Apunts, 8a Trobada (Curs 2013-2014).
Per tant,
cada persona amb la que ens creuem és un membre de Crist i un fill de Déu. I
això és així, tant si és tracte d’un captaire com d’un bisbe, i hem de
descobrir allò que cada persona té d’únic i d’irrepetible, més enllà de la seva
cultura, classe social, família, etc.
Però mai
aconseguirem del tot aquesta mirada –contemplativa- envers l’altre. És com
aquell vers de Machado: «Siempre buscando el todo entre la niebla». Es tracte, doncs, d’anar-se capacitant
per a descobrir el misteri que s’amaga en tota persona, d’anar-se
familiaritzant en la contemplació relacional. Pel cristià/cristiana, l’amistat
i l’amor -en tot i en tots-, són els dos cims del tipus de relació que cal anar
assumint, de tal forma, que la pregària esdevingui no un mirar Déu, sinó,
«mirar (l’altre) i el món amb els ulls de Déu».
En la vida
humana hi ha experiències que suggereixen transcendència o, almenys, conviden a
anar a fons buscant alguna cosa més. Són experiències de bellesa i gratuïtat,
d’immensitat... Però a Déu cal buscar-lo «més amunt» de tota experiència de
bellesa. «Déu és més gran que allò que hi ha de més gran –deia Ignasi de
Loiola- i, tanmateix, es deixa trobar en la realitat més petita», en cada home
i dona -no tractats com a objecta sinó com misteri-; en cada negació i esforç.
Un esforç que cal fer en la línia d’intentar «que Déu no mori en mi, i ajudar a
néixer o créixer (o renéixer) en els altres». Aquesta és la sorprenent paradoxa
cristiana: «adorar Déu esdevé ajudar Déu, i ajudar el germà esdevé adorar Déu».
L’amistat i l’amor -la contemplació relacional- donen sentit a allò que Jesús
recomanava a la samaritana: adorar Déu, no aquí o allà, sinó «en Esperit i en
veritat» (Jn 4,23).
Aquesta
adoració de Déu en l’altre ens pot dur a experiències de resurrecció, Així ho
han testificat missioners (de vegades màrtirs) i capellans obrers. I també
Mons. Romero, que en una entrevista va donar aquesta resposta: «Si em maten
ressuscitaré en el meu poble».
D’una
manera general podem definir l’amor –que rau en una contemplació relacional- com l’entrega d’un mateix, feta des
de la més absoluta llibertat, per fer créixer l’altra part. Aquesta entrega
seria com el cim de tot un procés general de «voler el bé de l’altre», que
culmina en les formes més particularitzades (amor de parella, amistat…), per a
les quals podem mantenir la definició donada, però parlant ara d’entrega mútua.
Aquesta definició ens permet posar
en relleu les deficiències o deformacions de l’amor, tan freqüents,
perquè:
a) Moltes
vegades l’entrega no es fa «des de la més plena llibertat», sinó per engany,
seducció, falsa necessitat…
b) Aquesta
falta d’autèntica llibertat en l’entrega acostuma a desfigurar-ne la meta, que
era el bé de l’altra part: un es pot entregar no per fer créixer l’altre, sinó
per aconseguir la rendició de l’altre, o per a demanar-li després
contraprestacions.
c) Això fa
que es falsifiqui el substantiu que defineix l’amor - entrega. Si la font i la meta del do estan falsejades,
l’entrega pot ser simulada, calculada, inferior a la mesura justa. Una mesura
que ha de ser justa perquè no en tota relació humana s’exigeix una entrega
plena i absoluta, cosa del tot impossible. Només en relacions de parella,
familiars o d’amistat l’entrega podrà
aspirar a diverses formes de plenitud. En altres casos, l’amor al proïsme serà
el d’un gran respecte.
Salvador Sol
(Sobre un text de González Faus, Q.CJ nº 174)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada