SABER VIURE

Evangeli (Jn 6,41-51) i comentari

 

Evangeli.- 

⁴¹ Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», ⁴² i es preguntaven:

--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

⁴³ Jesús els digué:

--No murmureu entre vosaltres. ⁴⁴ Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. ⁴⁵ En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. ⁴⁶ No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. ⁴⁷ Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. ⁴⁸ Jo sóc el pa de vida. ⁴⁹ Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. ⁵⁰ Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. ⁵¹ Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.(Jn 6, 41-51.BIC)

 

Comentari.-

Quantes vegades ho hem sentit: «El que veritablement importa és saber viure». I, però, no ens resulta gens fàcil explicar què és en veritat «saber viure». Sovint, la nostra vida és massa rutinària i monòtona. De color gris.

Però hi ha moments en que la nostra existència es torna feliç, es transfigura, encara que sigui de manera fugaç. Moments en que l’amor, la tendresa, la convivència, la solidaritat, el treball creador o la festa adquireixen una intensitat diferent. Sentim que vivim. Des del fons del nostre ésser ens diem a nosaltres mateixos: «Això és vida».

L’evangeli d’avui ens recorda unes paraules de Jesús que ens poden deixar un xic desconcertats: «En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna». L’expressió «vida eterna» no vol dir simplement una vida de durada il·limitada després de la mort.

Es tracta, primer de tot, d’una vida de profunditat i qualitat noves, una vida que pertany al món definitiu. Una vida que no pot ser destruïda per un bacil ni quedar escapçada a la cruïlla de qualsevol carretera. Una vida plena que va més enllà de nosaltres mateixos, perquè és ja una participació en la vida mateixa de Déu.

La tasca més apassionant que tenim tots davant nostre és la de ser cada dia més humans, i els cristians creiem que la manera més autèntica de viure humanament és la que neix d’una adhesió total a Jesucrist. «Ser cristià vol dir ser home, no un tipus d’home, sinó l’home que Crist crea en nosaltres» (Dietrich Bonhoeffer).

Potser haurem de començar per creure que la nostra vida pot ser més plena i més profunda, més lliure i més joiosa. Potser haurem d’atrevir-nos a viure l’amor amb més radicalitat per descobrir una mica què és «tenir vida abundant». Un escrit cristià s’atreveix a dir: «Sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans» (1 Joan 3,14).

Però no es tracta d’estimar perquè ens han dit que estimem, sinó perquè ens sentim radicalment estimats. I perquè creiem cada vegada amb més fermesa que «la nostra vida està amagada amb Crist en Déu». Hi ha una vida, una plenitud, un dinamisme, una llibertat, una tendresa que «el món no pot donar». Només ho descobreix qui aconsegueix arrelar la seva vida en Jesucrist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat