradició cristiana sobretot per dos motius: els ajudava a recordar el misteri contingut en Jesús i els convidava a escoltar-lo només a ell.

Al cim d’una «muntanya alta», els deixebles més propers veuen Jesús amb la cara «transfigurada». L’acompanyen dos personatges llegendaris de la història d’Israel: Moisès, el gran legislador del poble, i Elies, el profeta de foc que va defensar Déu amb zel 

Comntari.-

Els dos personatges, representants de la Llei i els Profetes, tenen el rostre apagat: només Jesús irradia llum. D’altra banda, no proclamen cap missatge, vénen a «conversar» amb Jesús: només aquest té l’última paraula. Només ell és la clau per llegir qualsevol altre missatge.

Pere no sembla haver-ho entès. Proposa de fer «tres cabanes», una per a cada un. Posa els tres en el mateix pla. No ha entès la novetat de Jesús. La veu sorgida del núvol va aclarir les coses: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Cal no escoltar Moisès o Elies, sinó Jesús, el «Fill estimat». Les seves paraules i la seva vida ens descobreixen la veritat de Déu.

Viure escoltant Jesús és una experiència única. Per fi estem escoltant algú que diu la veritat. Algú que sap perquè i per a què viure. Algú que ofereix les claus per construir un món més just i més digne de l’ésser humà.

Els seguidors de Jesús no vivim de qualsevol creença, norma o ritu. Una comunitat es va fent cristiana quan va posant en el seu centre l’Evangeli i només l’Evangeli. Aquí es juga la nostra identitat. No és fàcil imaginar un fet social més humanitzador que un grup de creients escoltant junts el «relat de Jesús». Cada diumenge podem sentir la seva crida a mirar la vida amb ulls diferents i a viure-la amb més responsabilitat, construint un món més habitable.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comntari al comentari.-

COMENTARI sobre l’homilai del Pagola

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 13 de març, que la litúrgia

ens el situa en el 2n. diumenge de Quaresma, ens és presentada sota el títol de “Aquí escoltar?”,

basant-se amb en els fragments 28b-36 del capítol 9 de l’evangeli de Lluc.

 

2

L’homilia, d’entrada, ens planteja el relat de la transfiguració, tot deixant força clar que forma part

de la tradició cristiana, però que només és això una tradició que pretén expressar-nos és que

només a qui cal escoltar és a Jesús. Ja no és possible saber amb seguretat com es va originar el

relat. Va quedar recollit en la tradició cristiana sobretot per dos motius: els ajudava a recordar el

misteri contingut en Jesús i els convidava a escoltar-lo només a ell. L’homilia, insisteix en explicar-

nos que només Jesús irradia llum i només ell té l’última paraula. Només ell és la clau

per llegir qualsevol altre missatge.

Una insistència molt necessària, ara en el nostre temps, però també sempre, car només en Jesús

coneixerem la veritat, doncs massa sovint se’ns vol satisfer la necessitat de seguretats que tot ser

humà persegueix, i ens oblidem que aquestes seguretats només les trobarem en la veritat del

missatge de Jesús.

L’homilia deixa molt clar que Viure escoltant Jesús és una experiència única. Per fi estem escoltant

algú que diu la veritat. Algú que sap perquè i per a què viure. Algú que ofereix les claus per construir

un món més just i més digne de l’ésser humà.

És per aquest motiu que l’homilia, en el seu darrer paràgraf, deixa clar que els seguidors de Jesús,

no ens hauríem de deixar ensarronar per qualsevol creença, norma o ritu. Una comunitat es va fent

cristiana quan va posant en el seu centre l’Evangeli i només l’Evangeli. No hi ha res més socialment

més humanitzant que un grup de creients escoltant junts el «relat de Jesús». Aprofundint els textos

evangèlics i analitzant minuciosament quin és el missatge que ens està transmeten perquè tots

ens disposem a construir el Regne de Déu d’amor, de pau i de justícia.

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

 

Amigues i amics, una magnifica homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que sigui la

nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià de ser seguidors del missatge que Jesús ens

expressa per mitjà dels evangelis.

CONVERTIR-HO TOT EN PA

Evangeli (Lc 4,1-13) i comentari de L.A.Pagola

Evangeli.- 

1 Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert 2 durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. 3 El diable li digué:

--Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.

4 Però Jesús li va respondre:

--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa.

5 Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món 6 i li digué:

--Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. 7 Adora'm i tot serà teu.

8 Jesús li respongué:

--Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.

9 Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué:

--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. 10 Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. 11 I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.

12 Jesús li contestà:

--Diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.

13 Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú.(Lc 4,1-13.BCI)

 

Comentari.-

És la nostra gran temptació. Reduir tot l’horitzó de la nostra vida a la mera satisfacció dels nostres desitjos: entossudir-se a convertir-ho tot en pa per alimentar les nostres ambicions.

La nostra més gran satisfacció, i de vegades gairebé l’única, és pair i consumir productes, articles, objectes, espectacles, llibres, televisió. Fins i tot l’amor ha quedat convertit sovint en mera satisfacció sexual.

Correm la temptació de cercar el plaer més enllà dels límits de la necessitat, fins i tot en detriment de la vida i de la convivència. Acabem lluitant per satisfer els nostres desitjos, tot a costa dels altres, provocant la competitivitat i la guerra entre nosaltres.

Ens enganyem si pensem que és aquest el camí de l’alliberament i de la vida. A canvi, ¿no hem experimentat mai que la recerca exacerbada de plaer porta a l’avorriment, el tedi i la buidor de la vida? No estem veient que una societat que cultiva el consum i la satisfacció no fa sinó generar insolidaritat, irresponsabilitat i violència?

Aquesta civilització, que ens ha «educat» per a la recerca del plaer fora de tota raó i mesura, està necessitada d’un canvi de rumb que ens pugui infondre un nou alè de vida.

Hem de tornar al desert. Aprendre de Jesús, que es va negar a fer prodigis per pura utilitat, caprici o plaer. Escoltar la veritat que contenen les seves inoblidables paraules: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu».

No necessitem alliberar-nos de la nostra avidesa, egoisme i superficialitat, per despertar en nosaltres l’amor i la generositat? ¿No necessitem escoltar Déu, que ens convida a gaudir creant solidaritat, amistat i fraternitat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 6 de març, que la litúrgia el situa en el 1 diumenge de Quaresma, ens és presentada sota el títol de “convertir-ho tot en

pa”, basant-se amb en els fragments 1-13 del capítol 4 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia ens fa una important introducció, als descriure gràficament quina és la realitat a dia d’avui de les nostres prioritats, com a conseqüència del neoliberalisme i del consumisme existint: La

nostra més gran satisfacció, i de vegades gairebé l’única, és pair i consumir productes, articles objectes, espectacles, llibres, televisió. Fins i tot l’amor ha quedat convertit sovint en mera

satisfacció sexual.

Tant és així que: Acabem lluitant per satisfer els nostres desitjos, tot a costa dels altres, provocant la competitivitat i la guerra entre nosaltres.

En qualsevol cas ens adverteix: Ens enganyem si pensem que és aquest el camí de l’alliberament i de la vida. Tot afegint: Aquesta civilització, que ens ha «educat» per a la recerca del plaer fora de

tota raó i mesura, està necessitada d’un canvi de rumb que ens pugui infondre un nou alè de vida.

L’homilia, però, no ens parla de tornar a la religió, ens parla directament de la necessitat de trobar una petita estona per reflexionar i Aprendre de Jesús, que es va negar a fer prodigis per pura utilitat, caprici o plaer. Escoltar la veritat que contenen les seves inoblidables paraules: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu».

Malauradament quan ens hem deixat portar per el que ens envolta, sense buscar ni uns minuts per reflexionar, arriba un instant (si arriba), que notem una immensa insatisfacció interior. Una senyal,

un advertiment, que ens qüestiona que quelcom del què fem ens està distorsionant la nostra vida.

Quan això arriba, és hora de replantejar-nos les nostres prioritats. Justament l’homilia ens ofereix la seva conclusió, per oferir-nos en aquest moment que hem notat l’esmentada insatisfacció, un

interrogant que pot ser-nos de molta utilitat: ¿No necessitem escoltar Déu, que ens convida a gaudir creant solidaritat, amistat i fraternitat?

 

L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Amigues i amics, una altre contundent homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que sigui la nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià, malgrat que la nostres limitacions, que sovint ens bloquegin, mai Jesús ens abandona i ens obra les mans per ajudar-nos. Només ens cal deixar de banda el nostre orgull personal i fer l’esforç per escoltar què ens diu el nostre interior què ens diu la nostra consciència.

ARBRES BONS

 Evangeli (Lc 6.39-45) i comentari de: J.A.Pagola

 Evangeli.-

39 Els digué encara una paràbola:

--¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. 41 Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.

43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45 L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca. (Lc 6,39-45.BCI)

Comentari.-

L’advertiment de Jesús és fàcil d’entendre. «No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses».

En una societat malmesa per tantes injustícies i abusos, on creixen els «cards» dels interessos i de les mútues rivalitats, i on broten tantes «bardisses» d’odis, discòrdia i agressivitat, cal que hi hagi persones sanes que donin una altra classe de fruits. Què podem fer cadascú de nosaltres per sanar una mica la convivència social tan malmesa com tenim?

Potser hem de començar per no fer la vida més difícil del que ja és a ningú. Esforçar-se perquè, almenys al nostre costat, la vida sigui més humana i més suportable. No enverinar l’ambient amb la nostra amargor. Crear en el nostre entorn unes relacions diferents fetes de confiança, de bondat i de cordialitat.

Necessitem entre nosaltres persones que sàpiguen acollir. Quan acollim algú, estem alliberant-lo de la solitud i li estem infonent noves forces per viure. Per molt difícil que sigui la situació en què es troba, si descobreix que no està sol i té algú a qui acudir, es despertarà de nou la seva esperança. Que important que és oferir refugi, acollida i escolta a tantes persones maltractades per la vida.

Hem de desenvolupar també molt més la comprensió. Que les persones sàpiguen que, per molt greus que siguin els seus errors, en mi trobaran sempre algú que les comprendrà. Hem de començar per no menysprear ningú, ni tan sols interiorment: no condemnar ni jutjar precipitadament. La majoria dels nostres judicis i condemnes només mostren la nostra poca qualitat humana.

També és important encomanar alè a qui pateix. El nostre problema no és tenir problemes, sinó no tenir força per enfrontar-se a ells. Al costat de nosaltres hi ha persones que pateixen inseguretat, soledat, fracàs, malaltia, incomprensió… No necessiten receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el seu sofriment i posi en les seves vides la força interior que les sostingui.

El perdó pot ser una altra font d’esperança en la nostra societat. Les persones que no guarden rancor ni alimenten el ressentiment, i saben perdonar de veritat, sembren esperança al seu voltant. Al seu costat sempre creix la vida.

No es tracta de tancar els ulls al mal i a la injustícia. Es tracta senzillament d’escoltar la consigna de Pau de Tars: «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.» La manera més sana de lluitar contra el mal en una societat tan danyada com la nostra és fer el bé «no torneu a ningú mal per mal…; si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom» (Romans 12,17-18).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 27 de febrer, que la litúrgia

el descriu com el VIII diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Arbres bons”,

basant-se amb en els fragments 39-45 del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia comença la seva reflexió amb la directa posada: L'advertiment de Jesús és fàcil

d'entendre. «No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Vet

aquí una veritat com un temple, per a continuació, donada la trista realitat existent, sentencia amb

el què és una urgència inqüestionable: En una societat malmesa per tantes injustícies i abusos, on

creixen els cards dels interessos i de les mútues rivalitats, i on broten tantes bardisses d'odis,

discòrdia i agressivitat, cal que hi hagi persones sanes que facin una altra classe de fruits.

L’homilia, però, no es limita a exposar la problemàtica, ans al contrari, ens proposa una manera

d’actuar: No enverinar l’ambient amb la nostra amargor. Crear al nostre entorn unes relacions

diferents fets de confiança, de bondat i de cordialitat. Necessitem entre nosaltres persones que

sàpiguen acollir. Quan acollim algú, estem alliberant-lo de la solitud i li estem infonent noves forces

per viure. 

Ens és necessari, per tant, Que les persones sàpiguen que, per molt greus que siguin els seus

errors, en mi trobaran sempre algú que els comprendrà. També és important encomanar alè a qui

pateix, doncs No necessiten receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el

seu sofriment i posi a les vinyes la força interior que els sostingui.

L’homilia conclou fent referència a unes consignes de l’apòstol Pau en la seva carta al romans (12,

17-18): «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, fes vèncer el mal amb el bé.» La manera més sana

de lluitar contra el mal en una societat tan danyada com la nostra és fer el bé «no torneu a ningú

malament per mal…; si és possible, i fins on depengui de vós, estigueu en pau amb tothom»

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

 

Amigues i amics, una altre contundent homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que

sigui la nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià, malgrat que la nostres limitacions,

sovint ens bloquegin la necessària actuació que observem davant nostre.

La pregaria, la reflexió i una voluntat, per més minsa que sigui, ens pot ajudar a no deixar-nos

arrastrar per la comoditat i per el desgraciat passotisme, que cada cop és més fort en la nostra

societat.

QUÈ ÉS PERDONAR?

 Evangeli (Lc 6,27-38) i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-

27 »Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. 29 Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. 31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! 33 I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.

35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

36 »Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.

37 »No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. 38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.(Lc 6,27-38.BCI)

Comentari.-

El missatge de Jesús és clar i rotund: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». És possible viure en aquesta actitud? Què se’ns està demanant? Podem estimar l’enemic? Potser hem de començar per conèixer millor que significa «perdonar».

És important, en primer lloc, entendre i acceptar els sentiments d’ira, rebel·lió o agressivitat que neixen en nosaltres. És normal. Estem ferits. Per no fer-nos encara més mal ens cal recuperar tant com sigui possible la pau interior que ens ajudi a reaccionar de manera sana.

La primera decisió de qui perdona és no venjar-se. No és fàcil. La venjança és la resposta gairebé instintiva que ens neix de dins quan ens han ferit o humiliat. Intentem compensar el nostre sofriment fent patir qui ens ha fet mal. Per perdonar és important no malbaratar energies planejant la nostra revenja.

És determinant sobretot no alimentar el ressentiment. No permetre que l’odi s’instal·li en el nostre cor. Tenim dret que se’ns faci justícia; qui perdona no renuncia als seus drets. Però l’important és anar-se guarint del mal que ens han fet.

Perdonar pot exigir temps. El perdó no consisteix en un acte de la voluntat, que ho arregla ràpidament tot. En general, el perdó és el final d’un procés en el qual intervenen també la sensibilitat, la comprensió, la lucidesa i, en el cas del creient, la fe en un Déu del perdó del qual en vivim tots.

Per perdonar cal a vegades compartir amb algú els nostres sentiments. Perdonar no vol dir oblidar el mal que ens han fet, però sí recordar-lo de la manera menys nociva per l’ofensor i per un mateix. Qui arriba a perdonar es torna a sentir millor.

Qui va entenent així el perdó comprèn que el missatge de Jesús, lluny de ser una cosa impossible i irritant, és el camí encertat per anar guarint les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

El missatge de Jesús és clar i rotund: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». És possible viure en aquesta actitud? Què se’ns està demanant? Podem estimar l’enemic? Potser hem de començar per conèixer millor que significa «perdonar». És important, en primer lloc, entendre i acceptar els sentiments d’ira, rebel·lió o agressivitat que neixen en nosaltres. És normal. Estem ferits. Per no fer-nos encara més mal ens cal recuperar tant com sigui possible la pau interior que ens ajudi a reaccionar de manera sana.

La primera decisió de qui perdona és no venjar-se. No és fàcil. La venjança és la resposta gairebé instintiva que ens neix de dins quan ens han ferit o humiliat. Intentem compensar el nostre sofriment fent patir qui ens ha fet mal. Per perdonar és important no malbaratarenergies planejant la nostra revenja. És determinant sobretot no alimentar el ressentiment.

No permetre que l’odi s’instal·li en el nostre cor. Tenim dret que se’ns faci justícia; qui perdona no renuncia als seus drets. Però l’important és anar-se guarint del mal que ens han fet. Perdonar pot exigir temps. El perdó no consisteix en un acte de la voluntat, que ho arregla ràpidament tot. En general, el perdó és el final d’un procés en el qual intervenen també la sensibilitat, la comprensió, la lucidesa i, en el cas del creient, la fe en un Déu del perdó del qual en vivim tots.

Per perdonar cal a vegades compartir amb algú els nostres sentiments. Perdonar no vol dir oblidar el mal que ens han fet, però sí recordar-lo de la manera menys nociva per l’ofensor

i per un mateix. Qui arriba a perdonar es torna a sentir millor. Qui va entenent així el perdó comprèn que el missatge de Jesús, lluny de ser una cosa impossible i irritant, és el camí encertat per anar guarint les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.

FELICITAT AMENAÇADA

Evangeli (Lc 6,17.20-26) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 

 17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó,

20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: --Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! 21 »Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! »Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! 22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! 23 Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. 24 »Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! 25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! »Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! 26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! )Lc 6,17.20-26.BCI)

Comentari.-

Occident no ha volgut creure en l’amor com a font de vida i de felicitat per a l’home i la societat. Les benaurances de Jesús segueixen sent un llenguatge inintel·ligible i increïble, fins i tot per als que ens diem cristians.

Nosaltres hem posat la felicitat en altres coses. Hem arribat fins i tot a confondre la felicitat amb el benestar. I, encara que són pocs els qui s’atreveixen a confessar-ho obertament, per a molts el que és decisiu per ser feliç és «tenir diners».

Amb prou feines si tenen un altre projecte de vida. Treballar per tenir diners. Tenir diners per comprar coses. Posseir coses per adquirir una posició i ser alguna cosa a la societat. Aquesta és la felicitat en la qual creiem. El camí que procurem de recórrer per cercar felicitat.

Vivim en una societat que, en el fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això, però no és capaç de cercar una felicitat més autèntica. Ens agrada la nostra manera de viure, encara que sentim que no ens fa feliços.

Els creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per aquells que, oblidant la crida de l’amor, gaudeixen satisfets en el seu propi benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.

Potser estem vivint uns temps en què comencem a intuir millor la veritat última que hi ha en les amenaces de Jesús: «Però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu!».

Comencem a experimentar que la felicitat no està en el pur benestar. La civilització de l’abundància ens ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó sobretot a la crisi d’autèntics motius per viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.

Hi ha poca gent feliç. Hem après moltes coses, però no sabem ser feliços. Necessitem tantes coses que som uns pobres necessitats. Per aconseguir el nostre benestar som capaços de mentir, de defraudar, de trair-nos nosaltres mateixos i de destruir-nos els uns als altres. I així no es pot ser feliç.

I si Jesús tingués raó? La nostra «felicitat», no està massa amenaçada? No hem de cercar una societat diferent l’ideal de la qual no sigui el desenvolupament material sense fi, sinó la satisfacció de les necessitats vitals de tothom? No serem més feliços quan aprenguem a necessitar menys i a compartir més?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

 En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 13 de febrer, que la litúrgia el descriu com el VI diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Felicitat amenaçada”, basant-se amb en els fragments 17.20-26 del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

En un dels fragment de l’homilia, llegim: Vivim en una societat que, en el fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això, però no és capaç de cercar una felicitat més autèntica. Molts anys enrere,

els que vam viure l’escassetat de la post guerra, teníem greus problemes per subsistir de manera mínimament digne, només eren pocs els que vivien en l’abundància i no hi existia el consumisme

d’ara i molt menys la propaganda constant dels mitjans de comunicació perquè tampoc existien

Això vol dir que aquella època era millor que la d’ara. No, de cap manera. Nomes vull dir que ara tots joves i grans estem sota la pressió ofegant del neocapitalisme, que no ens deixa discernir ni

valorar quin cal que sigui el nostre capteniment. Què és bo per la nostra salut intel·lectual del que no ho és.

L’homilia ens recorda que Els creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per aquells que, oblidant la crida de

l’amor, gaudeixen satisfets en el seu propi benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha

per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.

I segueix dient-nos: La civilització de l’abundància ens ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó

sobretot a la crisi d’autèntics motius per viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.

És per aquest motiu que l’homilia conclou qüestionant-nos: No seriem més feliços si aprenguessim a necessitar menys i a compartir més?

Feliç l'home que té posada en el Senyor la seva confiança.

Amigues i amics, una homilia que ens hauria de qüestionar moltes de les nostres costums, de les nostres prioritats així com l’asfixiant pressió consumista que suportem.

Molt probablement, la pregaria, la reflexió i una voluntat, per més minsa que sigui, ens pot ajudar a no deixar-nos arrastrar per tanta propaganda.

 

UNA MORAL SENSE PECAT?

 Evangeli (Lc 5,1-11) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.-

1 En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. 2 Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. 3 Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.

4 Quan acabà de parlar, digué a Simó:

--Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.

5 Simó li respongué:

--Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

6 Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. 7 Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

8 Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:

--Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!

9 Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, 10 i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:

--No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.

11 Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.:(Lc 5,1-11.BCI)

 

Comentari.-

Es diu sovint que ha desaparegut la consciència de pecat. No és del tot cert. El que passa és que la crisi de fe ha comportat una manera diferent, no sempre més sana, d’enfrontar-se a la pròpia culpabilitat. De fet, en prescindir de Déu, no pocs viuen la culpa de manera més confusa i solitària.

Alguns han quedat estancats en la forma més primitiva i arcaica de viure el pecat. Se senten «tacats» per la seva maldat. Indignes de conviure al costat dels seus éssers estimats. No coneixen l’experiència d’un Déu perdonador, però tampoc han trobat un altre camí per alliberar-se del seu malestar interior.

Altres segueixen vivint el pecat com «transgressió». És cert que han esborrat de la seva consciència alguns «manaments», però el que no ha desaparegut en el seu interior és la imatge d’un Déu legislador davant el qual no saben com situar-se. Senten la culpa com una transgressió amb la que no és fàcil de conviure.

Bastants viuen el pecat com «autoacusació». En diluir-se la seva fe en Déu, la culpa es va convertint en una «acusació sense acusador» (Paul Ricoeur). No cal que ningú els condemni. Ells mateixos ho fan. Però com alliberar-se d’aquesta autocondemna?, n’hi ha prou d’oblidar el passat i procurar d’eliminar la pròpia responsabilitat?

S’ha intentat també reduir el pecat a una «vivència psicològica» més. Un bloqueig de la persona. El pecador seria una espècie de «malalt», víctima de la seva pròpia debilitat. S’ha arribat fins i tot a parlar d’una «moral sense pecat». Però ¿és possible viure una vida moral sense vivenciar la culpabilitat?

Per al creient, el pecat és una realitat. Inútil encobrir-lo. Encara que sap que està molt condicionat en la seva llibertat, el cristià se sent responsable de la seva vida davant si mateix i davant Déu. Per això confessa el seu pecat i el reconeix com una «ofensa contra Déu». Però contra un Déu que només busca la felicitat de l’ésser humà. Mai hem d’oblidar que el pecat ofèn Déu en tant que ens fa mal a nosaltres mateixos, éssers infinitament estimats per ell.

Esglaiat per la presència de Jesús, Pere reacciona reconeixent el seu pecat: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!». Però Jesús no s’aparta d’ell, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.» Reconèixer el pecat i invocar el perdó és, per al creient, la forma sana de renovar-se i créixer com a persona.

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 6 de febrer, que la litúrgia el descriu com el V diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Una moral sense pecat?”, basant-se amb en els fragments 1-11 del capítol 5 de l’evangeli de Lluc.

En el segon fragment de l’homilia, podem llegir com Pere se n’adona de la seva debilitat i exclama «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» Jesús, però no s’aparta d’ell, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.»

Aquest episodi de l’evangeli de Lluc, que ens descriu l’homilia, ens posa de manifest la gran contradicció existent entre la manera d’actuar de Jesús i la manera tradicional de la gran majoria d’eclesiàstics, si més no dels de les darreres dècades, doncs posaven més èmfasi en la condició de pecador/a del humans que no pas en el gran amor de Déu, vers tots els humans, que es manifesta en Jesús.

Malauradament és i ha estat un error cabdal, el persistir en inculcar-nos a totes i a tots que érem i som pecadors, doncs la resultant ha estat i, en molts casos, segueix sent una manera contraproduent per alliberar-nos de la nostra condició de pecadors (els mots pecat i pecador, no m’agraden i no és perquè no defineixin bé la condició de culpabilitat, sinó per les connotacions negatives que ha comportats als creients).

L’homilia ens diu que alguns no coneixen l’experiència d’un Déu perdonador, però tampoc han trobat un altre camí per alliberar-se del seu malestar interior. Altres senten la culpa com una transgressió amb la que no és fàcil de conviure.

Però com alliberar-se d’aquesta autocondemna?, n’hi ha prou d’oblidar el passat i procurar d’eliminar la pròpia responsabilitat?

El cristià se sent responsable de la seva vida davant si mateix i davant Déu. Per això confessa el seu pecat i el reconeix com una «ofensa contra Déu». Mai, però, hem d’oblidar que el pecat ofèn Déu en tant que ens fa mal a nosaltres mateixos, éssers infinitament estimats per ell.

Com hem descrit a l’inici d’aquest comentari, Jesús no s’aparta de Pere, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.»

L’homilia conclou amb reflexió que ens pot ajudar a superar el sentiment de culpabilitat: Reconèixer el pecat i invocar el perdó és, per al creient, la forma sana de renovar-se i créixer com a persona.

Veniu amb mi, diu el Senyor, i us faré pescadors d'homes.

Amigues i amics, una homilia que ens pot ajudar a superar molts traumes existencials ocasionats per una desviada pedagogia de dos conceptes sobre el pecat i l’amor de Déu vers els humans.

Preguem a Déu, per no deixar-nos enfonsar per un mal explicat concepte de culpabilitat i per no haver aprofundit suficientment en l’amor que Déu, com ens ho explicita el missatge de Jesús, per a tots els homes i dones d’arreu del món, car quan per la nostra debilitat humana, ens descontrolem i perjudicar o no a un tercer o ha nosaltres mateixos, Déu i el mateix Jesús, ens obren els braços per acollir-nos i ajudar-nos a superar els nostres errors.