La
tradició bíblica ha interpretat la Creació del cel i la terra a la llum de l’experiència
del poble jueu, en el camí de la història, i els descobreix que Déu és salvador
en un procés d’elecció i promeses, de fidelitat i exigències; que els allibera de
l’esclavitud i els encamina vers l’esperança. «Jo soc el qui soc» diu el
Senyor-Déu a Moisès (Ex 3,14), i els israelites descobreixen que el seu Déu és únic,
company de camí i guia del seu poble.
Déu
accepta la naturalesa humana, com ens diu el llibre de la Saviesa: 23 Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia
de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. (Sv 11,23)
La Bíblia interpreta
que els humans tenen: nivells de
deïficació (No són esclaus al servei d’altres senyors superiors o déus); nivells de identificació amb el cosmos (ajustats
al seu ritme, sense que el món s’ajusti del tot a ells. (cf. Mt 16,25-26)); nivells de creure’s importants en sí mateixos
(Molts mestres de l’Orient creuen que el diví està en el propi ser humà. Però per la bíblia Déu és
molt més que els pensaments de cada persona.
Al
principi la Bíblia presenta Déu i els homes en diàleg, sobre el món que va
creixent, desplegant els gèrmens de vida propis de la Creació. Però també destaca
que els humans embruten les aigües de la vida, volent afirmar-se en un tipus
d’existència que va contra Déu. El pecat original
pertany a aquest tipus d’existència; pertany a l’entramat social de l’existència,
no
pas a la societat com espai d’encontre interhumà, El pecat no forma part de la vida
en sí mateixa, sinó en la forma en que nosaltres hem construït aquesta vida. No
és que el món sigui dolent, el què és dolent és seguir un camí equivocat
d’autodivinització, de idolatria i de violència.
La Bíblia ens parla del paradís (Gn 2,4-25),
però el paradís és el nostre propi ser; persones que Déu ha creat per el bé,
per el desplegament de la vida i l’esperança. Això és el que els humans portem dins,
com amics de Déu i sers lliures. Però Adam i Eva, no acceptant la vida com a
gràcia, van pervertir el seu camí de persones lliures.
La història de la humanitat està sostinguda i
dirigida per l’Esperit de Déu i la seva paraula. La Bíblia sap que Déu ens ha
creat en una terra bona però dura, en el sentit radical de la paraula: sobre un
món de conflictes i tensions: en la que el tigre aguaita, i el càncer amenaça i
hi ha huracans i terratrèmols. Però ens ha creat capaços per a forjar-nos la
vida, independents i lliures, arriscant-se a col·locar-nos sobre un món que
nosaltres mateixos anem fent, i ens cal assumir-ne les conseqüències. Si això
és així, podem preguntar-nos, per què Déu ha creat aquest món amb tants de
riscos? És un problema que té com a resposta la paraula «todicea» (atributs de
Déu). Però com podem justificar un Déu que ha creat un món amb tant de
sofriment? Doncs bé, aquests és el misteri més dur i bonic a la vegada. Déu ha
creat la humanitat confiant en la seva pròpia voluntat. No ha creat unes joguines
per a després anar jugant i divertir-se. Déu ha posat davant seu un ser vivent
capaç d’autoafirmació per a salvar-se o destruir-se. Així doncs, podem afirmar
que només és un fill digne de Déu aquell que por negar-lo. Però no perquè pot
negar-lo, sinó perquè és capaç de fer-ho. En el moment del despertar i decidir la seva
autonomia, els humans decidiren fer-se lliures de forma destructiva, rebutjant
el do de la Gràcia (cf. Gn 3; Rm 5).
Hi
ha un moment d’afirmació. Els humans,
en voler ser independents han assumit el pecat. Un pecat, però, que presenta el
tret positiu de ser signe de maduresa; que és conseqüència d’una voluntat que
s’ha trobat a sí mateixa i decideix de manera autònoma. Per això, en termes
religiosos podem afirmar que Déu estima el pecador, no com a «desgraciat» sinó
com «arriscat».
Hi
ha un moment de negació. Els humans es
fan desgraciats pretenent construir la vida des de fora de les fonts de la vida.
El llibre de la Saviesa, ha descobert que el fruit mateix del pecat és el càstig
que suscita.
Hi ha
un moment de recuperació.. El pecat
hauria estat la primera i última paraula de la història si Déu hagués deixat
als humans que es destruïssin. L’alba convertida en posta, el bressol en
sepultura. (cf. Gn 6-9).
Doncs bé, l’AT ens descobreix que Déu segueix
essent diví (creador) en el fons del pecat: continua construint els humans allà
on els humans semblen preferir destruir; els ofereix vida on ells busquen la mort.
Sobre el poder de destrucció hi ha la paraula de Déu que crida i crea des del
fons mateix del pecat. Per això la història és un camí de reconciliació y
retrobament: no pretén tornar a la innocència d’altre temps, ni recuperar el paradís
perdut. Des de la base del perdó de Déu, els humans haurien d’haver acceptat la
seva gràcia creadora.
La Bíblia pretén explicar (cf. Gn 3, 8-24)
que són els humans els qui han destruït la vida com do de Déu. Però la humanitat
pecadora conserva elements positius: pot escoltar Déu i respondre-l’hi des del
fons del seu pecat (cf. Gn 3, 8s); També treballar la terra (Gn 3,17) i tenir
fills, que són imatge de Déu (Gn 4, 1-25). El què Déu ha prohibit és l’accés a la
immortalitat, a l’arbre de la vida (Gn 3,19,22-24). Des de les hores, els humans
vaguem per la terra (Gn 4,16) assenyalats per la culpa i el perdó; qui ven l’ànima
al diable (Faust) es torna diable.
Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada