Evangeli (Lc 6,17.20-26) i comentari de J.A.Pagola
Evangeli.-
20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: --Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! 21 »Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! »Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! 22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! 23 Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. 24 »Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! 25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! »Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! 26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! )Lc 6,17.20-26.BCI) |
Comentari.-
Occident no ha volgut creure en
l’amor com a font de vida i de felicitat per a l’home i la societat. Les
benaurances de Jesús segueixen sent un llenguatge inintel·ligible i increïble,
fins i tot per als que ens diem cristians.
Nosaltres hem posat la felicitat
en altres coses. Hem arribat fins i tot a confondre la felicitat amb el
benestar. I, encara que són pocs els qui s’atreveixen a confessar-ho
obertament, per a molts el que és decisiu per ser feliç és «tenir diners».
Amb prou feines si tenen un altre
projecte de vida. Treballar per tenir diners. Tenir diners per comprar coses.
Posseir coses per adquirir una posició i ser alguna cosa a la societat. Aquesta
és la felicitat en la qual creiem. El camí que procurem de recórrer per cercar
felicitat.
Vivim en una societat que, en el
fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això, però no és capaç de cercar
una felicitat més autèntica. Ens agrada la nostra manera de viure, encara que
sentim que no ens fa feliços.
Els creients hauríem de recordar
que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores
malediccions per aquells que, oblidant la crida de l’amor, gaudeixen satisfets
en el seu propi benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen
i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran
que no hi ha per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.
Potser estem vivint uns temps en
què comencem a intuir millor la veritat última que hi ha en les amenaces de
Jesús: «Però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! Ai
de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! Ai de vosaltres, els
qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu!».
Comencem a experimentar que la
felicitat no està en el pur benestar. La civilització de l’abundància ens
ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de
molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó sobretot a la
crisi d’autèntics motius per viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.
Hi ha poca gent feliç. Hem après
moltes coses, però no sabem ser feliços. Necessitem tantes coses que som uns
pobres necessitats. Per aconseguir el nostre benestar som capaços de mentir, de
defraudar, de trair-nos nosaltres mateixos i de destruir-nos els uns als
altres. I així no es pot ser feliç.
I si Jesús tingués raó? La nostra
«felicitat», no està massa amenaçada? No hem de cercar una societat diferent
l’ideal de la qual no sigui el desenvolupament material sense fi, sinó la
satisfacció de les necessitats vitals de tothom? No serem més feliços quan aprenguem
a necessitar menys i a compartir més?
José Antonio
Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Comentari al comentari
Per: Jaume Rocabert
En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 13 de febrer, que la litúrgia el descriu com el VI diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Felicitat amenaçada”, basant-se amb en els fragments 17.20-26 del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.
En un dels fragment de l’homilia, llegim: Vivim
en una societat que, en el fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això,
però no és capaç de cercar una felicitat més autèntica. Molts anys enrere,
els que vam
viure l’escassetat de la post guerra, teníem greus problemes per subsistir de
manera mínimament digne, només eren
pocs els que vivien en l’abundància i no hi existia el consumisme
d’ara i molt menys la propaganda constant dels
mitjans de comunicació perquè tampoc existien
Això vol dir que aquella època era millor que la
d’ara. No, de cap manera. Nomes vull dir que ara tots joves i grans estem sota
la pressió ofegant del neocapitalisme, que no ens deixa discernir ni
valorar quin cal que sigui el nostre
capteniment. Què és bo per la nostra salut intel·lectual del que no ho és.
L’homilia ens recorda que Els creients hauríem
de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també
amenaçadores malediccions per aquells que, oblidant la crida de
l’amor, gaudeixen satisfets en el seu propi
benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen i gaudeixen de
tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha
per a ells més felicitat que la que ja han
assaborit.
I segueix dient-nos: La civilització de
l’abundància ens ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La
insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi
econòmica, sinó
sobretot a la crisi d’autèntics motius per
viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.
És per aquest motiu que l’homilia conclou
qüestionant-nos: No seriem més feliços si aprenguessim a necessitar menys i a
compartir més?
Feliç l'home que té posada en el Senyor
la seva confiança.
Amigues i amics, una homilia que ens hauria de
qüestionar moltes de les nostres costums, de les nostres prioritats així com
l’asfixiant pressió consumista que suportem.
Molt probablement, la pregaria, la reflexió i
una voluntat, per més minsa que sigui, ens pot ajudar a no deixar-nos arrastrar
per tanta propaganda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada