LES PARAULES DE JESÚS NO PASSARAN

 

Evangeli (Mc 13,24-32) i comentaris de J.A.Pagola

 

Evangeli.-
²⁴ »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; ²⁵ les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.

²⁶ »Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. ²⁷ I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

²⁸ »Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; ²⁹ igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. ³⁰ Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. ³¹ El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.

³² »D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare. (Mc 13.2432.BCI).

 Comentari.-

Els signes de desesperança no són sempre del tot visibles, car la falta d’esperança pot disfressar-se d’optimisme superficial, activisme cec o secret passotisme.

D’altra banda, són bastants els que no reconeixen sentir por, avorriment, soledat o desesperança perquè, segons el model social vigent, se suposa que un home que triomfa a la vida no pot sentir-se sol, avorrit o temorós. Erich Fromm, amb la seva habitual perspicàcia, ha assenyalat que l’home contemporani està tractant de lliurar-se d’algunes repressions com la sexual, però es veu obligat a «reprimir tant la por i el dubte com la depressió, l’avorriment i la manca d’esperança».

Altres vegades ens defensem del nostre «buit d’esperança» submergint-nos en l’activitat. No suportem estar sense fer res. Necessitem estar ocupats en alguna cosa per no enfrontar-nos al nostre futur.

Però la pregunta és inevitable: què ens espera després de tants esforços, lluites, il·lusions i disgustos? No tenim un altre objectiu sinó produir cada vegada més, gaudir cada vegada millor d’allò produït i consumir més i més, fins a ser consumits per la nostra pròpia caducitat?

L’ésser humà necessita una esperança per viure. Una esperança que no sigui «un embolcall per a la resignació», com la d’aquells que fan mans i mànigues per organitzar-se una vida prou tolerable per aguantar l’aventura de cada dia. Una esperança que no s’ha de confondre tampoc amb una espera passiva, que només és, sovint, «una forma disfressada de desesperança i impotència» (Erich Fromm).

L’home necessita en el seu cor una esperança que es mantingui viva, encara que altres petites esperances es vegin malmeses i fins i tot completament destruïdes.

Els cristians trobem aquesta esperança en Jesucrist i en les seves paraules, que «no passaran». No esperem quelcom d’il·lusori. La nostra esperança recolza en el fet incommovible de la resurrecció de Jesús. Des de Crist ressuscitat ens atrevim a veure la vida present en «estat de gestació», com a germen d’una vida que arribarà a la seva plenitud final en Déu.

 José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

MALA CONSCIÈNCIA

 Evangeli (Mc 12,38-44)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.-

38 Jesús, instruint la gent, deia: --Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: --Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.(Mc 12,38-44,BCI)

 

Comentari.-

En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús: els preferits, els primers que han d’atreure la nostra atenció i interès. Però és només en teoria, ja que de fet no és així. I no és qüestió d’idees, sinó de sensibilitat davant el sofriment dels febles. En teoria, tot cristià dirà que està de part dels pobres. La qüestió és saber quin lloc ocupen realment en la vida de l’Església i dels cristians.

És veritat -i cal dir-ho en veu alta- que en l’Església hi ha moltes, moltíssimes persones, grups, organismes, congregacions, missioners, voluntaris laics, que no només es preocupen dels pobres, sinó que, impulsats pel mateix esperit de Jesús, dediquen tota la seva vida i fins i tot l’arrisquen per defensar la dignitat i els drets dels més desvalguts, però ¿quina és la nostra actitud generalitzada en les comunitats cristianes dels països rics?

Mentre només es tracta d’aportar alguna ajuda o de donar un donatiu no hi ha cap problema especial. Les almoines ens tranquil·litzen per continuar vivint amb bona consciència. Els pobres comencen a inquietar-nos quan ens obliguen a plantejar-nos quin nivell de vida ens podem permetre, sabent que cada dia moren de fam al món no menys de setanta mil persones.

En general, entre nosaltres no són tan visibles la fam i la misèria. El més patent és la vida injustament marginada i poc digna dels pobres. A la pràctica, els pobres de la nostra societat no disposen dels drets que tenim els altres; no mereixen el respecte que mereix tota persona normal; no representen res important per a gairebé ningú. Trobar-se amb ells ens neguiteja. Els pobres desemmascaren els nostres grans discursos sobre el progrés i posen al descobert la mesquinesa de la nostra caritat. No ens deixen viure amb bona consciència.

L’episodi evangèlic en què Jesús lloa la viuda pobra ens deixa avergonyits als que vivim satisfets en el nostre benestar. Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure». Quantes vegades són els pobres els que millor ens ensenyen a viure de manera digna i amb cor gran i generós.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 07 de novembre i 32 durant l’any, ens l’ofereixen amb el títol, “Mala consciència”.

 

Certament un títol, però especialment un contingut, que ens hauria d’interpel·lar a totes i a tots. L’homilia arrenca sense pal·liatius amb aquestes paraules: En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús. Aquest “en teoria”, és prou concís i aclaridor, car la trista realitat és que només és en teoria, car a la pràctica l’Església institucional, la jerarquia eclesiàstica, cardenals, bisbes i demés membres de la cúria vaticana, així com d’una gran majoria d’arquebisbats i bisbats, a la pràctica no exterioritzen en absolut aquella senzillesa vivencial de Jesús de Natzaret que els quatre evangelis ens descriuen.

 

Sortosament l’Església no només és la seva infraestructura jeràrquica de palaus, d’arcaica vestimenta pomposa i de maneres de fer del tot a les antípodes de les que exterioritzava el fill de Déu; també existeix l’Església Poble de Déu, dins la qual la història en general i la més recent, ens posa exemples de cristians, clergues o no, que ens han donat uns testimonis d’autèntic amors als pobres. Podem citar a Óscar Romero bisbe d’El Salvador assassinat mentre oficiava l’eucaristia, a dos testimonis de casa nostra Pere Casaldàliga, nascut a Balsareny i bisbe de Sao Félix do Araguaia, així com a Joan Alsina, nascut a Castelló d’Empúries i assassinat a Santiago de Xile, duran el cop d’estat, pels botxins del general Pinochet, com també tants i tants anònims, que els pobres fores la seva opció de vida.

 

L’homilia no ens pot deixar indiferents, car descrius tot un seguit d’exemples que amb categòrica denúncia, ens hi hem de veure reflectits tots i cadascú de nosaltres i que he subratllat amb groc. Per concloure aquesta homilia tant contundent, però al mateix temps realista, ens deixa per reflexionar aqueta reflexió: «Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure».

 

El Senyor, que es manté fidel per sempre,

fa justícia als oprimits,

dona pa als qui tenen fam

El Senyor deslliura els presos.

 

Tota una altre homilia, que ens hauria de convidar a meditar amb profunditat, si la nostra actitud com a cristians, correspon o no al què caldria que testimoniéssim als que ens anomenem cristians. 

Amigues i amics, una forta abraçada i fins la setmana vinent.

L’AMOR S’APRÈN

Evangeli (Mc 12,28-34)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.- 

 ²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

--Quin és el primer de tots els manaments?

²⁹ Jesús va respondre:

--El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

³² Llavors el mestre de la Llei li digué:

--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

--No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. (Mc 12,28-34.BCI)

 

Comentari.-

Gairebé ningú pensa que l’amor és una cosa que cal anar aprenent a poc a poc al llarg de la vida. La majoria dóna per fet que l’ésser humà sap estimar espontàniament. Per això es poden detectar tants errors i tanta ambigüitat en aquest món misteriós i atractiu de l’amor.

N’hi ha que pensen que l’amor consisteix fonamentalment en ser estimat i no en estimar. Per això es passen la vida esforçant-se per aconseguir que algú els estimi. Per a aquestes persones, l’important és ser atractiu, resultar agradable, tenir una conversa interessant, fer-se estimar. En general acaben sent bastant desgraciats.

Altres estan convençuts que estimar és una cosa senzilla, i que el difícil és trobar persones agradables a les que se’ls pugui estimar. Aquests només s’acosten a qui els cau simpàtic. Quan no troben la resposta que els ve de gust, el seu «amor» s’esvaeix.

N’hi ha que confonen l’amor amb el desig. Tot ho redueixen a trobar algú que satisfaci el seu desig de companyia, d’afecte o de plaer. Quan diuen «t’estimo», en realitat estan dient «et desitjo», «em vens de gust».

Quan Jesús parla de l’amor a Déu i al proïsme com el més important i decisiu de la vida, està pensant en una altra cosa. Per a Jesús, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.

Però, concretament, aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

La primera tasca és aprendre a escoltar l’altre. Procurar de comprendre el que viu. Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor.

El segon és aprendre a donar. No hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal. L’amor és tot el contrari d’acaparar, apropiar-se de l’altre, utilitzar-lo, aprofitar-se d’ell.

Finalment, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

                                                                               

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 31 durant l’any, duu per títol, «L’amor s’aprèn».

Certament un títol suggeridor, del que com molt bé ens explica l’homilia cal aprendre a estimar i la manera més autèntica d’aconseguir-ho, és sent veritablement conscient que hi ha que t’estima i/o que està necessitat de què l’estimis, que el comprenguis, que et donis desinteressadament a ell o a ella, com també a ells, o a elles segons siguin poc o molts els qui estant reclamant aquest amor.

L’homilia ens descriu uns exemple gens utòpics que malauradament, els podem constatar entre la nostra mateixa societat, veïnat i fins i tot entre persones del nostre entorn familiar o d’amistats.

Per Jesús, però, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.  Aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

No obstant, Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor. Això és així, perquè no hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal.

L’homilia conclou el seu anàlisi sobre el què és l’amor afirmant que, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

Déu meu, penyal on m'emparo,

escut i força que em salva.

Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor,

crido auxili d'entre els enemics.

Malgrat que el nostra món està cada cop més materialitzat per les influències de la maleïda i depredadora societat neocapitalista, a la qual o ens hi oposem o restarem absorbits per la força dels seus tentacles que ens desactivarà gradualment. Cal no perdre l’esperança i seguir lluitant per una societat més propera al Regne de Déu: un regne d’amor de justícia i de pau. 

RFLEXIÓN, sobre el evangelio (Mc 10,36-45)

Por: José Enrique Galarreta

 

En una curación tan "mesiánica" como esta, no podemos menos de sentir la evocación de la misma manifestación mesiánica de Jesús al responder a la embajada del Bautista. Juan Bautista, desde la cárcel, envía a sus discípulos a preguntar a Jesús:

- ¿Eres tú el que ha de venir o esperamos a otro? Jesús responde: - Id y decid a Juan lo que habéis visto: los ciegos recobran la vista, los cojos caminan, los leprosos quedan limpios, los sordos oyen, los muertos resucitan y son los pobres lo que reciben la Buena Noticia: dichosos los que no tropiezan por mi causa.(Mateo 11, Lucas 7)

Jesús, por tanto, se hace heredero del mesianismo más puro de Isaías. Reciben la Buena Noticia los pobres, los ciegos, los enfermos. Pero otros tropezarán. Serán los ricos, los que ven, los sanos.

Es una estremecedora línea, en la que se confunde, hasta no poder separarse, lo sucedido a Jesús, lo sucedido a lo largo de la historia y nuestra propia trayectoria espiritual.

Creyeron en Jesús los que se sentían necesitados de salvación, especialmente los más necesitados, los pecadores. Y los que no se sentían pecadores, no creyeron en Él, más bien tropezaron en Él porque atendía a los pecadores. Jesús ironizó sobre ellos diciendo que "los sanos no tienen necesidad de médico" (Mt.9, Mc.12, Lc.5).

Y los ricos tampoco se atrevieron a irse con él, tenían demasiado bienestar para sentir necesidad de Jesús (Lo vimos hace dos domingos leyendo Marcos 10, el joven rico).

En el pasaje de hoy, el ciego mendigo encuentra a Jesús porque necesita de él y cree en él. La muchedumbre le sigue con aspavientos externos, pero nada más. En el mismo contexto situacional ubicará Lucas el episodio de Zaqueo, que resulta brillantemente paralelo con la vocación de Leví (Mt.9, Mc.2, Lc,5).

Y resulta bastante sintomático que en el principio de la vida pública Jesús se define llamando a los pecadores y comiendo con ellos y al final de la misma (último episodio de Lucas antes de la entrada en Jerusalén) se repite la escena, con el mismo escándalo y la misma reiteración del mensaje de Jesús.

Los evangelistas por tanto acumulan signos sobre el mensaje fundamental: Jesús Salvador, Libertador del pecado, Luz para los humanos, es recibido por los pecadores, que alcanzan la luz de la fe, y rechazado por los "sanos y ricos", que quedan ciegos aunque parezcan sanos, videntes, poderosos. Todo esto nos da pie a largas consideraciones que resumiremos brevemente.

Fundamentalmente, sobre la religiosidad. Jesús se coloca en las antípodas de toda religiosidad de apariencia, de identificación con los poderes de la tierra, de equiparación de fe con esplendor externo, de religión como aceptación de "personas oficialmente santas".... cosas todas ellas tan presentes en las religiones.

Los sacerdotes como personas santas, el alto clero con poder, ocupando un lugar social cercano al poder político, los grandes sabios entendidos en las ciencias sagradas... y la masa de gente sin importancia ni voz, que solamente por medio de los altos eclesiásticos tendrán acceso a Dios. Es una situación real, históricamente repetida en la mayor parte (¿en todas?) las religiones, y espiritualmente aceptada incluso ahora entre nosotros.

Jesús es al revés: el mendigo ciego tiene acceso directo por necesitado y por creyente. Los demás, menos. Y los altos eclesiásticos, los que menos de todos. Aun teniendo acceso como todo el mundo, lo rechazarán explícitamente.

Es significativo comparar esos dos extremos. Mirar la historia de las religiones, tan llenas de acepción de personas, de personajes sagrados con poder, de multitudes de necesitados marginados por la estructura religiosa... Es más impactante aún mirar la historia triunfal de la religión cristiana en Occidente, la estructura física de una catedral gótica, la jerarquizada disposición de la gente en una gran celebración actual.

Mucho más aún, contemplar la historia de las naciones cristianas, el protagonismo religioso de los poderosos, la pobreza y desatención crónica de la gente del pueblo. Mucho más aún mirar las naciones del mundo, las cristianas y las no cristianas, mirar que es el primer mundo el que se dice cristiano y el miserable tercer mundo el que es evangelizado por el primer mundo poderoso...

Mirar la esclavitud, cometida por los cristianos y los musulmanes poderosos contra los miserables paganos de los que se llegó a decir que no tenían alma... Contemplar así la historia religiosa del mundo estremece, porque es exactamente lo contrario de lo que Jesús hacía y decía.

A nivel personal, no puedo menos que recordar la sabiduría del planteamiento de le Ejercicios de San Ignacio: parten del reconocimiento de los pecados. Si no me siento necesitado de Dios, no hay manera de llegar a Jesús.

No pocas veces la Primera Semana de ejercicios se considera como un momento ascético de purificación, examen de conciencia y confesión de los pecados, para poder luego conocer a Jesús. No es correcto. Se trata de sentir necesidad del Salvador. Solamente desde este profundo sentimiento de necesidad, de pobreza y ceguera, se puede acceder a Jesús Salvador.

ELS CECS HI VEUEN: EL REGNE HA ARRIBAT*

Marc, en aquest fragment d’evangeli, situa Jesús fent l’últim miracle, abans de entrar a Jerusalem.

Jesús cura el cec Bartimeu.

Fins aquí, Marc ha dedicat deu capítols a narrar els «dits» i els «fets» de Jesús a Galilea. En els tres capítols  següents, situa Jesús a Jerusalem, on tindrà fortes discussions amb els caps religiosos d’Israel. La resta de l’evangeli de Marc se centra en la passió, mort i resurrecció.

Per tant, aquest fragment d’avui tanca l’època en que Jesús s’ha ocupat dels pobres i els cecs, ignorats i silenciats per tothom, menys per Jesús.

En la narració d’avui, cal destacar dos elements importants: el crit de Bartimeu, que s’adreça a Jesús com a «Fill de David». I, la «compassió», amb que Jesús li correspon: «La teva fe t’ha salvat» (Mc 10,52.BCI). 

En aquesta curació, com en la del leprós (Mc 1,40-45), l’evangelista destaca l’actitud de Jesús que apartant-se de la gent s’apropa al cec, i al leprós. Els hi parla, elogia la seva fe i es converteixen en testimonis del poder de Jesús. 

En el context d’aquesta narració, hi ha la ceguesa dels caps d’Israel. La curació del cec és un símbol que ens evoca un altre miracle: la curació del cec de naixement, que en preguntar-li a Jesús si va pecar ell o els seus pares, aquesta és la resposta: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu». (Jn 9,3)  

És a dir, els que no hi veuen no pequen, però vosaltres –diu Jesús dirigint-se als fariseus--, que dieu que hi veieu, esteu en pecat permanent.

A través de simbolismes, l’evangelista ens vol deixar clar que Jesús «és la llum del món». (Jn 9,5) però s’acosta el seu final.

Als evangelistes els importa molt explicar la Passió a un lector que sàpiga bé qui és el que la sofreix i quin és el seu significat. Jesús, la Llum del Pare, sofrirà la Passió, és a dir, el rebuig dels «cecs». Aquest és el simbolisme que Marc vol donar a la curació del cec Bartimeu.

Jesús és l’enviat. És la Llum que rebutjaran els que diuen que hi veuen i serà acceptada pels pobres i cecs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

CARACTERÍSTIQUES DE MARIA

 

Evangeli (Lc 1,39-56) i comentari de J.A.Pagola.

 

Evangeli.-

³⁹ Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, ⁴⁰ va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹ Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. ⁴² Llavors cridà amb totes les forces:

--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³ Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴ Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. ⁴⁵ Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!

⁴⁶ Maria digué:

--La meva ànima magnifica el Senyor,

⁴⁷ el meu esperit celebra

Déu que em salva,

⁴⁸ perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions

em diran benaurada,

⁴⁹ perquè el Totpoderós

obra en mi meravelles:

el seu nom és sant,

⁵⁰ i l'amor que té

als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

⁵¹ »Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

⁵² derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

⁵³ omple de béns els pobres,

i els rics se'n tornen sense res.

^54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,

com havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶ Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva. (Lc 1,39-56.BIC)

 Comentari.-

La visita de Maria a Elisabet permet a l’evangelista Lluc posar en contacte el Baptista i Jesús, abans fins i tot d’haver nascut. L’escena està carregada d’una atmosfera molt especial. Les dues seran mares. Les dues han estat cridades a col·laborar en el pla de Déu. No hi ha homes. Zacaries s’ha quedat mut. Josep és sorprenentment absent. Les dues dones ocupen tota l’escena.

Maria, que ha arribat de pressa des de Natzaret, es converteix en la figura central. Tot gira al voltant d’ella i el seu Fill. La seva imatge brilla amb uns trets més genuïns que molts altres que li han estat afegits al llarg dels segles a partir d’advocacions i títols allunyats dels evangelis.

Maria, «la mare del meu Senyor»
Així ho proclama Elisabet cridant i plena de l’Esperit Sant. És cert: per als seguidors de Jesús, Maria és primer de tot la Mare de nostre Senyor. D’aquí arrenca tota la seva grandesa. Els primers cristians mai separen Maria de Jesús. Són inseparables. «Beneïda per Déu entre totes les dones», ella ens ofereix Jesús, «fruit beneït del seu ventre».

Maria, la creient
Elisabet la declara feliç perquè «ha cregut». Maria és gran no simplement per la seva maternitat biològica, sinó per haver acollit amb fe la crida de Déu a ser Mare del Salvador. Ha sabut escoltar Déu; ha guardat la seva Paraula dins del seu cor; l’ha meditat; l’ha posat en pràctica complint fidelment la seva vocació. Maria és Mare creient.

Maria, l’evangelitzadora
Maria ofereix a tothom la salvació de Déu, que ha acollit en el seu propi Fill. Aquesta és la seva gran missió i el seu servei. Segons el relat, Maria evangelitza no només amb els seus gestos i paraules, sinó perquè allà on va porta amb ella la persona de Jesús i el seu Esperit. Això és l’essencial de l’acte evangelitzador.

Maria, portadora d’alegria
La salutació de Maria comunica l’alegria que brolla del seu Fill Jesús. Ella ha estat la primera a escoltar la invitació de Déu: «Déu te guard… el Senyor és amb tu». Ara, des d’una actitud de servei i d’ajuda als que la necessiten, Maria irradia la Bona Notícia de Jesús, el Crist, a qui sempre porta amb ella. Ella és per a l’Església el millor model d’una evangelització joiosa.

Jé Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

SABER VIURE

Evangeli (Jn 6,41-51) i comentari

 

Evangeli.- 

⁴¹ Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», ⁴² i es preguntaven:

--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

⁴³ Jesús els digué:

--No murmureu entre vosaltres. ⁴⁴ Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. ⁴⁵ En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. ⁴⁶ No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. ⁴⁷ Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. ⁴⁸ Jo sóc el pa de vida. ⁴⁹ Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. ⁵⁰ Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. ⁵¹ Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.(Jn 6, 41-51.BIC)

 

Comentari.-

Quantes vegades ho hem sentit: «El que veritablement importa és saber viure». I, però, no ens resulta gens fàcil explicar què és en veritat «saber viure». Sovint, la nostra vida és massa rutinària i monòtona. De color gris.

Però hi ha moments en que la nostra existència es torna feliç, es transfigura, encara que sigui de manera fugaç. Moments en que l’amor, la tendresa, la convivència, la solidaritat, el treball creador o la festa adquireixen una intensitat diferent. Sentim que vivim. Des del fons del nostre ésser ens diem a nosaltres mateixos: «Això és vida».

L’evangeli d’avui ens recorda unes paraules de Jesús que ens poden deixar un xic desconcertats: «En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna». L’expressió «vida eterna» no vol dir simplement una vida de durada il·limitada després de la mort.

Es tracta, primer de tot, d’una vida de profunditat i qualitat noves, una vida que pertany al món definitiu. Una vida que no pot ser destruïda per un bacil ni quedar escapçada a la cruïlla de qualsevol carretera. Una vida plena que va més enllà de nosaltres mateixos, perquè és ja una participació en la vida mateixa de Déu.

La tasca més apassionant que tenim tots davant nostre és la de ser cada dia més humans, i els cristians creiem que la manera més autèntica de viure humanament és la que neix d’una adhesió total a Jesucrist. «Ser cristià vol dir ser home, no un tipus d’home, sinó l’home que Crist crea en nosaltres» (Dietrich Bonhoeffer).

Potser haurem de començar per creure que la nostra vida pot ser més plena i més profunda, més lliure i més joiosa. Potser haurem d’atrevir-nos a viure l’amor amb més radicalitat per descobrir una mica què és «tenir vida abundant». Un escrit cristià s’atreveix a dir: «Sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans» (1 Joan 3,14).

Però no es tracta d’estimar perquè ens han dit que estimem, sinó perquè ens sentim radicalment estimats. I perquè creiem cada vegada amb més fermesa que «la nostra vida està amagada amb Crist en Déu». Hi ha una vida, una plenitud, un dinamisme, una llibertat, una tendresa que «el món no pot donar». Només ho descobreix qui aconsegueix arrelar la seva vida en Jesucrist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat