MEMÒRIA SUBVERSIVA, MEMÒRIA SUBJUGANT,

Apunts, 9a  Trobada (Curs 2013-2014).

 “Va néixer en un poblet, fill d’una dona del camp. Va créixer en un altre poblet on va treballar de fuster fins que va tenir 30 anys. Després, i durant tres anys, va ser predicador ambulant. Mai no va escriure cap llibre. Mai no va tenir un càrrec públic. Mai no va tenir família o casa. Mai no va anar a la universitat. Mai no va viatjar a més de tres-cents quilòmetres del seu lloc de naixement. Mai no va fer res del que s’associa amb la grandesa. No tenia més credencials que ell mateix. Només tenia trenta-tres anys quan l’opinió pública es va tornar en contra seu. Els seus amics l’abandonaren. Va ser entregat als seus enemics, i en van fer mofa en un judici. Va ser crucificat entre dos lladres. Mentre agonitzava preguntant a Déu per què l’havia abandonat, els botxins es van jugar els seus vestits, l’única possessió que tenia. Quan va morir fou enterrat en una tomba prestada per un amic. Han passat vint segles, i avui és la figura central del nostre món, factor decisiu del progrés de la humanitat. Cap dels exèrcits que van marxar, cap de les armades que van navegar, cap dels parlaments que es van reunir, cap dels reis que van regnar, ni tots ells junts, no han canviat tant la vida de l’home a la terra com aquesta Vida solitària.” (Poema anònim)

A aquest Jesús subversiu i subjugant, se li va aplicar diverses vegades la frase bíblica: la pedra rebutjada pels constructors, s’ha convertit en pedra principal de l’edifici. (Sl 118,22) Això ajuda a comprendre que la persona de Jesús, la seva vida, és un «un debat sobre Déu», mantingut amb els representants «oficials» de Déu, en el qual Jesús acaba essent acusat i condemnat com a blasfem, i més tard és confessat com a Paraula i Fill Únic de Déu.

La blasfèmia va ser anunciar un Déu que no era el déu dels poders religiós o polític, sinó el Déu dels exclosos o marginats per aquests poders. D’aquesta manera, aquell home anònim, va fer la revolució espiritual més gran de la història humana: el camí cap a Déu no passa pel Poder, ni pel Temple, ni pel sacerdoci, ni per la Llei... sinó pels exclosos de la història.

Pau, destaca del missatge de Jesús l’alliberament de la llibertat. Ell, con nosaltres, no va ser testimoni de la vida de Jesús però si de la seva resurrecció. I, va viure obsessionat per comunicar aquesta experiència, resumint-la dient que: la “veritat de l’evangeli” és “la llibertat que tenim en Jesús el Messies” (vegeu Gal l,5 i l,4). Llibertat que consisteix que “en Jesús el Messies, som tots iguals: ja no hi ha jueu o pagà, home o dona, lliure o esclau” (Gal 3,28). “El Messies ens va rescatar de la maledicció de la moral” (Gal 3,l3), sense llançar-nos per això a l’esclavitud del desig. Per Jesús sabem que Déu està de part dels homes.

Jaume, “el germà del Senyor” va entendre que els pobres són els senyors del Regne: «Escolteu, germans meus estimats: ¿No és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? (Jm 2,5). Jaume, que no havia cregut en Jesús, va ser testimoni d’una aparició del Ressuscitat, i aquesta experiència li va fer descobrir que el més vàlid de l’A.T, és: la identitat entre Déu i la justícia.

Joan. En els escrits joanics- descobrim que en aquesta comunitat sembla haver-se donat l’experiència més intensa de Jesús, que no es troba en cap altre escrit del N. T. Per a ells, parlar de Jesús es parlar de Déu i de l’amor als homes. El qui no coneix el Fill no coneix el Pare (1Jn 2,23 i Jn 14,9). Al Fill se’l coneix “guardant el seu manament”: “estimeu-vos els uns als altres”.(cf 1Jn 2,7). Com va estimar Jesús, convertint l’amor en experiència de Déu..

Pere, a través d’ell descobrim la no-violència de Déu. En la 1a Carta (1Pe 2,6-7). Ens recomana suportar el fet de “ser rebutjats, o sofrir pel fet de ser cristians” (1Pe 4,14 i 16) i a seguir les petjades de Jesús que no va cometre pecat ni va tenir mai als llavis la perfídia, no tornava l’insult, no amenaçava quan el turmentaven, i amb les seves ferides ens curava perquè, morint per nosaltres, va obrir el camí perquè visquéssim com a justos (1Pe 2,22-24).

 

Salvador Sol (pauta, González Faus, QCJ, 104 1a part)