LA CREACIÓ; DÉU I L’HOME.-

L’AT és un llibre de camí d’una humanitat que està buscant Déu [...] a través de les contradiccions de la història. Déu ha decidit que els humans han d’escollir i realitzar-se per sí mateixos, en un procés de creativitat. L’AT ens ofereix una mena de catarsi perquè vegem allò que som.. (cp.8. pg.64)

Sant Agustí a La ciutat de Déu explica que el dia octau de la Creació, serà el temps dels descans, quedarà destruïda la perversió -la ciutat pecadora de Caïm- i s’establirà la ciutat de Déu, per sempre

Seguint la Bíblia distingim la clau de la història (forma trinitària), en: inici, centre i meta del pla de Déu, en el:   

-        Temps de Déu.- Al principi només hi havia la Paraula creadora de Déu «que va fer el cel i la terra», i que a través del patriarques establí: una terra (Abraham), una nissaga (Isaac), i una nació: Israel (les dotze tribus dels fills de Jacob), unes lleis (Moisés) i un regne (David). El temps de Déu, és temps de promeses i esperança: de profecies, recerca i camí
-        Temps de Jesús.- eix central de la història de la salvació (kyrios-Senyor-messies), que ens mostra un exemple de vida segons el pla de Déu i estableix el regne aquí a la terra, dóna esperança als exclosos, presenta Déu com a Pare (abba) i el seu amor i el seu amor misericordiós, que mor a la creu (redempció) i és transformat en el Crist universal.
-        Temps de l’Esperit.-.la consolidació del NT, iniciat per Jesús; el temps de l’església, que guarda la Paraula i l’anuncia, com una contribució a la culminació del regne. 

La Història Sagrada suposa que existeix sacralitat: un misteri anomenat Déu, que sosté i planifica la vida dels humans. D’una humanitat que, en una història de diàleg i encontre amb Déu, va assumint la seva paraula, en un procés de salvació que va des del principi (Gènesi) fins la consumació del món (Apocalipsi).. 

En el principi hi ha Déu. Un Déu que existeix per ell mateix. Per això, quan la Bíblia diu «en el principi», no ho fa respecta Déu, sinó fent referència al sorgiment de les coses: ³ La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües: el Déu majestuós fa esclatar la tempesta, ve el Senyor sobre les aigües de l'espai... (vg. Sa 29,3-10).

La Bíblia s’escriu perquè els israelites miren enrere (segles X i V a.C.) i volen entendre el seu origen, el seu camí religiós. I descobreixen, des de Déu, els símbols fonamentals del ser humà: creació, paradís, pecat i esperança, per a tota la humanitat: ¹¹ Déu digué: --Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. (Ge 1,11)

El document jahvista (s.X a.C.) s’escriu, després del sorgiment de les tribus, la conquesta de la terra (Israel) i la institució de la monarquia (David), per explicar el sentit d’Israel sobre la terra. Per això comença parlant de la creació de l’home com a tal, del seu pecat i el seu camí de ruptures i recerca.

El document sacerdotal sorgeix quan s’enfonsen els regnes (segles VIII-VI a.C.) i l’exili, i els jueus es veuen obligats a interpretar novament el seu passat (s.V a.C.), genealogies, ritus, lleis i dades del seu poble.

Els relats religiosos d’Israel fan pensar sobre el seu origen; pressuposant:

-        La llibertat de Déu, la seva autonomia i transcendència. Un Déu que existeix per sí mateix, que anima i dirigeix la història dels humans,
-        L’autonomia de l’home. Els vells mites religiosos volen considerar que Déu és un constructe dels humans. Però amb això, no solament trenquen la veritat de Déu sinó que, en ser finits, no aconsegueixen ser amos de la història.

Ignasi de Loiola, Interpretava l’existència de l’home com una prova. Per això «ha d’usar de les coses en quan aquestes l’ajudin al seu fi..., i treure-se-les quan li ho impedeixin» (Ex, 23) ³⁶ Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Mc 8,36)

Una espiritualitat de compromís amb la història interpreta que nosaltres mateixos busquem, decidim i mantenim la marxa del món, amb l’ajuda de Déu. Aquests és el compromís de la teologia de l’alliberament. Que comprèn que la història no li és indiferent a Déu, i en descobrim els gèrmens del regne.

El món és lloc de creació: a través de la nostra vida, realitzem, completem allò que «falta a la creació de Déu», si se’ns permet interpretar així el pensament de Pau: ²⁴ Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. (Col 1,24)

Déu és company perquè està vinculat a la història del seu poble i el condueix i acompanya en el camí de l’aliança. «Jo seré el vostre Déu i vosaltres el meu poble» (cf.Dt 26,16-19)

 

Apunts de trobada: Salvador Sol

Sobre el llibre de X,Pikaza: Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS