LA CREACIÓ; DÉU I L’HOME.-

L’AT és un llibre de camí d’una humanitat que està buscant Déu [...] a través de les contradiccions de la història. Déu ha decidit que els humans han d’escollir i realitzar-se per sí mateixos, en un procés de creativitat. L’AT ens ofereix una mena de catarsi perquè vegem allò que som.. (cp.8. pg.64)

Sant Agustí a La ciutat de Déu explica que el dia octau de la Creació, serà el temps dels descans, quedarà destruïda la perversió -la ciutat pecadora de Caïm- i s’establirà la ciutat de Déu, per sempre

Seguint la Bíblia distingim la clau de la història (forma trinitària), en: inici, centre i meta del pla de Déu, en el:   

-        Temps de Déu.- Al principi només hi havia la Paraula creadora de Déu «que va fer el cel i la terra», i que a través del patriarques establí: una terra (Abraham), una nissaga (Isaac), i una nació: Israel (les dotze tribus dels fills de Jacob), unes lleis (Moisés) i un regne (David). El temps de Déu, és temps de promeses i esperança: de profecies, recerca i camí
-        Temps de Jesús.- eix central de la història de la salvació (kyrios-Senyor-messies), que ens mostra un exemple de vida segons el pla de Déu i estableix el regne aquí a la terra, dóna esperança als exclosos, presenta Déu com a Pare (abba) i el seu amor i el seu amor misericordiós, que mor a la creu (redempció) i és transformat en el Crist universal.
-        Temps de l’Esperit.-.la consolidació del NT, iniciat per Jesús; el temps de l’església, que guarda la Paraula i l’anuncia, com una contribució a la culminació del regne. 

La Història Sagrada suposa que existeix sacralitat: un misteri anomenat Déu, que sosté i planifica la vida dels humans. D’una humanitat que, en una història de diàleg i encontre amb Déu, va assumint la seva paraula, en un procés de salvació que va des del principi (Gènesi) fins la consumació del món (Apocalipsi).. 

En el principi hi ha Déu. Un Déu que existeix per ell mateix. Per això, quan la Bíblia diu «en el principi», no ho fa respecta Déu, sinó fent referència al sorgiment de les coses: ³ La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües: el Déu majestuós fa esclatar la tempesta, ve el Senyor sobre les aigües de l'espai... (vg. Sa 29,3-10).

La Bíblia s’escriu perquè els israelites miren enrere (segles X i V a.C.) i volen entendre el seu origen, el seu camí religiós. I descobreixen, des de Déu, els símbols fonamentals del ser humà: creació, paradís, pecat i esperança, per a tota la humanitat: ¹¹ Déu digué: --Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. (Ge 1,11)

El document jahvista (s.X a.C.) s’escriu, després del sorgiment de les tribus, la conquesta de la terra (Israel) i la institució de la monarquia (David), per explicar el sentit d’Israel sobre la terra. Per això comença parlant de la creació de l’home com a tal, del seu pecat i el seu camí de ruptures i recerca.

El document sacerdotal sorgeix quan s’enfonsen els regnes (segles VIII-VI a.C.) i l’exili, i els jueus es veuen obligats a interpretar novament el seu passat (s.V a.C.), genealogies, ritus, lleis i dades del seu poble.

Els relats religiosos d’Israel fan pensar sobre el seu origen; pressuposant:

-        La llibertat de Déu, la seva autonomia i transcendència. Un Déu que existeix per sí mateix, que anima i dirigeix la història dels humans,
-        L’autonomia de l’home. Els vells mites religiosos volen considerar que Déu és un constructe dels humans. Però amb això, no solament trenquen la veritat de Déu sinó que, en ser finits, no aconsegueixen ser amos de la història.

Ignasi de Loiola, Interpretava l’existència de l’home com una prova. Per això «ha d’usar de les coses en quan aquestes l’ajudin al seu fi..., i treure-se-les quan li ho impedeixin» (Ex, 23) ³⁶ Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Mc 8,36)

Una espiritualitat de compromís amb la història interpreta que nosaltres mateixos busquem, decidim i mantenim la marxa del món, amb l’ajuda de Déu. Aquests és el compromís de la teologia de l’alliberament. Que comprèn que la història no li és indiferent a Déu, i en descobrim els gèrmens del regne.

El món és lloc de creació: a través de la nostra vida, realitzem, completem allò que «falta a la creació de Déu», si se’ns permet interpretar així el pensament de Pau: ²⁴ Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. (Col 1,24)

Déu és company perquè està vinculat a la història del seu poble i el condueix i acompanya en el camí de l’aliança. «Jo seré el vostre Déu i vosaltres el meu poble» (cf.Dt 26,16-19)

 

Apunts de trobada: Salvador Sol

Sobre el llibre de X,Pikaza: Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

Entorn de la fe.-

Apunts, 12a  Trobada (Curs 2013-2014).

Com un principi de fe, Leon Felipe (poeta de la generació del 27) va escriure que: no anem del no-res al no-res, sinó del no-res a la vida, de la vida a la mort i de la mort al Misteri.

González Faus, en les seves experiències de fe distingeix, d’entrada, tres nivells:

• El nivell natural de la seva manera de ser home, en el que acaba dient: seria bo i raonable que Déu existís.
• El nivell de la trobada amb Jesús, en el que conclou: si Déu existeix, seria raonable que fos com Jesús ens l’ha explicat, i no com ens l’imaginaríem.
• El nivell de l’experiència personal: la confirmació d’allò que li va fer confiar en Jesús.

Les raons de la “raó”.- La ment humana necessita causalitat, fonament i sentit.
    Causalitat.- La conclusió més elemental és la dels que diuen: “Alguna cosa hi deu haver”. Des de la informàtica podríem dir: Algú ha “programat” aquest món perquè funcioni per si sol. Però: a) Ningú donaria la vida per “alguna cosa”. b) Si Déu és la causa, ho és d’una manera diferent de les causalitats que nosaltres coneixem, altrament el falsificaríem.
    Fonament.- (El comportament ètic). A voltes percebem en la tècnica (per exemple) uns nivells tan incondicionals d'absolut que de no regular-los poden acabar essent vàlids per a construir un tractor i també per a muntar un camp de concentració. Per tant, “si Déu no existeix -com va dir Dostoievski- tot és permès”. I, de sant Agustí a Kant, és vàlid aquell principi que diu: si es fa el bé per por del càstig i no per amor al Bé, no és que siguem bons, senzillament és que som porucs. Tampoc té fonament la teoria que diu que “el món no es regeix per la necessitat, sinó per l'atzar”. Però si tot funcionés per atzar aquest ens duria al desordre. I el desordre, per hipòtesi, no té mesura doncs que no té referent de comparació.
    Sentit.- A més de la causa i del fonament; els homes i les dones ens preguntem pel sentit de la vida; el sofriment, l’heroïcitat... Es pot dir que no va tenir sentit la vida abnegada i la lluita d'un home tan admirable com Nelson Mandela?. La derrota de  l'apartheid,  no ha tingut cap valor? Si la vida no té sentit podem perdre les ganes de viure. Podríem convenir amb Nietzsche que: la impossibilitat de redempció per a un ésser que la necessita, perquè és fet alhora de finitud i d'absolut, és “l’origen de la tragèdia”, doncs que: “tot plaer demana eternitat”; (recordem l’Atura’t, del Cant espiritual de Maragall)

La trobada amb Jesús.- És difícil seguir Jesús, però ell ens diu: “l'Esperit del Meu Pare t’ajudarà més que no et penses; comença a caminar i no et preocupis d'on pots arribar sinó de quina direcció agafes”. Per això els teòlegs de l’alliberament repeteixen que a Jesús se’l coneix més seguint-lo que estudiant-lo. Des de Jesús, el nom de Déu ha adquirit, en la història humana, tres novetats: La Creu, la Trinitat i el Regne. a) La “inutilitat i l’escàndol” d’un Déu crucificat s’ha convertit en admiració i adoració per una munió d’homes al llarg de la història. Així va començar tota la història de la fe cristiana. b) El Déu inaccessible i llunyà se’ns fa proper en l’ésser humà de Jesús, “paraula” de Déu. I a més, pot fer-se present dintre nostre a través de l’Esperit. c) En el regnat de Déu coincideixen Déu i home, la humanitat i la divinitat, fins a l’extrem que “estimar l’home val més que tots els cultes i que tots els sacrificis”. 

L’experiència personal.- La fe (cristiana) implica fiar-se de Jesús. Per això, la “confirmació experiencial” de l’autor del Quadern, deixa clar que la seva decisió creient ha convertit el creure que, en un: fiar-se d’Algú. Déu no allibera Jesús de la mort, de l’abandó i del fracàs. Però, per sorpresa, Déu el salva efectivament de la mort, de l’abandó i del fracàs.

 

Salvador Sol

UNA FORMA INSÒLITA DE VIDA

Apunts, 11a  Trobada (Curs 2013-2014).

«Les Escriptures donen sentit a la vida terrena de Jesús, i aquesta vida dóna sentit a les Escriptures» (E.Charpentier, Para leer el NT, p.54).

 

L’esquema èxode-terra promesa.- Les primeres experiències de fe en el Déu bíblic venien de la història; experiències de “sortida”, de posar-se a caminar a la recerca lenta d’una meta confusa. Així ho van fer els primers creients Abraham i Moisès. Abraham, creu escoltar una veu que li diu “surt”. Moisés, creu sentir una veu que el convoca a escoltar «el clam d’un poble oprimit». Segles més tard s’acompleix la promesa de Jahvé: «alliberaré el meu poble» El poble de Moisès es retroba en una terra nova, cridat a establir-hi un poble en igualtat i justícia, on no hi hagi pobres i, si n’hi ha, se’ls atengui (Dt 15,11); on els conflictes es resolguin per jutges carismàtics i no per poders totalitaris establerts. El camí va haver de vèncer una dura etapa de desert, amb temptacions i desesperació, però també, enyorant la comoditat perduda malgrat ser esclaus.  

 

L’esquema exili-retorn.- L’exili a Babilònia va ser per a Israel una temptació que semblava anunciar l’abandonament de Déu i el fracàs de la fe jueva. No obstant, l’exili va ser una gran font d’experiència de Déu. Jeremies els va ensenyar a acceptar el desterrament (Jr 29) enfront dels «profetes de Babilònia» que anunciaven un retorn immediat i triomfal. L’acceptació de l’exili va ensenyar al poble la seva llarga trajectòria d’infidelitat. I que Déu és un Déu de tots els homes, malgrat que hi hagi maldat. «Perquè, de fet, tots els estrangers són incircumcisos, i el mateix poble d’Israel és incircumcís de cor» (Jr 9,24). Jeremies els va ensenyar, també, que els que semblaven grans enemics de Déu, com Nabucodonosor, podien ser vistos com servents de Déu enviats per Ell i no com a mers enemics a eliminar Potser Marx, o Freud, o Nietzsche, hagin estat enviats per Déu per a purificar l’Església.

 

A l’exili, Israel va aprendre la seva missió històrica que Isaïes concreta en el «Servent de Jahvè»: treballar per implantar la justícia en totes les nacions, sense violència, sense trencar cap llavor i sense desànim, malgrat les dificultats. I, encarnar aquella figura que assumeix els pecats del món fins a perdre la vida per ells, i es converteix en salvació de tots.

 

“El nou poble de Déu” no hauria d’oblidar la purificació d’aquell exili. L’Església de Jesús ha comès un pecat històric similar al d’Israel amb la monarquia: l’aliança (i després identificació) amb els poders d’aquesta terra: Constantí, Carlemany i el poder temporal dels papes. Amb moments d’esplendor, però seguits d’una sèrie de desastres (corrupció, cismes, etc.

 

L’esquema mort-resurrecció.- Jesús apareix en aquest context històric. I en ell es repetiran els esquemes. La primera investigació sobre Jesús (va tenir encerts) però va errar en prescindir d’aquest context i mirar els Evangelis com si haguessin estat escrits en qualsevol universitat alemanya del segle XIX. Jesús, és la (“justícia de Déu”). Mateu ens el presenta com un nou Moisès, un autèntic Profeta i el veritable Servent de Jahvè.

a)   Com Moisès, Jesús encarna l’esquema de

      l’Èxode: sortir cap a la terra promesa será ara seguir

      Jesús.

b)   Com vertader profeta, enfront de la “falsa profecia” de

      sacerdots i saduceus, denunciant el “vaticà” d’aquell

      temps: que «mata els profetes i assassina els enviats

      de Déu».

   c)  Com a Servent de Jahvé, va venir a servir i no a ser

        servit. I servir, carregant-se sobre les espatlles totes les

        misèries i dolors de la humanitat sofrent, fins a donar la

        vida.

 

Mateu (Cap.16. 16-17) presenta Jesús felicitant Pere per la seva fe (Mt 16,16-17) I, titllant-lo de satanàs (Mt 16,22) perquè actua fora del pensament de Déu, com en la falsa ortodoxia.

Salvador Sol (Font: González faus, Por de Jesús, QCJ nº 163)

 

EL PERSONATGE: MARGINAL, PROFETA i HUMÀ.

Apunts, 10a  Trobada (Curs 2013-2014).

ABBÀ I REGNE.- La praxi de Jesús, les seves paràboles.- Jesús va repetir amb molta freqüència la invocació Abbà, i la irrupció propera del Regne. La Paternitat de Déu, a la que Jesús ens invita, només la podem entendre a través del «Regne» en el que hi ha: «justícia, pau i el goig en l‘Esperit Sant» (Rom 14,17). La tasca guaridora de Jesús és un senyal del Regne: «si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu» (Lc 11,20). Un Regne, tanmateix, en el que no hi entren les persones «morals» (fariseus i escribes), sinó els exclosos per la seva «immoralitat» (publicans i prostitutes). En moltes de les paràboles, Jesús denuncia les conductes «morals» que justifiquen la insolidaritat amb els dèbils i els exclosos.

UNA ESTRANYA LLIBERTAT. Llibertat que dóna autoritat i s’orienta al necessitat.- En la societat tancada en que va viure Jesús, la seva llibertat desconcerta, en temes tan seriosos com l’observança del dissabte, els usos socials de tracte amb la dona, les normes de puresa, o el contacte amb pagans i samaritans. O que es manifesti en contra de la Llei en qüestions com el repudi de l’esposa, perquè no s’ajusta al pla original de Déu. Els evangelis qualifiquen la llibertat de Jesús amb la paraula eksousía, que significa, autoritat (o poder) i llibertat. La gent deia d’ell: «ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,48). Jesús no transgredia la Llei curant en dissabte, dia «sagrat», en relació a la Creació (Gn 2.2) El dissabte en el seu origen era per a donar descans als assalariats i els esclaus; per alleugi les seves necessitats. D’aquí ve que: «el dissabte s’ha fet per a l’home», i està justificat curar.

DES DELS MARGES.- Marginació social. Marginació fonamentada religiosament.- És molt de fiar el text en què Jesús declara que no se sent enviat més que «a les ovelles perdudes de la casa d’Israel» (Mt 15,24). Pel profeta Osees: el que Déu vol és «misericòrdia i no culte». Per això, «si en anar a presentar la teva ofrena a l’altar, recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa l’altar i vés a reconciliar-te amb el teu germà» (Mt 5,22-24). És entre els exclosos: malalts, pobres, dones i estrangers, on es troba el Regne. Els malalts (pels israelites) eren pecadors, i això justificava moltes vegades la seva marginació social. Per això els leprosos «impurs» eren apartats de la societat. I davant del cec de naixement, els apòstols pregunten a Jesús si havia pecat ell o els seus pares. Jesús, en canvi, es limita a mostrar la força del Regne: «la teva fe t’ha salvat». En aquella societat els sacerdots i fariseus no entraven a l’atri del pagà Pilat «per no contaminar-se» (Jn 18,28), Jesús els tira en cara la seva «poca fe» elogiant la de dos pagans; el centurió i la dona sirofenícia, i deixant «sorpresos (els deixebles) de veure’l parlar amb una dona» (samaritana) en públic (Jn 4,27).

UNA ESTRANYA DIALÈCTICA DAVANT L’ÉSSER HUMÀ.- Jesús és qui més ha exigit i esperat dels éssers humans: «us faré pescadors d’homes» diu als seus seguidors, en la línia del que deien els profetes: «canviar el cor de pedra per un cor de carn». Això equival a crear l’«home nou»; l’«home del Regne». Jesús era conscient que moltes conductes moralment i religiosament correctes no fan més que emmascarar autocomplaença, duresa i falta de solidaritat. Per això diu als deixebles: No tingueu por, «perquè el Pare s’ha complagut en vosaltres».

EL SEU ESTIL.- Jesús «no va anar a la universitat ni va escriure cap llibre». Però el seu llenguatge estava fet d’observacions, de color meridional i de dialèctica. Els dos centaus d’almoina d’una velleta insignificant, és més important que els xecs que donen els senyors d’aquest món.

Notes de: Salvador Sol, (Pauta: González Faus, QCJ, nº 104)

MEMÒRIA SUBVERSIVA, MEMÒRIA SUBJUGANT,

Apunts, 9a  Trobada (Curs 2013-2014).

 “Va néixer en un poblet, fill d’una dona del camp. Va créixer en un altre poblet on va treballar de fuster fins que va tenir 30 anys. Després, i durant tres anys, va ser predicador ambulant. Mai no va escriure cap llibre. Mai no va tenir un càrrec públic. Mai no va tenir família o casa. Mai no va anar a la universitat. Mai no va viatjar a més de tres-cents quilòmetres del seu lloc de naixement. Mai no va fer res del que s’associa amb la grandesa. No tenia més credencials que ell mateix. Només tenia trenta-tres anys quan l’opinió pública es va tornar en contra seu. Els seus amics l’abandonaren. Va ser entregat als seus enemics, i en van fer mofa en un judici. Va ser crucificat entre dos lladres. Mentre agonitzava preguntant a Déu per què l’havia abandonat, els botxins es van jugar els seus vestits, l’única possessió que tenia. Quan va morir fou enterrat en una tomba prestada per un amic. Han passat vint segles, i avui és la figura central del nostre món, factor decisiu del progrés de la humanitat. Cap dels exèrcits que van marxar, cap de les armades que van navegar, cap dels parlaments que es van reunir, cap dels reis que van regnar, ni tots ells junts, no han canviat tant la vida de l’home a la terra com aquesta Vida solitària.” (Poema anònim)

A aquest Jesús subversiu i subjugant, se li va aplicar diverses vegades la frase bíblica: la pedra rebutjada pels constructors, s’ha convertit en pedra principal de l’edifici. (Sl 118,22) Això ajuda a comprendre que la persona de Jesús, la seva vida, és un «un debat sobre Déu», mantingut amb els representants «oficials» de Déu, en el qual Jesús acaba essent acusat i condemnat com a blasfem, i més tard és confessat com a Paraula i Fill Únic de Déu.

La blasfèmia va ser anunciar un Déu que no era el déu dels poders religiós o polític, sinó el Déu dels exclosos o marginats per aquests poders. D’aquesta manera, aquell home anònim, va fer la revolució espiritual més gran de la història humana: el camí cap a Déu no passa pel Poder, ni pel Temple, ni pel sacerdoci, ni per la Llei... sinó pels exclosos de la història.

Pau, destaca del missatge de Jesús l’alliberament de la llibertat. Ell, con nosaltres, no va ser testimoni de la vida de Jesús però si de la seva resurrecció. I, va viure obsessionat per comunicar aquesta experiència, resumint-la dient que: la “veritat de l’evangeli” és “la llibertat que tenim en Jesús el Messies” (vegeu Gal l,5 i l,4). Llibertat que consisteix que “en Jesús el Messies, som tots iguals: ja no hi ha jueu o pagà, home o dona, lliure o esclau” (Gal 3,28). “El Messies ens va rescatar de la maledicció de la moral” (Gal 3,l3), sense llançar-nos per això a l’esclavitud del desig. Per Jesús sabem que Déu està de part dels homes.

Jaume, “el germà del Senyor” va entendre que els pobres són els senyors del Regne: «Escolteu, germans meus estimats: ¿No és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? (Jm 2,5). Jaume, que no havia cregut en Jesús, va ser testimoni d’una aparició del Ressuscitat, i aquesta experiència li va fer descobrir que el més vàlid de l’A.T, és: la identitat entre Déu i la justícia.

Joan. En els escrits joanics- descobrim que en aquesta comunitat sembla haver-se donat l’experiència més intensa de Jesús, que no es troba en cap altre escrit del N. T. Per a ells, parlar de Jesús es parlar de Déu i de l’amor als homes. El qui no coneix el Fill no coneix el Pare (1Jn 2,23 i Jn 14,9). Al Fill se’l coneix “guardant el seu manament”: “estimeu-vos els uns als altres”.(cf 1Jn 2,7). Com va estimar Jesús, convertint l’amor en experiència de Déu..

Pere, a través d’ell descobrim la no-violència de Déu. En la 1a Carta (1Pe 2,6-7). Ens recomana suportar el fet de “ser rebutjats, o sofrir pel fet de ser cristians” (1Pe 4,14 i 16) i a seguir les petjades de Jesús que no va cometre pecat ni va tenir mai als llavis la perfídia, no tornava l’insult, no amenaçava quan el turmentaven, i amb les seves ferides ens curava perquè, morint per nosaltres, va obrir el camí perquè visquéssim com a justos (1Pe 2,22-24).

 

Salvador Sol (pauta, González Faus, QCJ, 104 1a part)

CONTEMPLACIÓ I MISTERI

Apunts, 8a  Trobada (Curs 2013-2014).

 

Dèiem als apunts anteriors que l’«impur» era imatge de Déu i que també Zaqueu mereixia una oportunitat. La fe cristiana es pren molt seriosament que l’ésser humà és imatge de Déu i que això té implica una relació interpersonal: donació gratuïta i unió del humà amb el diví.

Per tant, cada persona amb la que ens creuem és un membre de Crist i un fill de Déu. I això és així, tant si és tracte d’un captaire com d’un bisbe, i hem de descobrir allò que cada persona té d’únic i d’irrepetible, més enllà de la seva cultura, classe social, família, etc.

Però mai aconseguirem del tot aquesta mirada –contemplativa- envers l’altre. És com aquell vers de Machado: «Siempre buscando el todo entre la niebla». Es tracte, doncs, d’anar-se capacitant per a descobrir el misteri que s’amaga en tota persona, d’anar-se familiaritzant en la contemplació relacional. Pel cristià/cristiana, l’amistat i l’amor -en tot i en tots-, són els dos cims del tipus de relació que cal anar assumint, de tal forma, que la pregària esdevingui no un mirar Déu, sinó, «mirar (l’altre) i el món amb els ulls de Déu». 

En la vida humana hi ha experiències que suggereixen transcendència o, almenys, conviden a anar a fons buscant alguna cosa més. Són experiències de bellesa i gratuïtat, d’immensitat... Però a Déu cal buscar-lo «més amunt» de tota experiència de bellesa. «Déu és més gran que allò que hi ha de més gran –deia Ignasi de Loiola- i, tanmateix, es deixa trobar en la realitat més petita», en cada home i dona -no tractats com a objecta sinó com misteri-; en cada negació i esforç. Un esforç que cal fer en la línia d’intentar «que Déu no mori en mi, i ajudar a néixer o créixer (o renéixer) en els altres». Aquesta és la sorprenent paradoxa cristiana: «adorar Déu esdevé ajudar Déu, i ajudar el germà esdevé adorar Déu». L’amistat i l’amor -la contemplació relacional- donen sentit a allò que Jesús recomanava a la samaritana: adorar Déu, no aquí o allà, sinó «en Esperit i en veritat» (Jn 4,23).

Aquesta adoració de Déu en l’altre ens pot dur a experiències de resurrecció, Així ho han testificat missioners (de vegades màrtirs) i capellans obrers. I també Mons. Romero, que en una entrevista va donar aquesta resposta: «Si em maten ressuscitaré en el meu poble».

D’una manera general podem definir l’amor –que rau en una contemplació relacional- com l’entrega d’un mateix, feta des de la més absoluta llibertat, per fer créixer l’altra part. Aquesta entrega seria com el cim de tot un procés general de «voler el bé de l’altre», que culmina en les formes més particularitzades (amor de parella, amistat…), per a les quals podem mantenir la definició donada, però parlant ara d’entrega mútua. Aquesta definició ens permet posar en relleu les deficiències o deformacions de l’amor, tan freqüents, perquè:

a) Moltes vegades l’entrega no es fa «des de la més plena llibertat», sinó per engany, seducció, falsa necessitat…

b) Aquesta falta d’autèntica llibertat en l’entrega acostuma a desfigurar-ne la meta, que era el bé de l’altra part: un es pot entregar no per fer créixer l’altre, sinó per aconseguir la rendició de l’altre, o per a demanar-li després contraprestacions.

c) Això fa que es falsifiqui el substantiu que defineix l’amor - entrega. Si la font i la meta del do estan falsejades, l’entrega pot ser simulada, calculada, inferior a la mesura justa. Una mesura que ha de ser justa perquè no en tota relació humana s’exigeix una entrega plena i absoluta, cosa del tot impossible. Només en relacions de parella, familiars o d’amistat  l’entrega podrà aspirar a diverses formes de plenitud. En altres casos, l’amor al proïsme serà el d’un gran respecte. 

 

Salvador Sol
(Sobre un text de González Faus, Q.CJ nº 174)

CONTEMPLACIÓ CRISTIANA I RELIGIÓ

Apunts, 7a  Trobada (Curs 2013-2014).
 
 

Segons Karl Ranner: El cristià del segle XXI serà místic
                                   o no serà cristià.

La contemplació està íntimament relacionada amb la teologia mística. Una no es pot explicar independent de l’altre.

Els estats místics són estats sobrenaturals, que es produeixen sense cap esforç personal. Fer un acte de contrició, resar un Parenostre..., són actes sobrenaturals però no místics.  Però veure l’Àngel de la guarda, palpar Déu en l’ànima... no és voluntari, són actes místics. 

Un contemplatiu cristià és aquell que dedica un temps a comprovar l’encaix de la seva vida amb la de Jesús, per tal de projectar-lo als altres; «És algú que camina (i viu) per l’experiència de la Veritat, que és Crist.» Ignasi de Loiola era un «contemplatiu en l'acció». Com Lucía caram, que diu d’ella mateixa: Contemplo la historia desde el corazón de Díos.

El cristianisme d’Occident ha estat víctima del dualisme grec, que separa la vida activa de l’acció contemplativa. Veient només la part negativa de l’ésser humà hom busca la perfecció humana fugint dels homes. Però el Déu de Jesús no vol el rebuig de l’impur sinó la seva restauració: el malalt no s’ha de quedar a la cuneta sinó que cal reintegrar-lo a la comitiva. Fins i tot a un lladre opressor, com Zaqueu, se li ha de donar una oportunitat. (cf. Lc 19)

La contemplació és una forma d’oració, però també d’acció; no una fugida dels problemes reals ni d’indiferència en les qüestions sociopolítiques. Ben al contrari: «Mitjançant l’oració s’aconsegueix la veritable contemplació i el compromís cristià» (Jesús Espeja, dominic).

La fe cristiana no brolla de la religiositat. «El Déu que es revela en Jesucrist posa de cap per avall tot allò que l’home “religiós” esperaria de Déu». (Dietrich Bonhoeffer, Cartes des de la presó). La fe cristiana brolla del coneixement que un té de sí mateix, i s’adona de les seves mancances en relació amb la gent amb la que tracta i amb Déu.

Panikkar parla d’espiritualitat secular que és «no renunciar al món sinó a un mateix». No podem separar el religiós del secular, l’eclesial del terrenal, la contemplació cristiana del compromís alliberador (transformació social), l’oració de l’acció.

La contemplació cristiana es basa en la pràctica “operativa” de Jesús, que:

-       no va parlar de «buscar primer Déu» sinó de «buscar primer el Regna de Déu i la seva justícia»; Tampoc de convertir-se a Déu sinó de preparar-se per a entrar al Regne de Déu (o convertir-se per a possibilitar la seva arribada).

-       no dóna lliçons de teologia ni d’espiritualitat, la in-vocació Abbà no revela un atribut diví, sinó una forma de relacionar-se amb Déu. L’analogia de l’amor de Déu pels homes està en les paràboles de l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig (cf. Lc 15).

Jesús admira la naturalesa: evoca la bellesa dels lliris i la llibertat dels ocells..., però l’oració que ensenya ens invita a santificar Déu i demanar l’arribada del Regna. La bellesa ens pot suggerir Déu, però és en les nostres relacions humanes on es manifesta la voluntat de Déu. 

En la Carta als Efesis se’ns revela que som fills d’una mateixa família: tots sense excepció.

Joan, quasi centenari i sent l’últim testimoni viu de Jesús, només repetia: «estimeu-vos els uns als altres…» En l’amor «hi és tot, i amb això n’hi ha prou».

                                                           

Viure o estar «en Crist»

és el que fonamenta la contemplació cristiana.

 

Salvador Sol

(cf. González Faus, QJ nº 174)